Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
Mares sanglotant, esqueixades, trencades, tristes, lúcides, trontollants. Mares valentes, heroiques, gegantines. Són les Mares de la Plaza de Mayo (…)
Extraordinàriament emotiu i intens documental, molt ben dirigit, sobre aquest col·lectiu de mares de persones desaparegudes per la ferotge i genocida Junta Militar argentina que s’apoderà de les rengles del país, després d’un cop d’estat, en 1976.
Una vintena de testimonis que contesten preguntes semblants –la desaparició, com va ser, com era el parent, què hi van fer per cercar-lo, militància política, professió…-.
La desaparició, ho hem sabut més tard, atès que era un fet prou inèdit, va consistir en un pla perfectament establert i mil·limetrat, per la Junta presidida pel tinent general Jorge Carlos Videla, per tal de fer desaparèixer l’avantguarda d’una generació de joves quadres i dirigents de l’esquerra argentina. 30.000 foren les persones llençades a l’oceà Atlàntic, als rius, soterrades, i que no han estat trobades.
Militants, pel que diuen les seves mares, pujats en grups de reflexió cristiana –amb el pare Carlos Mugica -, de les joventuts peronistes, Montoneros, de l’Exèrcit Revolucionari del Poble. Jovent combatiu i radicalitzat que volia una Argentina sobirana políticament i econòmica, lliure, i, sobretot, justa. Amb justícia social.
Un moviment exemplar provinent, principalment, de mares despolititzades, apolítiques. Ignorants de la militància dels seus descendents, del seu compromís. Mares mestresses de casa. Amb un procés d’autoconscienciació, d’autorganització exemplars.
Lluita pacífica, no-violenta, de resistència i denúncia. Més enllà de fracassades i innecessàries i contraproduents accions politico-militars, de militarització de l’esquerra.
Una pàgina horrible, ignominiosa, de la història de les forces armades argentines, del país.
Un film documental dels millors que hem vist. Curull d’emocions i lucidesa. De vida. Que pivota en les declaracions de les mares. Els seus testimonis. I en imatges d’arxiu de manifestacions, actes oficials de la Junta, òrgans de premsa. Amb un muntatge extraordinàriament dinàmic. Amb música. Una proposta cinematogràfica magistral, bella, efectiva, i omnicomprensiva.
. Madres. Dir. Eduardo Félix Walger. 120 minuts. Argentina. 2007.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quines dones! m’he commogut molt veient el tràiler, intentaré veure la pel·lícula…
La plaça de mayo és seua, fa anys, van aconseguir apropiar-se’n, hi vaig estar l’any passat, encara hi van, tots els dijous del món. Són un exemple de resistència i de lluita incansable…precioses.
Llàstima que el documental només dongui veu a les Mares de l’escindida (MPM – Linia Fundadora). Si és dongues veu a les altres, les que estan encapçalades per Hebe de Bonafini, segur que ens donarien força solucions als problemes que hi ha a Argentina i el món, i parlarien de futur, del futur que volien els seus fills.