Wu Ming.cat

Diferents fets ens porten a abordar un altre cop aquesta qüestió central en la nostra lluita, la “Política independentista”. Parlar (o escriure) sobre la independència o l’independentisme és a l’ordre del dia. Convicció profunda per a alguns o moda conjuntural per a alguns altres, el cert és que des de fa un grapat d’anys l’objectiu de la Independència és un dels temes centrals de debat polític en àmplies zones del nostre país, i això fins i tot malgrat els esforços que ha desplegat l’autonomisme per tal de tancar aquest debat per mitjà d’operacions polítiques i mediàtiques com la darrera escenificació entorn del finançament, i diferents propostes de caràcter continuista que s’aniran desenvolupant al voltant d’una suposada “unitat” del “catalanisme” (…)

. Respostes insuficients

En aquest panorama general, l’independentisme realment existent no està desenvolupant respostes suficients. En aquests moments podem observar que, a grans trets, des dels rengles dels sectors que es reconeixen com a independentistes i mostren voluntat d’avançar en aquest sentit, hi ha dues respostes insuficients principals a aquesta interrogació creixent al voltant de l’objectiu de la Independència:

La primera forma de resposta insuficient es pot esquematitzar en la que podríem anomenar “proposta parlamentarista”, que defensa la conquesta de la Independència per mitjà únicament de l’obtenció d’una majoria parlamentària. Aquesta posició es concentra actualment en una nova opció que s’ha anat articulant al voltant d’una futura candidatura de Carretero al Parlament de Catalunya. Hi ha raons de pes per a considerar que, per mitjà d’una candidatura al Parlament de Catalunya (mancada de contingut social com es proposa) no es produirà un decantament polític suficient de l’electorat cap a posicions independentistes, ni tan sols a mitjà termini. I menys encara es pot considerar que així es formaria una militància preparada per al conflicte que s’ha de desencadenar forçosament en una conjuntura d’aquesta mena.

L’altra posició que crec que cal considerar també com a insuficient és la que es pot esquematitzar al voltant de l’activitat predominant de l’“agitació independentista”. Tot i que aquesta posició pot tenir diverses versions (l’agitació per a fer pressió al Parlament de Catalunya i als seus diputats; l’agitació general de conscienciació, independentment de les estructures parlamentàries, etc.), no sembla tampoc que aquesta resposta basada en l’agitació com a instrument fonamental pugui produir resultats que modifiquin la superestructura política. Una tasca d’agitació pot ajudar a foguejar la militància més activa però difícilment podrà tenir repercussions a nivell superestructural, ni tan sols a mitjà termini.

. Anàlisis per a la política

Aquestes respostes insuficients a les demandes polítiques del poble català en el moment present són degudes sens dubte a anàlisis insuficients de la realitat social i política. Una anàlisi que aspirés a ser suficient hauria de provenir de l’observació de les dades socials referents a l’extensió progressiva de la consciència independentista al llarg dels darrers anys. I també de l’observació de quins poden ser els instruments més adequats per a la consecució d’aquest objectiu.

La “política” com a instància de la societat on conflueixen les confrontacions sobre models de societat i marcs polítics es fonamenta d’una banda en l’anàlisi de les forces socials i polítiques que incideixen en la realitat en un moment concret (conjuntura) i la configuració de propostes i/o d’instruments que permetin produir canvis qualitatius a nivell de la superestructura. La política (de manera general i també la  independentista) s’estableix, doncs, al voltant d’una conjuntura, moment en el qual la confluència de factors socials i polítics fa preveure l’obtenció d’uns resultats concrets en la superestructura política.

La situació política actual al nostre país mostra la possibilitat d’una ruptura amb el marc polític espanyol, una ruptura que pren la forma d’un procés d’independència amb la implicació de sectors importants de la població que cada dia més veuen en aquest objectiu l’única alternativa política possible per a sortir de les limitacions i opressions del present.

