Una nova onada d’avenços en els moviments d’alliberament nacional recorre Europa. De forma progressiva, les institucions europees han d’acceptar el dret d’autodeterminació com a mecanisme de resolució de conflictes. Tan sols els estats més retrògrads, com l’espanyol i, en menor mesura, el francès, s’hi oposen d’una forma explícita, posant de manifest la seva condició imperialista (…)

Catalunya fa front a aquest context amb unes bones condicions objectives quant a pes demogràfic absolut i quant a força cultural. Certament, però, la situació política deixa Catalunya fora de la llista de països, com Flandes o Escòcia, on hi ha una revisió activa i profunda de l’estatus vigent. Si en molts d’aquests casos hom registra una dinàmica d’oposició entre la nació oprimida i la nació opressora, a casa nostra els partits polítics catalans majoritaris amaguen, defugen i disfressen la realitat del conflicte.

Totes les enquestes i mobilitzacions mostren un creixement de la població catalana que es declara independentista. La tasca que cal fer és augmentar encara més la base social favorable a la independència de la nació catalana i organitzar-la. O avancem en termes nacionals o desapareixerem com a poble. Tan sols quan hom aconsegueixi aquesta doble fita, d’ampliació de la base independentista i de la seva organització en tots els àmbits, podrà ésser guanyat i exercit el dret d’autodeterminació.

Una autodeterminació que, per reeixir, ha de ser plantejada i fer-se sentir a tota la nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Les autonomies són regionals, però la independència sols serà si és nacional.

PSAN. Catalunya, 2008-2009

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Per la Diada, un petit obsequi: el llibre de Josep Guia, líder del PSAN, un autèntic  best-seller independentista  “Digueu-li Catalunya“

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!