Wu Ming.cat

“Permete’m que et dibuixi una hipòtesi: (…)

PROCTER vol una reducció general de plantilles i parla amb BRAUN i els hi diu: “escolta, aquí s’ha de fer un sacrifici, cadascú de vosaltres feu-me tot de propostes de retallada de plantilles i tancaments”.

Has posat el dit en la nafra. Es va buscar algú que et presentés una situació favorable per prendre una decisió que no podries justificar d’una altra manera. crec que sí, que és així ” i BRAUN Alemanya diu que dels tres braços el que li sobra és el que d’aquí” i pensa, mentre es treu aquest tros potser em salvo jo i queda satisfet i no ens empipen més, tot i que, suposo, que això continuarà perquè els monstres –PROCTER- no paren mai.

Jo crec que ha tocat aquí i no a la fàbrica d’Irlanda perquè, no sé si per una tasca feta per ells o perquè ha sortit casualment, es va desmuntar la fàbrica on hi feien eixugadores i la van portar a la Xina –era més barata i tal-, però els hi van donar un producte, a Irlanda, per fer recanvis: fulles d’afaitar, fer atac químic a les fulles, fer carregadors per als eixugadors … una sèrie de coses fungibles. I una fàbrica de fungibles són, normalment, molt automatitzades, amb poca gent, i belluguen molt de valor afegit. Els he visitat un parell de cops però no sé pas que et diria sobre el nombre de treballadors… a veure, potser unes 300 persones quan hi vaig ser. Ara?, no ho sé, de créixer segur que no hi ha crescut, que hi ha disminuït.

A GILLETTE, fa temps van sortir programes, que després van ser adaptats per PROCTER & GAMBLE, “zero” i altres, volien dir que no volien creixement de plantilles. Tu podies créixer en producció però tu havies de, primer, créixer, i segon, aplicar el punt de decréixer, en plantilles. I així és com estan funcionant. Allò que busquen és, per branques, la rendibilitat del producte: si jo donava 100 milions quin pay/back em donaven, o sigui quant em donaven per la compra de capital.

BRAUN és, està clar, una empresa amb beneficis. Però no els suficients. La paraula beneficis segons com es miren són pèrdues. Per què? Perquè si són menys dels esperats això és una pèrdua: és com si tu mires la borsa, els mercats sempre es belluguen amb el temor de “s’esperava tal i ha sigut una mica menys”, i el mercat baixa, la borsa baixa.

Com descriuríem la situació de BRAUN abans de prendre la decisió? Tenia bilateralitat: tenia una part molt bona i l’altre… Per què? Perquè la batedora, el minipimer, en ser el número 1 donava una gran rendibilitat, i la planxa que cobries despeses, tenies guanys però per ells representaven pèrdues. O sigui que donava la rendibilitat que esperaven i volien.

És, en termes comptables, una empresa amb beneficis. I per aquells hi tenien la paella pel mànec, una empresa amb beneficis no suficients. Sí, és així. Perquè en aquesta empresa sempre s’havia parlat de beneficis amb “doble dígit”. Doble dígit que és?, dinou, trenta-nou, i nosaltres en algunes ens bellugàvem en dotze, quatre, cinc per cent de beneficis després d’impostos i descomptant despeses.

Els nostres beneficis anaven no pas baixant sinó pujant poc a poc. Esclar, ells volien un pla per augmentar en 2 anys, 3 anys que s’estava tirant endavant. Tot això va començar els anys 1999-2000 impulsats per GILLETTE. GILLETTE demanava a totes les companyies, a totes les marques que havien d’arribar a una determinada rendibilitat, totes i cadascuna, no pas totes de mitjana. Un bon rendiment. O sigui, que cadascuna de les parts de BRAUN havien de sumar individualment i en conjunt.

Ells van fer un pla per treure nous productes al mercat. Renovar els models de planxes i minipimers. Fer-los més atractius pel consumidor. O sigui: com pots tenir més beneficis? Doncs fent-ho més barat i augmentant la producció. Aleshores surten els números. I llavors en fer-ho més atractiu pel consumidor podies demanar més preu pel producte. O sigui, preu més elevat, cost més reduït, i més producció, feia que pugessin els números de l’empresa.

Aquest pla s’estava aplicant, no era pas un projecte. Nosaltres no podíem respondre mai de les vendes –no som una comercial-, nosaltres som una fàbrica i hem de respondre de què el cost del producte baixés i que les prestacions i les produccions pugessin. I tot això érem en camí d’aconseguir-ho.

