Wu Ming.cat

“Que quin és el teu sentiment (…)

personal, després de tot això? Molt malament, perquè al principi de l’entrevista hem dit com vaig conèixer BRAUN i que em semblava: va ser un enamorament i m’he entregat, durant 23 anys, a l’empresa. Enamorat, doncs, de l’empresa i sense deixar-la mai fora del meu pensament. O sigui te n’anaves de vacances, te n’anaves de cap de setmana, pensant sempre en l’empresa. I de cop i volta, aquesta compromís moral que hi havia ho trenquen. Sempre hi havia en els cartells, a les parets d’aquí, frases que parlaven que el valor de la companyia es veu en les persones que hi treballen… i tot això s’ho han saltat i t’han deixat doncs abandonat. I ja no serveixes. I sense mirar les condicions socials en que puguis trobar-te. S’ha fet un “pla social” i no s’ha mirat per totes les parts, ni l’entrega que hi ha hagut de molta gent –jo 23 anys, però altres 40, 45 anys…- i bé cada vegada, com demà mateix, que marxa gent, se’t salten les llàgrimes de veure tot el que ha passat.

El pla signat entre empresa i sindicats té mancances clarament constatades. Tothom té dret a una indemnització, té una sortida laboral, el jovent es queda amb tot el futur però un futur també vol dir un futur d’oportunitats, i que tinguin problemes per un futur persones que han estat treballant quaranta anys i que se’n vagin amb 60 anys d’edat directament a una prejubilació i amb una pèrdua econòmica, en alguns casos. Realment, seria bo que deixessin escollir a aquelles persones quina opció d’indemnització en volen. No pas que vostè té fixat això i no té dret a res més. I n’hi ha persones a les quals tot això els hi representa una pèrdua, una davallada.

Estic parlant del col·lectiu de persones de més edat. De 55 anys cap endavant. No són, és cert, un percentatge significatiu sobre el total de treballadors. Et diré que jo estic molt recelós dels sindicats perquè han negociat sense mirar totes les parts socials. Aquí, al final, s’ha saltat la lluita de classes. “Aquests -devien pensar- ja han disfrutat del seu anys i anys, ens han oprimit i…” no, tots hem sigut treballadors, uns amb un càrrec i els altres amb un altre, i com era un col·lectiu molt petit es podia haver negociat davant la necessitat que tenia l’empresa d’aquesta negociació. Els actors socials no van saber valorar la necessitat de l’empresa d’aconseguir un acord. Estem parlant de menys de 100 persones.

Jo crec, a veure, que per jugar al pòquer has de saber jugar al pòquer. Perquè tu pots tenir molt bones cartes i a la primera perds. L’empresa va jugar molt fort dient que o s’acceptava això o faria que sortissin números amb pèrdues i en quatre o cinc mesos s’aniria a un tancament. Va ser un “farol” quan tota la postura depenia de què els treballadors haguessin resistit una mica més.

Estem parlant que un dels dos actors es va precipitar i va calcular malament els temps. Si perquè van veure números i clar, els números segons com es presenten damunt la taula eren molts milions. Has de veure, també, que érem moltes persones. I l’empresa tenia pensat de donar molt més del que finalment ha donat. Va ser una sorpresa, doncs.

Òbviament, i davant tot això, podies recórrer, judicialment. Diversos persones ho vàrem fer. I, bé, la resposta de l’Administració és que s’ha arribat a un acord. Les sentències també es refermaven en aquest criteri de l’acord entre ambdues parts. Judicialment, hi vam recórrer, només, 4 o 5 persones. Pensa que molta gent, sigui per desconeixement, per por, ho va deixar córrer, tot això.

Què com enfocaré el futur, després d’aquí. Tu saps perfectament que una persona de 58 anys no és vàlida per la societat, sembla. Realment, jo necessitava treballar. Psicològicament, no econòmicament. Econòmicament tothom ho necessitàvem, no treballes perquè… però no sé el que faré. Aniré a una ONG o una cosa d’aquestes i ja veurem el que hi surt. Buscaré el vessant d’ajut a la societat perquè fa poc va sortir-me una oportunitat laboral quan vàrem cridar-me per portar una petita empresa i fer-me càrrec i vaig demanar la facilitat que m’ajudessin a anar-me i se’m va denegar, des d’aquí. A d’altres persones se’ls hi ha deixat i la pregunta és: càstig per haver dit que no estaves d’acord amb segons quines situacions?. Necessitat, no crec que es necessiti a ningú. Sempre s’ha dit que ningú no és imprescindible. I més en una situació d’aquesta mena. Aquí es va dir que es faria un pla social que miraria per les persones, i donar facilitats per marxar –no només en el meu cas sinó en d’altres persones que si que els han deixat marxar-.

Pensa que amb 58 anys no pots. No pots entrar en una empresa. De tota manera jo estic buscant llocs on donar classes o buscar aquests nius o vivers d’empreses que ajuden a formar, i coses d’aquestes… però haig d’informar-me’n. A més no sé quan marxaré, si ho faré a final d’any, al febrer, al març…

La resposta de l’empresa, quan li dius que vols tocar el dos, és que acceptarà una sortida avançada del treballador sempre que no sigui necessari per l’empresa. La contesta, doncs, és sí o no. Evidentment, tenen la paella pel mànec”.

Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!