Wu Ming.cat

Avui, nova entrevista (…)

hi arribem abans d’hora. Moment d’observació, doncs, allà a la recepció.

N’hi ha, a la fàbrica, gent de tota mena: joves. Grans. Amb roba de carrer. Abillats amb granotes i bates. Homes. Dones. Juanis.

Mentre fem l’espera, enraonem un moment amb una delegada sindical de Comissions Obreres. Parlem de la conservació i salvament de la memòria de fàbrica. No pas la individual, que també, sinó d’objectes, fotografies, revistes, relats, dietaris… tot allò que ha bastit un dens i atapeït teixit de records, vivències, i fets.

Elements indisociables de la vida de les persones, totes elles, que hi ha feinejat, allà a BRAUN.

La pregunta, comptat i debatut, és: després del tancament de la factoria, de la baixada de persiana de BRAUN España, que en quedarà, de tot plegat?.

Mirem, atentament, les persones que hi desfilen, per la recepció. I pensem, què hi diuen, aquells ulls. Què hi barrinen, de tot això?. Com pateixen i viuen la trencadissa vital i professional, el comiat no volgut?.

Alguns hi passen, pel vestíbul, altres fitxen al rellotge i amb tarja magnètica bé la sortida, bé l’entrada. L’espai no és pas gaire gran: el mostrador amb el segurata al darrera, unes butaques, la vitrina amb els productes estrella que s’hi manufacturen. A banda dels ulls del de seguretat, ens hi observa, també, l’ull electrònic de la càmera de videovigilància.

Algunes treballadores o treballadors, compareixen per atendre alguna visita. Altres la fan petar, escuetament o més extensa, amb el pistoles. El futbol, vés què hi farem, és un dels assumptes protagonistes, de la conversa. Que si el Barça, que si el R. Madrid. Ja veus. També s’enraona de la cosa aquella de les curses de motos o cotxes, fendint l’aire, al Circuit de Catalunya.

L’aplec de banalitats que ajuden a viure, o a oblidar-se i suportar una existència difícil, com la d’ara. Coses i temes que supleixen assumptes de més gruix o t’hi instal·len, si hi són dominants, en l’alienació o la indigència mental. 

Vida viscuda, en qualsevol cas, i compte amb caure en la crítica fàcil, aquesta gent treballadora va al carrer. Amb la porta als nassos. Cosa que han d’agrair al capitalisme mundialitzat i mutant d’ara i aquí. Un capitalisme que sols pensa en els beneficis. No pas en les persones.

Qui som:

Em dic Ming. Wu Ming.cat

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!