Wu Ming.cat

L’existència d’un moviment independentista fort és la única garantia que una nació accedirà a la seva llibertat. Avui, és indubtable que la consulta d’Arenys de Munt ha obert un nou cicle en l’independentisme català. Des d’una perspectiva històrica general el moviment nacional català s’ha mogut, ja des de finals del segle XIX, entre les dinàmiques separatistes-republicanes-independentistes i les dinàmiques reformistes-autonomistes, a través de cicles en els quals una opció emergia quan l’altra reculava, sovint com a conseqüència de l’acció de l’Estat (…)

Certament, en aquesta dialèctica, la repressió de l’Estat espanyol ha estat un element condicionant de primer ordre. Així, per exemple, el moviment republicà arriba a triomfar el 1873 (amb intents de proclamar l’Estat català), però – en el context repressiu de la Restauració posterior a 1874 – s’imposa el reformisme catalanista.

Indubtablement, el paper de la burgesia catalana també hi ha estat determinant. En certes conjuntures ha alimentat la reivindicació nacional (campanya autonomista de 1917, reforma de l’estatut de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC) el 2003-2006), per després pactar la “pau” amb l’estat a canvi d’un enfortiment de la seva posició política.

L’aliança de sectors de l’independentisme amb altres sectors polítics (com diferents expressions de l’unitarisme espanyol) també ha marcat històricament la reculada dels plantejaments d’emancipació nacional. La renúncia a la República Catalana per part de Macià s’explica per la seva aliança conjuntural amb el republicanisme espanyol. De la mateixa manera que l’acceptació dels règims autonòmics (que separen els Països Catalans) per una part de l’independentisme en el context de la Transició es podria explicar per la continuació d’una dinàmica d’unitat indiscriminada, heretada de l’antifranquisme.

Hi ha altres elements que hi influeixen, com per exemple la conjuntura internacional: és el cas de l’onada favorable als drets dels pobles de 1918 (desmembrament dels imperis europeus, tesis de Wilson i Lenin, lluita a Irlanda…) o la creació de nous estats europeus a partir de 1991 (crisi del “Bloc de l’Est”).

Finalment, podem observar que la demostració mateixa dels límits de l’autonomisme és un dels factors determinants per al creixement de l’independentisme. Aquest últim element té molt de pes en la situació actual de l’independentisme català. Després de gairebé trenta anys d’autonomia, els Països Catalans continuen fragmentats; l’economia de l’arc mediterrani ha reculat en favor del centre de l’Estat espanyol; la llengua catalana no ha millorat en el seu ús social; la política professional ha demostrat la seva incapacitat per resoldre moltes qüestions que afecten el dia a dia de les classes populars. I l’Estat espanyol monàrquic s’ha evidenciat com una democràcia incompleta en la qual el sistema de llibertats està sotmès a uns límits clarament conservadors, entre els quals hi ha el no qüestionament de l’ordre imperant per cap força política lligada a aquest sistema.

És evident que la propaganda política dels sectors independentistes, per minoritaris que siguin, juga un paper central en tots aquests cicles. El creixement d’ERC als anys noranta es pot analitzar a partir de tots els elements fins ara citats. Però sense la tasca de sensibilització del moviment independentista a partir de 1979 (Terra Lliure, CSPC, MDT…), l’Estat espanyol hauria reforçat molt més la seva posició als Països Catalans i la seva dominació no hauria estat qüestionada.

En aquests trenta anys, doncs, l’independentisme ha guanyat molts combats ideològics a través d’aquesta acció de propaganda. Ben entrat el segle XXI, l’independentisme estén més la seva base social, ja no és únicament un objectiu dels sectors més polititzats de les classes populars catalanes; s’estén a amplis sectors de les classes populars i fins a algunes fraccions de la petita i mitjana burgesia i de la intel·lectualitat. Aquesta extensió de la seva base social fa que l’alternativa del conjunt del moviment independentista prengui la forma d’un moviment popular democràtic, configurat entorn dels valors republicans i enfrontat a la manera hegemònica de fer política a l’Estat espanyol, de tal manera que arrossega cada cop més sectors de la societat catalana… Tenint en compte aquest avanç general en la penetració social, això ja vol dir que guanyarem?

