Wu Ming.cat
A l'esquerra, la CUP
Un músic americà. Una colla de vells músics cubans. La gravació d’un disc. Un èxit esclatant. El film d’en Wenders (…)
En Ry Cooder i en Wim Wenders són amics. El primer no deixava de parlar, una volta i una altra, al segon sobre la seva experiència de treure de l’anonimat i l’oblit, un bon planter de músics cubans que tingueren èxit en temps anteriors. I que, ara, vells i dispersos havien deixat la música davant la indiferència del seu públic natural.
En Wenders, decideix, doncs, acompanyar i filmar els assaigs, les gravacions del disc, i el recital al Carnegie Hall de la ciutat dels gratacels.
La càmera, sense veu en of, sols la d’en Cooder i la dels propis músics, segueix els artistes cubans, els en demana parer. I, alhora, n’alterna imatges de les gravacions en un vell estudi de gravació a Cuba.
La veu narrativa és, doncs, col·lectiva. No pas intrusiva i omniscient. El relat fragmentari. La càmera no deixa de petja els músics. En cerca la gestualitat, les mans, amb tot de primeríssims plans i moviment circulars, en interiors i al carrer. Veiem La Habana, els carrers i places, del barri vell, ancorats en una altra època, amb poc trànsit, els atrotinats busos, l’oceà colpejant el Malecón. Vistes de detall i panoràmiques. La gent als carrers badant o jugant.
Sentim boniques cançons de belles veus. Tot s’esdevé morosament i amb amor. El temps passa poc a poquet. És un tast delicat. Al final, els darrers minuts, admirem els músics a New York, aclaparats pel sobtat èxit, enlluernats per la gran ciutat. Igual que nens amb sabates noves. I l’èxit del públic, el seu calor i la seva acollida.
Els seus ulls apunten a què no s’acaben de creure allò que estan veient. L’Ibrahim Ferrer, per exemple, mira i remira el públic que omple, generosament i atent, la sala. El realitzador ralentitza la filmació per mostrar-nos aquells ulls que tot ho diuen. I, al final, com despleguen, de l’escenari estant, una bandera de la república socialista de Cuba…
Vet aquí la realitat i el fenòmen del Buena Vista Social Club, un local cubà dels anys previs a la Revolució. I com una mena de conjunt dels 40 i 50 que mai no va existir…
En tribut a l’Ibrahim Ferrer, en Rubén González, l’Eliades Ochoa, la Omara Portuondo, en Compay Segundo, i tants i tants bons artistes negats, colgats, oblidats, negligits a Cuba i arreu del món.
Un film excepcional. Una nova obra mestra del gran director alemany, afincat als Estats Units.
. Buena Vista Social Club. Dir. Wim Wenders. 101 minuts. 1999.
Qui som: Em dic Ming. Wu Ming.cat
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!