Wu Ming.cat

El passat 13 i 14 de novembre es van celebrar a Rubí les XXIV Trobades Independentistes, on es van debatre aspectes relacionats amb la Unitat Popular, la Ruptura Democràtica i la transformació socialista. Us resumim algunes de les aportacions que s’hi van fer (…)

La Unitat Popular

Qualsevol reflexió sobre la Unitat Popular ha d’analitzar les experiències xilena i basca. En la primera el component institucional va ser fonamental, tot i que existien moviments i lluites populars més enllà de la coalició electoral. El seu error fonamental va ser no fer una anàlisi acurada del “poder”, en el sentit que governar les institucions no implicava automàticament controlar els parells de l’Estat.

L’experiència basca va partir en principi del procés de mobilització i lluites que es produeixen en la fase final del franquisme. La formació d’Herri Batasuna, com a organització de masses, va permetre aglutinar tots aquests sectors en lluita i en que optaven per la ruptura. Tanmateix, aquest plantejament inicial encertat s’ha vist llastat per l’excessiu pes de l’organització militar dins el moviment d’alliberament basc, a causa de no entendre la relació dialèctica entre moviment i societat, entre la direcció i el moviment, etc.

A més d’aquests exemples s’hauria d’analitzar l’experiència sud-africana, ja que és un model de com s’estructura el moviment i de la relació dialèctica entre les diferents organitzacions (Partit Comunista, front sindical, l’organització armada, etc.). En canvi, casos com el Front Ampli o el veneçolà responen més al model de Front Popular més que no pas d’Unitat Popular. Son experiències amb una mancança important: no hi ha una organització estratègica que faci de direcció política dialècticament amb el moviment.

Pel que al nostre país, cal començar aclarint que la Unitat Popular no és equivalent ni a l’Esquerra Independentista ni encara menys la suma de l’Esquerra Independentista i l’anomenada Esquerra Anticapitalista. La Unitat Popular catalana es construeix a partir dels moviments i les lluites populars que tinguin incidència, no pas a partir de determinats moviments socials desconnectats de les classes populars.

La conjuntura actual és idònia per al desenvolupament de la Unitat Popular, ja que la percepció per una part significativa de la població del fracàs del model autonòmic, el desgast de les diferents forces polítiques que havien segrestat fins al moment els referents d’esquerres i les diferents mobilitzacions en defensa tant dels drets nacionals i socials o del territori que escapen al control de l’establishment polític configuren un escenari on és possible aplegar forces en defensa d’un programa polític de ruptura.

Ara bé, aquesta conjuntura idònia contrasta algunes limitacions subjectives, entre les quals cal destacar la incapacitat política de l’Esquerra Independentista, massa permeable a desviacions pseudollibertàries, i el desplegament limitat de l’estructura nacional de la CUP a causa de la pressió que hi exerceixen els sectors que li neguen el paper de referencialitat política. A més, a nivell sindical estem encara molt lluny tant de la creació d’un gran sindicat nacional, de classe i combatiu, com d’una acció coordinada dels qui hi podrien apostar.

En aquests context caldria establir unes prioritats d’acció i organització: el moviment per l’autodeterminació ha de consensuar un full ruta cap a la independència i ha de crear estructures mínimament estables per tal d’intensificar les mobilitzacions en defensa del dret de decidir; cal afavorir la unitat d’acció de les forces sindicals nacionals; en la lluita per la igualtat de gènere cal saber combinar el combat ideològic i el treball simbòlico-reivindicatiu amb una pràctica de masses que afavoreixi l’enquadrament i la incorporació de dones a la lluita més enllà de l’estricte cercle de l’Esquerra Independentista; cal passar a l’ofensiva pel que fa a l’agitació i la mobilització en la lluita per la llengua; cal continuar reforçant els moviments en defensa del territori, especialment pel que fa al seu arrelament social i a la seva continuïtat més enllà d’una reivindicació concreta; i finalment cal bastir un element de referencialitat política amb projecció institucional que permeti la identificació i l’enquadrament de tots els sectors del poble en lluita i de les classes populars en general.

La Ruptura Democràtica

Cal començar per establir una distinció fonamental: l’espai de la Ruptura Democràtica no equival a la proposta política de formació d’un Front Patriòtic. No es tracta, doncs, d’aglutinar tots i totes els/les independentistes en una plataforma fonamentalment electoral, tal com es propugna des d’alguns sectors de l’independentisme. Ans al contrari, l’espai de la Ruptura Democràtica és una confluència sociopolítica de diferents sectors amb una consciència variable sobre la realitat de la societat catalana, agrupats per l’objectiu dels drets col•lectius (principalment del dret de la nació catalana a l’autodeterminació) i la voluntat de renovació democràtica. Això vol dir que en aquest espai hi podem trobar projectes polítics diferents (per exemple, el liberal i el de la Unitat Popular), que tenen expressions electorals diferenciades.

Un cop fet aclariment, la primera constatació que cal fer és que les diferents plataformes del moviment per l’autodeterminació no tenen un full de ruta clar, la qual cosa els impedeix de dur a terme una tasca continuada més enllà de mobilitzacions puntuals (manifestacions, consultes, etc.). Aquesta mancança no afecta només les plataformes sinó la mateixa Esquerra Independentista, fet que cal considerar greu en un moviment que té com a objectiu estratègic la independència.