Simplificant molt les coses, les anàlisis de la consciència política que ens donen una descripció de les forces socials i polítiques favorables en la conjuntura present a la conquesta de la Independència, ens mostren dos sectors fonamentals:

D’una banda, l’esquerra independentista com a representació política de la consciència de les classes populars catalanes. I, d’altra banda, l’independentisme de centre (o de centre-dreta) que proclama la necessitat d’una alternativa independentista desproveïda de reivindicacions socials. El primer grup sociopolític tendeix a representar els sectors de les classes populars socialment més conscients i perjudicats pel sistema socioeconòmic; mentre que l’independentisme de centre representa sectors socials menys perjudicats o bé ideològicament menys conscients de les reivindicacions socials (per raons d’origen social o simplement per influència de la ideologia capitalista). Aquest independentisme socialment moderat ha de ser combatut ideològicament com l’error estratègic que és, però hem de ser conscients que continuarà tenint un cert abast social com a reflex de la composició social del nostre país i també com a resultat de l’escassa politització d’una part important de la població.

. Instruments necessaris

La possibilitat que en les pròximes dècades es pugui assolir una ruptura de caire independentista depèn de com es conformi una proposta capaç de situar aquests sectors populars, amb una certa diversitat ideològica de partida, en una acció global d’orientació rupturista. De manera semblant a la lluita contra la dictadura que el nostre poble va portar a terme fa unes quantes dècades, cal desenvolupar un moviment de masses capaç d’aglutinar i mobilitzar amplis sectors populars. L’orientació rupturista d’aquest procés hauria de ser garantida per una estructura sòlida de l’Esquerra Independentista agrupada en una Unitat Popular capaç d’influir de manera sensible en el conjunt del poble català i en els moviments i mobilitzacions democràtics radicals d’àmplies masses de la població.

D’altra banda, pel que fa als instruments organitzatius més amplis necessaris, crec que haurien de ser com a mínim d’un doble caràcter: d’una banda, una àmplia estructura organitzativa de base (Assemblees territorials), estructura que ha de representar l’inici d’un procés constituent de la nació catalana.  I d’altra banda, elements que desenvolupin al si de la societat les possibilitats d’una ruptura institucional (com una Assemblea de Representants Electes, que pugui portar a terme una dinàmica no subordinada a les dinàmiques parlamentàries).

Comptant amb una Unitat Popular forta i amb el doble instrument assembleari rupturista, la dinàmica de ruptura podria esdevenir majoritària tot arrossegant cap a la Independència sectors importants del poble català (incloent-hi una part decisiva de les estructures institucionals representatives).

Així, doncs, una anàlisi política independentista hauria de partir de la constatació d’una conjuntura política capaç de presentar la possibilitat d’una ruptura amb l’ordre polític establert. Hauria de poder copsar, per exemple, en la insatisfacció i desafecció per “la política” les possibilitats d’agrupar esforços al voltant d’un nou marc polític (la República Independent dels Països Catalans) un sistema polític que es fonamenta damunt les ànsies de democràcia política, social i econòmica. Es tracta d’una proposta de ruptura que, des del punt de vista social, obre les portes a la possibilitat d’una societat socialista (amb més possibilitats de canvis en profunditat en la mesura de la força organitzativa i ideològica aconseguida en el moment de la ruptura per l’Esquerra Independentista).

En resum. Tota proposta que sigui realment política ha de partir, doncs, de l’anàlisi de la complexitat social i del reconeixement dels elements de la conjuntura en què ens trobem. Això és el que trobo a faltar en els sectors independentistes que he descrit més amunt.

. Un debat necessari

A la meva manera de veure, és el debat sobre aquestes qüestions de la política actual el que hauria de constituir una part fonamental de reflexions de l’Esquerra Independentista, reflexions massa centrades avui encara a justificar amb argument febles els interessos adreçats a l’autoreproducció de petits grups i de diferents formes d’activisme autocomplaent.

Això és important perquè no avançar en aquest sentit, representa no preparar-se per a incidir en la conjuntura actual i deixar així la iniciativa de la construcció de la Independència a sectors socials partidaris de formes polítiques conservadores, allunyades de República popular que defensem. És una necessitat, doncs, que l’Esquerra Independentista sigui conscient que s’ha de preparar per a encapçalar i dinamitzar la ruptura independentista que en aquests moments comença a ser un objectiu reclamat àmpliament.

Amb aquest breu escrit voldria tan sols oferir la meva contribució a dinamitzar aquest debat necessari.

Carles Castellanos i Llorens

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!