Tot anava bé però no sé si va ser conseqüència de la unió entre les dues marques –GILLETTE i PROCTER & GAMBLE-, coincidint en el temps, es quan va començar tot aquest problema i bé ens van venir un seguit d’auditors: i van posar en catàleg les empreses a veure quina podia trobar comprador. Davant d’aquesta amenaça vam intentar forçar aquest problema per tal de millorar-lo, per accelerar-lo, i estàvem en aquest camí quan va saltar la notícia de què es tancava BRAUN.

I llavors va començar un estudi, que crec que no ha estat un estudi seriós, del cost i de l’oportunitat de negoci i de deslocalització. I estem abocats a aquest tema: estem en plena deslocalització.

L’estudi és un encàrrec fet a una consultora, el qual estudi algunes persones vàrem demanar que ens fos mostrat. L’empresa s’hi va negar. Érem persones que sabíem una mica com anaven els números i que no ens els podien canviar, així com així.”Et plantejo una hipòtesi, Manel, tu com a empresa, PROCTER, tens clar cap on vols tirar i li encarregues un estudi a una empresa per tal que et demostri, que et justifiqui numèricament la decisió ja presa, allò que tu vols”

Torno a dir-te que jo aquest document jo no l’he vist, o sigui que et parlo per referències, l’estudi parla la fàbrica de BRAUN ESPAÑOLA acabaria amb números vermells. Números negatius. O sigui fent futurisme és bo per prendre segons quines decisions, però no pas d’aquesta mena. En lloc de prendre aquesta decisió perquè no ho corregeixes: n’hi ha un pla o no n’hi ha. Si n’hi ha un pla doncs mira la bondat d’aquest pla. Revisa’l. Canvia’l. Sense justificar, sense revisar… n’hi havia moltes mesures en marxa, s’havien fet unes despeses, en inversió, molt fortes, i de cop i volta tot allò és va llençar per la finestra.

N’hi ha països que, en aquesta mena de processos, parlo de França, que demana la revisió de les dades que se li presenten. Realment, aquest document, aquest estudi de BRAUN ni estava ben elaborat, i crec que es va fer a última hora quan es va presentar l’ERO –expedient de regulació d’ocupació-. Aquí hi va haver un tercer actor, que va ser l’Estat i com a delegat de l’Estat, doncs, la Generalitat. El paper que juguen aquests organismes tots sabem quin és i no t’ho puc explicat si m’ho estàs gravant. I perquè jo tinc una o altra responsabilitat, a banda de la feina aquí, fora … n’he parlat, amb algun d’aquests actors, i m’han dit “escolta, si s’arregla –arribeu a un pacte entre empresa i sindicats, ja està bé”. Perquè eren moments d’eleccions i políticament interessava buscar una solució que donés unes facilitats que en un altre moment no s’haguessin donat. A França es fan servir, doncs, mètodes molt rigoroses d’anàlisi i comprovació dels comptes presentats. No en deixen passar cap ni una.

Hi ha gent, en debats i tal, que demana una legislació que fixi les regles del joc en aquest assumpte, t’haig de dir que jo aquest criteri el comparteixo completament. Les empreses, les multinacionals, sobretot, han passat per sobre dels estats. Es salten a la torera els estats i fan el que volen. I poden carregar-se l’economia d’un país per interessos particulars de l’empresa. I això s’ha de controlar d’alguna manera. Perquè no és el cas nostre, que som poca gent, i pot ser doncs d’una manera que afecti i fora de Catalunya ningú no se n’assabenta de tot això que ens passa aquí. Però poden ensorrar països. I de fet hi passa. Com controlar-ho? No ho sé, hauria d’haver un organisme que mirés això del benefici pel benefici. Si estem parlant de la part social o de l’actitud social o de la responsabilitat social, que és un terme que ara s’ha posat de moda. La responsabilitat social de les empreses no és emportar-se els guanys, ni aconseguir favors de les Administracions amb reduccions d’impostos i totes les facilitats, i després, quan la cosa no pinta massa bé pels seus interessos, no amb pèrdues –que si les té hi té dret a qüestionar-se el futur del negoci-, però que hi controlés que no poguessin fer allò que volguessin “doncs, ara si no guanyo tant marxo a d’altres països”. No miren l’ecologia i deixen un país en la ruïna mediambiental i després toquen el dos. Tot això del control no sé si es farà ni quan es farà.

PD. Algunes ocasions, per il.lustrar els articles, hi posarem la imatge d’alguna marca o producte manufacturat per la PROCTER & GAMBLE, grup empresarial propietari, també, de BRAUN.

Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!