Fòrum Narcís Monturiol

Tan imbècils ens creieu?  Visc a massa quilòmetres d’on fa xup-xup la campanya electoral. Tinc,  però, la impressió  que massa dirigents polítics d’anomenada ens creuen gent amb escassa capacitat de comprensió.  Potser perquè ells no hi veuen més enllà? Potser perquè obliden que el sant patró europeu de la demagògia es deia Benito Mussolini,  el mestre dels llenguatges falangistes i del discurs oficial de qui ja va morir fa prop de quaranta anys, ‘Caudillo de España por la Gracia de Dios’?

Començo pel ‘Federalisme’, que alguns polítics de l’òrbita  dels que invoquen, no sé si en va, el socialisme,  perboquen a cada moment…  sense dir-nos quina modificació proposaran per esmenar la dita ‘Carta Magna’. I és que llegim a l’article 145.1 de la Constitució de 1978:  “En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Era la resposta dels redactors constitucionals a la proposta dels que crèiem en els Països Catalans com a ‘àrea nacionalitària’, que podia o no convertir-se, algun dia, en Nació. Per cert:  en els debats dels anys 1976-1977, una periodista, futura diputada socialista, ens acusava de poc audaços (els que érem del PSUC) i assegurava que si els seus, els dels PSC-PSOE,  no acceptaven la proposta de Països Catalans, haurien de passar abans per damunt del seu cadàver. Per sort, ningú no va haver de passar per damunt del seu cadàver… però se li deuen regirar les entranyes quan sent com banalitza la qüestió l’actual representat socialista, el ballarí Iceta.  Anècdotes a part, voldria saber com defineixen, els socialistes catalans i de la resta de l’Estat, això del Federalisme.  D’acord amb el model alemany? O d’acord, potser, amb la ‘Federación Española de Fútbol?  Fer conya les propostes independentistes bo i oposant-hi, com a alternativa més fiable, el Federalisme, resulta poc seriós i una befa dialèctica als que volen, de veritat, una alternativa a  aquesta ‘España, una, grande y libre’, tal com afirma l’article 2 de l’esmentada Constitució: “es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.  

Em retruny i retrona a les oïdes sentir que el ‘dux ad astra et semita’, el Pontífex de ‘Podemos’,  tracta amb un paternalisme tan humiliant, en els seus actes de fora de les capitals oficials, els ‘hijos de andaluces, nietos de extremeños, gente de los barrios’, les ciutadanes i ciutadans de la conurbació urbana barcelonina. Fa prop de trenta anys ens posàvem d’acord, els que més havíem abusat del terme, quan deidíem deixar de parlar de les ‘perifèries urbanes’.  I és que l’experiència de les transformacions reals de l’espai metropolità, si més no de Barcelona, gràcies als nous ajuntaments democràtics, que havien sorgit,
per voluntat popular, el maig de 1979,  ens havia ensenyat a entendre que totes i tots érem protagonistes d’un país diferent… i que era del tot urgent redissenyar aquell enorme espai urbanístic, nascut en gran part pel procés migratori dels anys 60, d’una banda, i per la destrucció imposada pels moviments especulatius, tan beneïts pels darrers anys de franquisme, que havien canviat la fesomia geogràfica de Catalunya.  Les concentracions de  ‘bidonvilles verticales’,   subsegüents al barraquisme de la postguerra, aconseguia noves representacions legítimes, nous projectes de gestió, noves reivindicacions (de lluites veïnals i urbanes), etc.  I alhora,  gràcies en gran part a les lluites protagonitzades pel moviment obrer,  naixien les llavors de noves lleves de ciutadanes i ciutadans que volien fer de Catalunya el seu país, sense renunciar a la seva història personal i sense deixar que el segrestessin els vells poders dels privilegiats econòmics. A la vella concepció del nacionalisme català, que entenia Catalunya com la casa d’uns quants disposats a ‘acollir’ nouvinguts i deixar-los exercir de ‘nous’ catalans, s’imposaven les tesis de l’Assemblea de Catalunya, reforçada pels resultats de les eleccions municipals: Catalunya no era un país tancat i barrat, sinó un país en construcció on la ciutadania tenia tot el dret a decidir el seu futur. Un dels grans errors conceptuals i polítics del projecte esberlat de CiU, que va comptar amb el parallamps d’un hàbil, però matusser, Jordi Pujol, va ser el de sentir-se representant únic d’una Catalunya diversa, i molt més rica del que ell creia. Temps era temps,  jo mirava de matisar el seu ‘discorso’,  teòricament infal.lible, amb una esmena a la totalitat:  “Catalunya també  és…”.

  Recordo l’emoció d’Ettore Gelpi,  un italià, responsable de les polítiques culturals de la UNESCO,  al Parc de Can Mercader de Cornellà de Llobregat, el diumenge en què se celebrava un dels grans aplecs dels sardanistes baixllobregatins. O les masses corals, o les penyes flamenques, o els grups de ‘Diables’,  o els Centres d’Estudis,  o les noves biblioteques, o les trobades de grups d’esplai infantil,  o les escoles de música, o la creació d’arxius,  de teatres, de  centres d’estudis superiors, de biblioteques, etc.   Identificar els barris de l’entorn barceloní amb ghettos de legítima  nostàlgia, que alguns creuen enquistada i no reciclada, ¿no resulta d’una mala fe, enverinada, anacrònica? ¿O d’una ignorància que ‘fa que tremoli l’esquena del llop’?  Que els discursos de la dreta més carrinclona (PP, PSOE, Ciutadans) coincideixi, fa angúnia. I crec que traeix moltes de les velles famílies socialistes del meu país: no em puc creure que ignorin, d’una manera tan barroera, la història d’una Catalunya, sempre jutjada pels que se l’han volgut empassar, que alguns socialistes il.lustrats, honestos,  han ajudat a créixer

Ignasi  Riera, Madrid, 16 setembre 2015.

Les opinions que s’expressen -i les opcions que es defensen- en els articles reflecteixen exclusivament les dels autors, que el Fòrum, com a grup d’opinió, exposa per fomentar el debat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!