Wu Ming.cat

En el seu moment, vaig defensar públicament que la CUP no havia de posar el carro davant dels bous i que ara tocava enfortir la xarxa territorial, consolidar la via institucional municipal i que calia desenvolupar dues línies fonamentals: fer política nacional i elaborar, pràcticament i teòrica, la proposta de fer política des d’altres paràmetres que la cursa pels càrrecs, la immediatesa dels interessos i la submissió a la lògica del mercat (…)

El resultat de l’assemblea general corresponent va visualitzar la tendència majoritària per treballar en aquest sentit, i també va posar de manifest algunes importants mancances internes de l’esquerra independentista sobre la tan esmentada i poc demostrada idea que pel sol fet d’anomenar-se esquerra independentista ja es fa política d’una altra manera i amb bones maneres.

Però no és ben bé de l’esquerra independentista i de la CUP del que cal parlar. Sinó d’aquests altres muntatges, moviments, propostes, projectes, tinglados, iniciatives… que han anat sorgint en els darrers temps i que es reclamen del sobiranisme, la independència, etcètera, i ara a tomb de la pujada al cel i automàtica baixada a l’infern, per acabar reencarnat en àngel de la justícia que ha protagonitzat el senyor Joan Carretero.

No hi ha dubte que l’acció del líder màxim de Reagrupament ha estat espectacular. Tan espectacular com calculada i transparent en la forma, donat que s’ha fet de cara a la premsa i sense xarxa. No es pot dir el mateix quant al fons, donat que tot estava planejat i organitzat per alliberar-se de nusos, noses i compromisos i poder desenvolupar una pràctica política alliberada de qualsevol control. Ara podria pactar amb Laporta o amb qui sigui sense haver de donar explicacions, només organitzant una gran assemblea d’assentiments i anarperfeines.

I és que la política, avui, o té una aparença d’espectacle de circ arriscat o no fa trempar ningú. La política ha esdevingut un producte sense interès per a la població, que ha perdut la confiança i no troba sentit en un tinglado opac, interessat i mancat de resultats. On els interessos privats -particulars, de partits o de família o grup de pressió- són l’única cosa que es busca.

L’acció política basada en la confluència dels interessos econòmics dominants, junt amb l’interès únic de controlar o tocar el poder per part de les forces polítiques, afegit a una mal anomenada “professionalització” de l’acció, allunyada dels problemes i les il·lusions reals de la gent i les col·lectivitats, han portat tot plegat a un carreró sense sortida i sense cap mena de credibilitat.

A casa nostra, a més, aquest procés ha situat en un lloc incòmode tota la colla d’executius conservadors que van néixer en la pau interessada del Pujolisme i que ara, quan els tocaria a ells, es troben sense espai de poder. Aquesta revolta al si del liberalisme autonomista nostrat, a la recerca del poder per ser classe dirigent, planteja la necessitat de buscar referents on agafar-se: l’independentisme, el sobiranisme…, donat que l’Estat espanyol no té interès a crear un marc d’autonomia avançada, federalitzant, on ells puguin desenvolupar els seus negocis, que brillen als Estats Units, en multinacionals o en la societat catalunyesa.

Es tracta d’una relectura actualitzada i agressiva de l’ideari Pujolista, una aposta pel poder polític i econòmic, de classe, que res té a veure amb la regeneració de la democràcia, en l’aprofundiment en la justícia social, ni en un plantejament nacional, sinó en la visualització d’un marc autonòmic com a trampolí, plataforma de llançament cap al propi espai d’interessos. És una recreació de la Renaixença, del Noucentisme, amb el liberalisme com a eix vertebrador. En aquest sentit és important ubicar tot aquest moviment en un espai comú amb part de CiU, representat en la Fundació Catalunya Oberta.

El numeret de la direcció de Reagrupament; les negociacions Carretero-Laporta, al marge dels òrgans de control polític , democràtic, ideològic; la manera com es va fer la presentació del projecte Suma Independència; la utilització de les consultes per part de López Tena i la direcció d’Òmnium; les mil maniobres del senyor Uriel Bertran… Tot és un perfecte mirall d’una manera d’entendre la política, com si es tractés d’una gran empresa privada, d’uns consells d’administració que, com llops famolencs, tiben la carnassa per poder emportar-se el millor tall i que utilitzen les persones com a peces/votants d’un engranatge mecànic i deshumanitzat. Cal anar per feina i no perdre ni un cèntim -com deia Carretero o com justifiquen la desaparició de l’AVUI de gran part del país.

No hi ha dubte que tots aquests moviments ens porten un panorama de mogudes, canvis, noves perspectives quant a majories i equilibris polítics institucionals. També ens plantegen canvis profunds en matèria de cultura política i social, i mediàtica.  És un moment de fortes ventades i cal intentar preveure d’on vindran els propers cops d’aire. Perquè allò que realment ens ha de preocupar, com a societat, com a col·lectivitat, com a páis és treballar des del present per un futur d’equilibri, de justícia i de llibertat. I aquesta via no va en aquesta direcció. Per això, l’opció de la CUP continuo creient que no només és la bona, sinó que és la necessària. Una opció d’empoderament social de la política, de participació directa, de transparència i defensa del territori, de polítiques de reequilibri i redistribució, de concepte pràctic de país i de construcció d’un camí cap a la plena independència. No és el moment de caure en mans d’aquesta bogeria, d’aquesta vergonyant manera d’entendre la política, el paper de la gent i el futur del país. La reflexió de la CUP de Girona davant l’aterratge expansiu del senyor López Tena i el seu equip, clau perquè marxés, és una nova mostra de per on cal caminar.

Aleix Cardona

Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!