Canvi d’agulles

L’eufòria generada per la consulta d’Arenys de Munt ha reviscolat la confiança de molta gent en l’assoliment de la independència. Tanmateix, no podem afirmar que des d’ara fins a la independència dels Països Catalans ens esperi una via recta. Les tasques de lluita ideològica i d’organització de la Unitat Popular i de les estructures de ruptura no poden afluixar, sinó tot el contrari.

Pel que fa el combat ideològic, cal adonar-se que una de les claus de l’èxit arenyenc és haver pres la iniciativa i haver marcat, així, el terreny de joc del debat polític. Celebrar una consulta sobre l’autodeterminació suposa una victòria perquè l’independentisme en aquest cas hi posa el marc, un element clau, tal com explica el lingüista George Lakoff al llibre No pensis en un elefant, una de les obres sobre política més citades els darrers anys.

L’Onze de setembre de 2006, l’MDT titulava el seu manifest Canvi d’agulles: autodeterminació. Manifestava així que calia que el moviment nacional generat en el context de reforma dels Estatuts d’autonomia (plataformes com la PDD) passés d’un pensament bloquejat fins llavors per la dependència ideològica de l’autonomisme (la PDD té l’origen en plataformes que reivindicaven uns “mínims” per a l’Estatut de la CAC) a plantejaments d’autodeterminació. Calia fer un “canvi d’agulles”, calia triar el terreny de joc.

Si no és l’independentisme qui tria el terreny de joc, l’autonomisme pot portar a jugar “en camp contrari”. En el debat sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, el passat estiu hem pogut llegir reconegudes veus del sobiranisme argumentant que “la defensa de l’Estatut és una responsabilitat de tothom perquè un cop referendat, ja és de tots”. O també que “el Constitucional no hauria ni tan sols d’avaluar un Estatut aprovat per dos parlaments i referendat pel poble de Catalunya”.

Aquests raonaments de caire autonomista signifiquen un pas enrere respecte l’escenari obert el 18 de febrer de 2006, i demostren una certa incapacitat d’alguns sectors polítics i ideològics d’operar al marge del poder autonòmic del Principat.

Ben imbricat amb el combat ideològic hi ha l’element organitzatiu del moviment per l’autodeterminació. La ratificació de l’Estatut de la CAC va demostrar algunes febleses d’aquest moviment, que va ser impotent per a plantejar un plet a l’Estat espanyol en forma de rebuig massiu a la reforma. Avui dia, la feblesa del sindicalisme de classe nacional és un dels elements a tenir en compte a l’hora de valorar l’abast de l’acumulació de forces necessària. Serveix de ben poc tenir la raó si no es té força.

Es fa evident, doncs, que l’Esquerra Independentista i la CUP s’han d’implicar a fons en l’estructuració d’aquest moviment per l’autodeterminació, motor del procés obert a Arenys de Munt el 13 de setembre passat.

A què ens enfrontem?

El canvi d’agulles mental i l’avanç organitzatiu no són, tanmateix, garantia suficient del camí ascendent cap a la independència dels Països Catalans. Hi ha un factor molt important en joc: la reacció del poder espanyol.

El que algú ha anomenat Estat profund és una estructura de domini sobre grups socials i nacionals, establerta com a continuïtat de l’imperi espanyol aristocràtic, en el qual els Països Catalans complim una funció eminentment tributària. Cal pensar, doncs, que el poder espanyol no deixarà que es modifiqui aquesta estructura sense moure les seves peces.

No sabem com evolucionarà, per exemple, el panorama polític. La consulta d’Arenys va presentar una aliança entre partidaris de l’autodeterminació que deixava fora el PP i el PSOE. Però l’Estat espanyol pot moure peces i provocar una reubicació: els partits institucionalitzats en el sistema autonòmic no deixen de ser estructures de poder, elements contraris sovint als grans canvis socials a causa del seu instint de conservació institucional, de manera que podem comptar amb desercions.