En el cas concret de les consultes, és obvi que als polítics parlamentaris actius en la seva promoció no els interessa plantejar-se l’endemà d’aquesta mobilització. Precisament per això l’Esquerra Independentista hauria de ser la primera interessada que les consultes es tradueixin en un avenç organitzatiu, és a dir, a aprofitar aquesta embranzida per vertebrar d’un moviment popular o democràtic per l’autodeterminació. Aquest avenç organitzatiu s’hauria de fer a partir de dos eixos, dues estructures unitàries: l’eix que podem anomenar assembleari (territorial), articulat a partir de les assembles democràtiques unitàries de base; i l’eix de ruptura institucional, dinamitzat per una assemblea de representants electes per l’autodeterminació (i la independència). L’Esquerra Independentista hauria de fer seu el repte de territorialitzar el moviment per l’autodeterminació i vincular-lo a lluites populars de cada racó del país.

En el pla discursiu, tenint en compte que la denúncia de l’espoli fiscal ha fet augmentar la consciència nacional, des l’Esquerra Independentista caldria respondre la pregunta de què farem amb la plusvàlua que recuperem un cop siguem independents, ja que la nostra resposta (per exemple, augment de tota mena de prestacions socials) pot servir perquè s’incorporin a la lluita per l’autodeterminació sectors socials majoritaris.

Finalment, en el full de ruta cap a la independència cal abordar una qüestió cabdal: la internacionalització del dret a l’autodeterminació. Per exemple, és urgent crear una xarxa de caire tàctic que inclogui diferents moviments democràtics, revolucionaris i d’esquerres a favor de l’autodeterminació. D’altra banda, és necessari aconseguir el suport d’Estats i protoestats que estiguin a favor del reconeixement d’aquest dret. Aquesta treball internacional hauria de contrarestar la política d’aliances internacional de la tendència liberal del moviment per la ruptura democràtica, que prioritza les relacions amb els Estats Units i Israel.

La transformació socialista

La crisi no és un fenomen excepcional del capitalisme sinó un d’inherent a aquest mode de producció. L’actual crisi ha permès tornar a comprovar el ridícul històric dels corifeus de la teoria economia burgesa a l’hora d’explicar les successives fallides del capitalisme. Per contra, conceptes marxistes com la teoria de la plusvàlua, la del valor o la de la caiguda tendencial de la taxa de guanys es revelen més adequats a l’hora d’explicar el funcionament d’aquest sistema socioeconòmic.

Els governs capitalistes i els grans mitjans de comunicació, així com bona part de l’esquerra del sistema, anomenen i limiten la crisi a una de financera i amaguen que també ens trobem immensos en una crisi de tipus productiu, és a dir, de reproducció del capital en el seu conjunt. Així amaguen que l’element clau es troba en la producció. Tanmateix, una de les diferencies qualitatives de l’actual crisi sistèmica respecte a les precedents és la magnitud que ha arribat a tenir el capital financer.

La construcció d’una societat socialista alternativa al capitalisme depèn de diferents factors, com ara les condicions en què hagi tingut lloc la Ruptura Democràtica per la Independència, que és una ruptura política, els instruments de transformació socioeconòmica que s’hagin pogut desenvolupar i siguin operatius en el nou règim i de la claredat i de l’explicitació del model de societat.

Quant a primer punt, les condicions en què hagi tingut lloc la Ruptura Democràtica, l’aposta per la República, entesa com a expressió radical de democràcia i d’igualtat política, dóna elements polítics favorables a la transformació socialista i suports ideològics igualitaris.

Pel que fa als instruments amb què pensem que es pot comptar per a avançar cap al socialisme van més enllà de la ruptura política. Hi ha d’haver una organització civil i participativa, estructures organitzatives polítiques (la CUP, per exemple), estructures socioeconòmiques de les classes populars (sindicats, associacions populars locals), instruments ideològics i propagandístics que facin una crítica permanent del capitalisme i forneixen argumentacions favorables al socialisme, i instruments legals que afavoreixin la transformació de l’estructura de la propietat econòmica.

Quant a l’explicitació i claredat del model de societat a aconseguir, cal treballar per a definir diferents aspectes fonamentals com ara l’estructura econòmica de la societat socialista catalana (col•lectivització de les empreses grans i mitjanes) i l’estructura política de la societat socialista catalana: Assemblea Nacional constituïda de representants directes de les forces polítiques, escollits de llistes ofertes, i representants territorials escollits de llistes obertes a cada territori.

L’alternativa socialista ha d’assumir el caràcter estratègic de l’alliberament de gènere, ja que no hi pot haver una veritable transformació socialista si es manté l’opressió de la dona. Ara bé, aquesta assumpció no es pot quedar limitada al nivell ideològic, sinó que des de d’ara mateix el nostre moviment ha de ser capaç de fer propostes organitzatives i polítiques tàctiques dirigides a dones treballadores i catalanes, no pas només a dones independentistes i comunistes. Pel que fa a les propostes polítiques, han de contemplar aspectes com la igualtat real en el treball no domèstic, l’educació no sexista, la socialització de la cura de les persones dependents, la remuneració del treball domèstic, el dret al propi cos, etc.

Finalment, tot i que les relacions entre ecologisme i socialisme no han estat fàcils per la influència dins el moviment comunista de la ideologia productivista, l’alternativa socialista ha d’incorporar alguns dels principis de l’ecologisme, com ara l’assumpció que els recursos energètics i materials són finits, la solidaritat intergeneracional i la crítica del productivisme. Amb la incorporació d’aquests principis el socialisme esdevé l’únic projecte polític que pot garantir les necessitats de tota l’espècie i fer front a les diferents manifestacions de la crisi ecològica planetària. El socialisme és el sistema que permet controlar públicament els recursos i materials, enfocar la producció al servei de les necessitats de la població i no pas al dels interessos d’una minoria, etc. Per contra, a causa de la mateixa lògica de reproducció del capital, el capitalisme no fa sinó agreujar la crisi ecològica. No hi ha, doncs, capitalisme sostenible i, per tant, l’ecologisme serà socialista o no serà.

Salveu al soldat Carles Castellanos / Saving private Carles Castellanos

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!