Wu Ming.cat

(1951, Viladecans, Baix Llobregat). Mare i pare pagesos (…)

“Experiència laboral anterior, res. Només havia treballar a casa dels meus pares, de pagès. Únicament. Fins a l’edat de 34 anys que vaig entrar aquí. Pensa que abans, a Viladecans, a la pagesia o tens les terres bones o si no costava bastant tirar endavant una família. Jo ja m’havia casat, ja tenia un parell de canalles, i llavors, entre els dos, no arribàvem. Perquè tu saps que la vida del pagès era tot una olla i tots xupàvem del mateix lloc. Era així, almenys, a Viladecans, al Baix Llobregat, es feia així. Hi vivies amb els avis i amb els rebesavia, a vegades, saps?, tot era una casa. Jo m’en vaig anar a viure a un pis i, llavors, esclar, necessitaves un sou. La meva dona també treballava en una fàbrica i, esclar, no li agradava massa anar al camp, els meus pares tenien terres, se les van vendre però encara en dúiem altres de llogades i a continuar treballant amb ells. Es van comprar unes parades al Mercat de Sant Antoni, a Barcelona, i amb el que produíem ho veníem i jo doncs anava trampejant amb això. I ens calia un sou digne, és allò d’un plat i una olla per tots i no calia, jo anava a menjava i dinava a casa meva i llavors anava a treballar a casa dels meus pares i vaig decidir buscar-me una feina i poder entrar aquí a BRAUN. La meva germana havia estudiat amb una noia que el seu marit estava aquí, doncs –era com un enxufe, un endoll- i que feia d’ajudant del cap de personal de BRAUN, es deia, espera, Azín, Francesc Azín, després se’n va anar de director a PIRELLI. I em va dir “Vicenç, aquí, ara, agafen gent”, que tinc trenta-quatre “tacos”, prove-m’ho i tire-m’ho endavant. Llavors va ser un cop de mà d’ell. I vaig entrar aquí dintre per 6 mesos, i als 6 mesos em van acomiadar. I em van dir si convences, diu, doncs, et tornaran a trucar. I als quatre mesos em van tornar a cridar i ja no n’he sortit més, d’aquí. Ell em va dir, “jo faré que tornis, però jo no vull saber res perquè jo me la jugo”. Es clar, i jo penso que jo m’he mogut per mi mateix per tirar endavant, perquè jo als dos anys següents –perquè als 3 anys ja et feien fix- ja me’n varen fer de fix i a partir d’aquí, doncs, vint-i-un anys en el mateix lloc. Això va ser el 1986-87. Hi vaig entrar en una cadena de muntatge, a la secció 08 que era on feien els Minipimers i muntaven els minipimers, no com ara fan, últimament, sino que era més manual, saps?, es muntaven els terminals pel motor i llavors d’allò es passava a una altra fase, i les dones amb un tornavís apretaven els cargols dels minipímers, no era una cadena automàtica com ara últimament teníem, hi havia molta gent treballant. I jo vaig entrar allà, doncs, muntant minipímers i ximpleries que hi havia allà, muntaves ganivetes de tallar el minipímer amb una màquina, uns ponts que es posaven al motor, també els muntava… “.

Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!