Fòrum Narcís Monturiol

Ignasi Riera:  14 d’octubre de 2015.

Demà recordarem que fa 75 anys que va ser afusellat el President de Catalunya, Lluís Companys i Jover. L’enyorat Miquel Caminal, que va ser el responsable del Memorial Democràtic de la Generalitat, escrivia fa cinc anys sobre Companys, el primer pres i el primer immolat per Catalunya i per la República:   “La seva detenció, maltractament, vexació i condemna a mort explica la implacable repressió franquista contra desenes de milers de catalans demòcrates, contra centenars de milers de republicans espanyols. Tots ells sotmesos a persecució per les seves idees, per la seva fidelitat a la legalitat republicana. (…)  ¿Es pot entendre que hagin passat tants anys i encara no s’hagin anul.lat les sentències franquistes dictades pels tribunals d’excepció?”  En un article adreçat a la resta de lectors de tot l’Estat, l’historiador Miquel Caminal insistia:  “Los poderes del Estado, en primer lugar, las Cortes Generales y el Poder Judicial tienen la obligación política y moral de proceder a la anulación de todas y cada una de las sentencias políticas de la Dictadura. Lo exige la memoria de Companys y la de todos los españoles asesinados por el franquismo. Lo demanda nuestra propia confianza en las instituciones democráticas”.  No deixa de ser paradoxal que Alemanya i França ja hagin demanat perdó per haver cooperat en la detenció de Companys… i que, en canvi, el govern espanyol no ho hagi fet i que, per més inri, continuï subvencionant, any rere any, la Fundación Francisco Franco.

Fa cinc anys, en concret el 18 de setembre de 2010, érem alguns dels que som ara aquí,  per exemple, el màxim responsable del Cercle Català de Madrid,  l’esmentat professor Miquel Caminal, el diputat d’ERC, Joan Tardà, i jo mateix, al centre de la madrilenya Puerta del Sol… per recordar que feia 70 anys que Lluís Companys havia estat empresonat a l’espai que ara ocupa la Comunidad de Madrid i que havia estat, tants i tants anys, la seu de la sinistra Dirección General de Seguridad. En nom del Memorial Democràtic, es va demanar a la presidenta, Esperanza Aguirre, autorització per celebrar l’acte a l’interior de la seu actual de la Comunidad, que és on havia estat empresonat Lluís Companys, després de la seva detenció, el 13 d’agost, per la Gestapo (o per la Wehrmacht, policia militar alemanya), a Ar Baol-Skoubleg (a la Bretanya francesa), en col.laboració amb l’ambaixada espanyola a París i traslladat a Madrid sempre ‘custodiat’ (¿?) pel policia Pedro Urraca Rendueles. Doncs bé: Esperanza Aguirre no va concedir el permís, bo i al.legant que aquell espai ho era de ‘concòrdia’ i no de rancúnies. L’acte es va haver de celebrar al centre de la plaça, en condicions indignes i humiliants per als que sabem què havia significat Lluís Companys per a Catalunya.

L’advocat i historiador Josep Benet, al seu llibre La mort del president Companys, com  el també historiador Josep Maria Solé i Sabaté, al llibre Consell de Guerra i condemna a mort de Lluís Companys,  expliquen en quina situació va viure Companys a Madrid, pocs dies abans de la seva execució:  quedà rigorosament incomunicat, als calabossos de la Dirección General de Seguridad,  “i en la seva persona es concentrà  l’immens odi  que sentien contra tot el que Lluís Companys representava. El president Companys fou vexat, objecte de tota mena de mofes i maltractes, colpejat, insultat, malferit. Li tiraven rosegons de pa sec, monedes de coure, li feien tirar un cabàs de terra pel sòl, i després d’obligar-lo a escampar-la, li ordenaven recollir-la una i una altra vegada. Quan uns dies després, a Barcelona, la seva germana Ramona va rebre la seva roba, va descobrir-hi negres taques de sang seca. Unes nafres a l’espatlla i uns peus inflats eren altres signes de maltractaments soferts en els calabossos de Madrid”.  Aquells disset dies, tancat a la seu –segons Esperanza Aguirre–  de la ‘concòrdia madrilenya’, ni tansols va poder-se afaitar. Encara cinc dies abans del seu afusellament  –havia estat traslladat a Montjuïc el 3 d’octubre–    escriu, en el castellà imposat, una carta a la seva cunyada: “Querida cuñada. Sabe y te ruego digas a mis hermanas Ramona y Nieves que estoy detenido en Montjuïc, bien de salud y de trato. Pero como al detenerme en Francia no pude traer casi nada vengo desprovisto y necesitaré algún dinero y ropa…”.

Repetim algunes de les dades bàsiques de la vida de Companys, que havia nascut al Tarrós l’any 1882 i que era afusellat a Montjuïc als seus 58 anys el 15 d’octubre de 1940, ara fa setanta-cinc anys. Es tracta de l’únic president de govern del món que ha mort executat. Advocat de sindicalistes en temps de greus tensions socials a Barcelona i entorns, company de Francesc Layret, l’any 1917 havia estat elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona en representació del partit republicà català;  detingut el 1920 amb Salvador Seguí i deportat a Maó al castell de La Mola, d’on surt en ser elegit diputat…   Dos empresonaments més, que ja ni comento… El 1931 participa a la conferència d’esquerres. Entra en el projecte polític més decisiu els anys 30 a Catalunya, ERC.  Serà elegit diputat al Parlament de Madrid on, per exemple, votarà a favor del vot femení.

