Fòrum Narcís Monturiol

Ahir dimarts, 18 de desembre del 2012, els diaris anaven plens de notícies sobre els increments en la factura de l’aigua a la Regió Metropolitana de Barcelona. Compartien pàgines amb l’acord de governabilitat assolit entre CiU i ERC: llàstima, però, que només comparteixin espai en els mitjans de comunicació, i en canvi no comparteixin polítiques decidides que ajudin a solucionar un problema endèmic a Catalunya des de la instauració de la Generalitat autonòmica de l’any 1980. El finançament del cicle de l’aigua, en general, i el de l’Agència Catalana de l’Aigua, en particular.

L’Agència Catalana de l’Aigua va néixer l’any 2000 arran de la fusió de la Junta de Sanejament i de la Junta d’Aigües. La primera, empresa pública adscrita a la Conselleria de Medi Ambient, es dedicava a construir i fer funcionar depuradores d’aigües residuals. La segona, un apèndix de l’administració adscrita a la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques i hereva directa de la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental de l’època del Dictador, es dedicava a l’aigua neta, a l’aigua destinada a l’abastament urbà, agrícola i industrial. Ja llavors l’ACA va nèixer amb 570M€ d’endeutament degut a què el seu únic ingrés, l’actual cànon de l’aigua, fou pensat i creat a finals dels anys 80 per disposar de diners per invertir en depuració d’aigües residuals. La decidida empenta del Pla de Sanejament encapçalada per n’Albert Vilalta transformà el país: de 82 depuradores en funcionament l’any 1990 es passà a 250 l’any 2000, i més de 400 en l’actualitat. A mida que s’anava invertint en construcció de noves depuradores, el cànon s’anava empetitint, perquè les depuradores calia fer-les funcionar 365 dies a l’any durant 24 hores seguides.

El resultat és que el cànon de l’aigua oferia uns ingressos que a penes si podien cobrir la inversió en sanejament. Per això la Junta de Sanejament va haver de començar a endeutar-se, atès que no disposava de prous ingressos per fer noves depuradores i fer-les funcionar. Cal recordar que ja en aquella època, com ara, els ajuntaments no disposaven d’una economia prou sanejada com per afrontar la construcció de depuradores.

Ja l’any 2003 la Sindicatura de Comptes del Parlament de Catalunya informava els nostres diputats electes que el cànon de l’aigua era un instrument  insuficient per assegurar el finançament del cicle de l’aigua en general, i el de l’ACA en particular. L’abril del 2010, el Parlament aprovava una moció on es reconeixia aquest fet i proposava una sèrie de mesures per, gradualment, acostar el preu de l’aigua al seu cost real. Una moció que era fruit de l’esforç titànic que l’ACA realitzà arreu del país per explicar els costos reals de l’aigua i la diferència amb el preu polític que pagàvem els usuaris. Una moció que s’aprovava un any després de què el Conseller del ram, Francesc Baltasar, es negués en rodó a assumir i aplicar tant els increments que havien aprovat els Consells d’Administració de l’ACA i ATL (increment del 9,5% per al cànon de l’aigua i del 14,5% per a la tarifa d’ATL), com el project-finance d’ATL (el projecte que permetia un increment gradual i progressiu de la tarifa d’ATL durant 10 anys, sanejant-la financerament del tot). Una negativa política que arribava després d’afrontar la sequera més greu viscuda a Catalunya en els darrers 60 anys i que suposà incrementar l’endeutament de l’Agència en 187M€ degut a les obres d’emergència que s’executaren durant els anys 2007 i 2008.

Per què els successius governs de la Generalitat de Catalunya –a excepció feta dels consellers Albert Vilalta i Salvador Milà- han abandonat financerament l’ACA i, de retruc, ATL? Per què s’ha prioritzat la Línia 9 del metro davant el sanejament de l’aigua o l’abastament amb garanties? Per què totes les infraestructures del país es paguen amb els pressupostos generals de l’administració –sigui catalana o espanyola-, excepte les de l’aigua? Per què el sou de tots els empleats públics de la Generalitat van a càrrec dels pressupostos i, en canvi, els dels treballadors de l’ACA van a càrrec del cànon de l’aigua? La resposta a aquestes preguntes cal buscar-la en:

1.- L’aigua mai no ha estat una prioritat de la classe política catalana. Només ha ocupat espai en l’agenda política quan hi ha hagut sequera. Una vegada els embassaments s’han emplenat, l’aigua ha desaparegut de les prioritats dels nostres governants.

2.- L’ACA ha estat una pedra a la sabata que ha impedit, sovint, la subjectivitat de criteri. L’Agència, des de la seva creació, ha bastit un corpus tècnic mitjançant l’elaboració de guies, procediments, estudis i criteris que buscaven la màxima objectivitat possible a l’hora d’informar. L’ACA és (o era) una empresa pública al servei del país, no al servei dels interessos del “territori”, dels “poders fàctics” o del “politiquet de torn”. L’ACA tenia pensament propi i l’exercia amb la màxima objectivitat. No és bo per a una classe política influenciable, corrupta, adaptable i subjectiva disposar d’un instrument tècnic objectiu, perquè aquest instrument dificulta la presa de decisions. La millor manera de fer-la desaparèixer és provocar-ne el seu ofec financer. I a fe que han aconseguit que l’ACA, ara, ni pensi, ni opini: és com un animal en estat catatònic.

Ara la ciutadania es pregunta si cal o no cal incrementar el preu de l’aigua. I tant, que cal !!! A Berlín, un ciutadà paga 5€/m³ de mitjana, i hi plou més que a Barcelona. Aquí paguem 2€/m³ de mitjana, i amb això només cobrim les despeses d’explotació i manteniment del sistema: abastament, sanejament, clavegueram, xarxes de control de rius i aigües subterrànies, control de platges, neteja de lleres, etc. No resta ni un cèntim d’euro per a inversió !!! Ara bé, l’increment del preu que s’ha aprovat obeeix a aquesta raó? No, en absolut: aquest increment de preu obeeix al fet que la Generalitat ha decidit privatitzar ATL, per una banda, i al fet que l’Àrea Metropolitana de Barcelona, amb la sociovergència ben unida, ha decidit crear una empresa mixta amb la participació del 85% d’Agbar. Dit d’una altra manera, aquests increments no serviran per sanejar ATL ni, molt menys, l’ACA, sinó per facilitar que a finals de cada any tant Acciona com Agbar puguin repartir dividends entre els seus accionistes !!!!

 Gabriel

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!