Fòrum Narcís Monturiol

Vivim moments polítics decisius. El país està davant una cruïlla transcendental. No voldria però que aquest començament prefigurés aquest article en el sentit d’omplir d’excessiva retòrica i poca concreció l’escrit. Anem doncs al gra:

El proper 27 de setembre, Catalunya viurà unes eleccions diferents. A partir d’aquesta premissa, m’agradaria constatar que:

1- Seran unes eleccions formals. D’acord. Hi haurà competència entre partits i s’escolliran els representants al Parlament per una legislatura en principi de 4 anys.

1′- Formals, perquè s’accepten les regles del joc d’unes eleccions ‘normals’, segons una llei electoral específica (escons, circumscripcions, Llei d’Hondt, etc).

2- Pel què fa a la resta d’aspectes però, no seran unes eleccions pròpiament dites. Perquè en primer lloc serà un plebiscit. Un referèndum d’autodeterminació que l’Estat espanyol no va permetre. Per tant, la força del sí o el no a la independència serà l’eix motor de la contesa
electoral.

3- El punt anterior el caràcter plebiscitari – és cabdal/. És un fet inalienable i, també penso que, irrenunciable, per tal de…

4- Verificar democràticament una possible majoria social de l’independentisme.

5- Si es constata una majoria, d’acord amb el mandat popular, s’haurà de proclamar, i negociar la creació d’un nou Estat.

6- Endegar un Procés Constituent, que hauria de ser aprovat mitjançant un referèndum i unes eleccions constituents.

7- No és això l’exercici del dret a l’autodeterminació dels pobles? Exercir com a poble lliure sobirà, de forma democràtica i participativa.

No em negarà ningú que estem davant una oportunitat històrica. Com a independentista d’esquerres, crec que se’ns presenta un doble repte colossal. Una doble oportunitat:

Aconseguir democràticament i lliure la independència (d’una part) del nostre poble.

Posar els fonaments perquè aquest país sigui més just i amb quotes de participació popular (des de baix) més grans.

Per tant, la llibertat i la justícia social hi estan en joc.

La independència, com a única eina que ens pot permetre arribar a una major justícia social. La sobirania, per tant, esdevé clau per desplegar i aplicar polítiques d’emergència social. Un Estat per poder decidir, incidir i satisfer les demandes de bona part de la població. En el marc actual d’una autonomia intervinguda, sovint es dificulta i paralitza el desplegament d’un Estat del Benestar ampli i generós. (Vegi’s com l’estat impugna al TC lleis catalanes com la dels dipòsits bancaris o la de pobresa energètica; i com no pot legislar en marcs en els que no hi té competència: tancament de CIES, per exemple).

La independència, així, actuarà com a element catalitzador per endegar un Procés Constituent (PC) des de baix, plenament participatiu per, també, garantir-hi polítiques redistributives, posar fre i control a la corrupció i als nivells escandalosos de pobresa actuals.

El 27S, per tant, ens ha de permetre la desconnexió amb l’Estat espanyol i l’abolició del règim del 78. Modificar les bases de l’actual statuo-quo. Amb aquests anhels irrenunciables, constatem que ens cal més sobirania i uns nous marcs de referència – jurídic, polític, moral…- per aconseguir els dos objectius.
Pel que fa als partits polítics i moviments socials i ciutadans (no m’agrada parlar de ‘societat civil’) que concorren el 27S …:

Prèvia: A Catalunya hi ha dos pols o eixos sobre els quals giren la praxis i les ideologies de la política i, per tant, l’oferta electoral Haureu endevinat que parlo dels eixos social i nacional. O sigui, el clàssic esquerra-dreta, que fonamenta models de societat (de gestió i ideològics) dispars o antagònics. I l’eix independentisme-unionisme que fonamenta models de sobirania i encaix territorial dels pobles.Veiem els principals partits o, més aviat, candidatures:

Junts pel Sí: Una candidatura netament sobiranista/independentista amb un model socio-econòmic gens definit que abasta: un poti-poti on hi caben el neoliberalisme i l’esquerra anomenada eco-socialista. Romeva i Mas. A ningú no se li escapa però, que el futur presidenciable serà en Mas que conduirà el país en els 18 mesos de transició nacional, durant els quals, desplegarà polítiques concretes, en principi de dreta neoliberal. Si bé és cert que, en teoria, ERC i alguns independents podrien moderar (l’abast està per veure) aquestes polítiques més del dia a dia. S’obren però tot una sèrie de dubtes i interrogants al voltant d’aquesta candidatura. Per exemple. Seria capaç per si sola de desconnectar; o sigui, de desobeir les lleis espanyoles i aplicar una nova legalitat catalana? Es faran totes les estructures d’Estat en menys de 18 mesos? Com i quines polítiques concretes d’emergència social s’aplicaran? Per què es pretén dilatar tant el PC? També té una potencialitat gens menyspreable: seria una coalició que faria el Procés més creïble als ulls de les institucions internacionals per un futur reconeixement internacional del nou Estat.