Marca el seu itinerari la data del 6 d’octubre de 1934 quan se subleva contra l’entrada al govern de la República de la CEDA. I és quan proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Ho dirà amb aquestes paraules:

‘Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes, que d’un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i, en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans!  L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya!  Visca la República!  Visca la Llibertat!’

La continuació de tot plegat és prou coneguda. És suspès l’Estatut del 32. Companys (amb el seu govern)  és empresonat al vaixell Uruguay. El President és traslladat a Madrid  –on, per cert, haurà estat ministre!–, jutjat pel Tribunal de Garanties Constitucionals a 30 anys de presó i portat després al Penal de Santa Maria de Cadis… fins a l’arribada al poder del Front Popular i amb el fet tràgic, el gener de 1939, de l’exili a França, quan les tropes franquistes entren a Barcelona. Una França que ben aviat viurà sota el signe d’una altra Guerra Mundial, serà envaïda pels nazis, Companys s’haurà d’amagar… però el neguit d’haver perdut els rastres del seu fill Lluïset Companys i Miró, amb problemes de salut mental, el porten a bellugar-se, fet que ajuda a la seva detenció definitiva.

No em puc estar de transcriure uns fragments de la sentència subsegüent al judici esperpèntic a què va ser sotmès Lluís Companys, al castell de Montjuïc i per un tribunal militar:

(Sentencia):

Resultando  que el encartado fundó el partido izquierdista ‘Esquerra Republicana’, por el cual sufrió condena, y que en octubre de 1934 proclamó el ‘Estat Català’, facilitando armas a los sublevados

Resultando  que durante el período de dominación marxista no puso coto a los desmanes de la horda roja y consintió los brutales asesinatos que en dicha zona se consintieron

Resultando  que ocupando la presidencia de la Generalidad de Cataluña fundó las patrullas de control y no reprimió las brutalidades y crímenes cometidas por las mismas llegando su aprecio por sus componentes a facilitarles el ingreso, a su disolución, en el cuerpo de los Mozos de Escuadra

Resultando que ocupando la presidencia de la Generalidad de Cataluña facilitó armas al Ejército Rojo, dictó órdenes y pronunció discursos contra la Causa Nacional, llegando hasta a dar cargos y ascensos militares

Resultando que estando exiliado en Francia continuó dándose el título de Presidente de la Generalidad haciendo propaganda contra la Causa Nacional

FALLAMOS:  que debemos condenar y condenamos al presidente del gobierno disuelto de la Generalidad, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión en el expresado delito de rebelión militar, a la pena de muerte con accesorias legales en caso de indulto.

A tall de parèntesi, i per aclarir que Lluís Companys ha acumulat odis de molts polítics, també catalans, entre els sectors més addictes als formularis de l’extrema dreta, vull recordar que quan jo era diputat al Parlament de Catalunya, i membre de la seva Comissió de Cultura, es va sotmetre a debat i votació la proposta   –ja en l’horitzó de les anunciades Olimpiades del 92 a Barcelona–  de ‘rebatejar’ l’Estadi Olímpic de Montjuïc amb el nom d’ Estadi Lluís Companys. Un dels membres de la comissió, el diputat del PP Aleix Vidal Quadras, per explicar el seu vot en contra, va vessar totes les injúries i tots els penjaments, de nou Savonarola del carquisme realment existent, contra la figura de Lluís Companys. Com que tot allò que es diu al Parlament en seu parlamentària, en els plens i també en les comissions queda escrit i transcrit, recomano la relectura de les ‘ipsissima verba’  de qui ha estat ‘lux ad astra et semita’ del Partit Popular, abans de convertir-se en la veu profètica de Vox, en aquella ocasió. Lectura edificant que ajudarà a entendre, encara ara i avui, el fil no ben bé roig del discurs habitual del PP.

Vull acabar amb la lectura d’un poema de Pablo Neruda  –“Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys”–, escrit gràcies a les instàncies amigues dels exiliats catalans a Santiago de Xile: Xavier Benguerel, els germans Trabal, Domènec Guansé, Joan Oliver-Pere Quart. Traduït a molts idiomes,  aquest poema del futur premi Nobel de Literatura, va vehicular, per a la seva difusió arreu del món,  el crim comès pel govern de Franco contra el President de Catalunya.    

Em repeteixo, sovint, una de les estrofes del poema:

Tu alma tuvo el aceite virginal de la aldea

y el áspero rocío de tu tierra dorada

y todas las raíces de Cataluña herida

recibían la sangre del manantial de tu alma,

las grutas estelares donde el mar combatido

deshace sus azules bajo la espuma brava,

y el hombre y el olivo duermen en el perfume

que dejó por la tierra tu sangre derramada.

           Gràcies i a reveure.  Ignasi Riera  (Madrid).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!