per Ramon Maria Guiu
També podríem dir que farem com els estruços del TBO: amagar el cap sota terra per no veure l’espectacle.
Des de l’animalada de l’etern conflicte al pròxim Orient –en què no tinc gens clar qui té o deixa de tenir la raó-, passant per fer seure, entre altres, el lehendakari al banc dels acusats per fer la seva feina política d’intentar aconseguir el diàleg –vet aquí que alguns extremistes li han donat una magnífica plataforma de propaganda electoral-, per acabar amb la cançó de l’enfadós del finançament de les autonomies –algú recorda allò de “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”? Doncs un servidor de vostès ha decidit fer com fa algun jovent, passo. Em ve més de gust parlar d’una altra cosa.
Hi ha un altre conflicte, també etern, en què si és ben clar qui té la raó, el del poble sahrauí. Té c…. la cosa (aquí hi va una renec). Tothom s’omple la boca en la defensa del poble palestí i ningú es recorda dels sahrauís que tenen exactament el mateix problema. S’arriba, fins i tot, a l’astracanada de dur una bandera del país opressor del poble sahrauí, el Marroc, a la manifestació lleidatana a favor dels palestins. Es veu que, en això dels pobles oprimits, també hi ha classes.
Però aquí què passa? És que això del Sàhara ho tenim massa prop i no convé fer enfadar al rei feudal del Marroc, per allò del control de la immigració i del múltiples negocis espanyols al Marroc? És que potser no és tan “pijo-progre” la causa sahrauí com la palestina?
Què volen que els digui, hi ha temporades que el millor és no posar-se pedres al fetge i fer-se l’orni o l’estruç; això ho deixo al gust del consumidor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!