També jugarà el seu paper la ultradreta, el feixisme espanyolista que, com coneixem bé al País Valencià, utilitza la violència per atemorir qualsevol expressió política o social de catalanitat i de llibertat. Si bé en altres indrets del territori el feixisme compta amb menys impunitat, pot complir sense grans efectius la tasca desestabilizadora, comptant amb el favor de l’Estat com en el cas del falangisme que es manifestà a Arenys.

I finalment, però no menys important, també entren en joc l’aparell judicial espanyol, els interessos dels grans mitjans de comunicació i les elits econòmiques espanyoles (com per exemple, el capital financer).

Les nostres eines

Tots aquests elements influiran en la consolidació o afebliment del procés d’autodeterminació. Des de l’Esquerra Independentista cal que continuem insistint en les nostres eines per fer front al poder espanyol, unes eines que són d’un doble ordre, com ja ho hem assenyalat: la lluita ideològica i l’organització. Cal tenir clar, però, que tant la lluita ideològica com l’organització hauran de ser les adequades, d’acord amb la complexitat del moviment en el moment actual.

El nostre objectiu és alhora la defensa de l’alternativa socioeconòmica de l’Esquerra Independentista i la creació de les condicions per a la ruptura democràtica. Perquè la conquesta de la Independència representi un canvi polític, social i econòmic en profunditat (i no quedi reduït a una simple façana) cal, d’una banda, que la lluita de les classes populars catalanes en sigui un factor fonamental. Això només és possible amb una Unitat Popular i una lluita sindical fortes. I, d’altra banda, cal que el nou marc polític nacional a construir es fonamenti en la defensa de l’aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica, objectiu que només és possible en una República popular independent dels Països Catalans. En la conquesta d’aquest marc polític hi poden confluir sectors que no estant avui integrats plenament a la Unitat Popular, sí que estan disposats a lluitar per la Ruptura Democràtica que representa la Independència. Aquesta ruptura es fonamenta en un doble procés assembleari d’organització popular: cal que totes les persones i entitats disposades a avançar vers aquesta ruptura s’organitzin en Assemblees Democràtiques Unitàries de defensa de la nació catalana, i dels drets col·lectius culturals, ecològics, socials: llengua, cultura, terra, treball …

Les experiències com la d’Arenys de Munt poden ajudar a avançar en aquest camí necessari d’autoorganització. La nostra funció com a Esquerra Independentista és estructurar en una dinàmica rupturista, tot el potencial que s’anirà desenvolupant.

L’altre element de la Ruptura Democràtica és el que podríem anomenar la ruptura institucional, una ruptura que és possible de dinamitzar sobretot a partir d’estructures més independents del marc polític espanyol com ho són els representants municipals, organitzats en forma d’ l’Assemblea de Representants Electes pels Països Catalans per l’autodeterminació.

Aquesta tasca d’organització en diferents estructures que hem descrit breument, demana un treball ideològic en un doble àmbit fonamental: en l’àmbit de la crítica al capitalisme com a sistema de dominació socioeconòmica, i de defensa de l’organització social i econòmica que representa el socialisme; i en l’àmbit de l’alternativa política que és la ruptura independentista per mitjà de la defensa del marc republicà i de la democràcia participativa en els àmbits polític, social i econòmic. Només un Estat independent que sigui portador d’un canvi social en profunditat tindrà possibilitats de reeixir.

En l’horitzó polític immediat tenim, doncs, el combat ideològic en defensa dels nostres drets i l’articulació del moviment per l’autodeterminació (i la seva expansió territorial) en el camí del desenvolupament dels instruments de la Ruptura Democràtica. Cal començar, doncs, ja ara el procés constituent de la nació catalana per mitjà de la nostra organització col·lectiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!