Catalunya Sí que es pot: A l’inrevés que Junts pel Sí, indefinit amb la qüestió nacional i pretesament alternatiu pel que fa al model social i econòmic. Hi conflueixen ICV i Podem en negatiu: treure al Sr. Mas de la Presidència per buscar altres polítiques més igualitàries i menys regressives. Molt bé! S’hauria d’explicar molt bé però quines polítiques es podrien implementar a Catalunya, perquè potser les del tripartit ara ja no són plausibles, o bé són insuficients. En el context actual de crisi, de dèficits fiscals i d’una autonomia intervinguda en franca paràlisi, difícilment es poden aplicar rescats socials o teràpies de xoc. Es podrien fer pedaços, d’acord, però prou sabem què vol dir governar si no en tens les eines (mireu sinó els fets de Grècia i Syritza, i entendreu moltes qüestions). El què li passa a Catalunya Sí es pot és que supedita un PC català a un canvi de majories a l’Estat, prou difícil ans impossible, o sigui a un hipotètic PC espanyol. Malgrat tot però hom creu que hi podrien haver marcs i dinàmiques d’entesa pel que fa a conformar polítiques d’esquerres (marc de relacions laborals, enfortiment del sector públic, etc). Difícil però, amb l’actitud possible de Podemos a l’ Estat espanyol, que haurà de competir amb partits unionistes a Espanya on l’anticatalanisme es cotitza, i on la 3a via sembla ara un conte de fades.
Unió i PSC. Perduts en la immensa mar de la vella política, clarament a la baixa, missatges del passat, ambigüitat, manca de lideratges però encara amb un poder mediàtic i empresarial notori. Penso que no seran influents.

Dreta unionista (Cs i PP). M’estalvio comentaris. Seguiran amb la seva actitud antidemocràtica i excloent i tampoc crec que esdevinguin agents decisius. Altra cosa és la bel·ligerància que tindran els seus amics de Madrid.

CUP- Crida Constituent. Es presenta amb molta força, plena de legitimitat i amb la credibilitat de molta -i bona- feina al carrer i a les institucions. Té un bon equip, amb lideratge potent (encara que a ells no els agradi dir-ho) i, el punt més important, té un missatge trencador, coherent i il·lusionant. Conjuga i equilibra ambdós eixos com a indestriables. El missatge és nítid. Ens cal una ruptura amb el règim anterior, ens cal la independència sense la qual no hi ha justícia social i sense aquesta tampoc no hi pot haver un procés emancipador de Catalunya. Ens cal plena sobirania. Governar-nos per trencar cadenes i per construir un país -de baix a dalt-, unitat popular per endegar un procés constituent engrescador obert, dinàmic, massiu i participatiu. Com ja haureu endevinat perquè subtilment ja ho he fet, ara toca prendre partit, o toca ser més clar. Què voldria jo? Què crec que és millor pel país?

Un marc ideal seria que guanyés la CUP, però sincerament això no passarà. Podria dir el que no vull, però intentaré afirmar en positiu.

Segurament un escenari realista escaient seria una majoria simple de Junts pel Sí -entre 58 i 64 escons-, un bon resultat de Catalunya Sí que es pot (uns 22-24), i un gran resultat cupaire a l’entorn dels 12 a 15 diputats. Si feu números simples, els partits unionistes i de la vella política descol·locats no arribarien ni a 50.

Aquest escenari obligaria a Junts a confluir d’una manera o altra amb la CUP pel tema nacional, així ho espero (!), i estaria més marcat, pressionat per poder implementar polítiques més d’esquerres. Es podria endegar una declaració d’independència i fer un procés constituent popular, des de baix, i més o menys ràpid. Crec que tot plegat seria més fàcil, ràpid i potent amb els números intercanviats (CUP amb 20 i CSQEP amb uns 15). Penso que aquest marc hipotètic seria aproximadament coherent amb tot el meu anàlisi anterior, oi?

De totes maneres, jo ho tinc claríssim. Votaré CUP. I tu?

Perquè tinc moltes raons per ser independentista i d’esquerres (històriques, “científiques” i personals-sentimentals), però, per damunt de tot, i parafrasejant el gran Ovidi Montllor…: PERQUÈ VULL!.

Fidel Picó

Les opinions que s’expressen -i les opcions que es defensen- en els articles reflecteixen exclusivament les dels autors, que el Fòrum, com a grup d’opinió, exposa per fomentar el debat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!