per Ramon Maria Guiu.
Hores d’ara, el
terratrèmol ja ha esdevingut. Ara toca gestionar el referèndum
de l’Estatut i, després, la convocatòria de les
eleccions avançades.
Del perquè del
fracàs del GEC -Govern Catalanista i d’Esquerres- de
Pasqual Maragall, se n’ha fet milers d’interpretacions, i tothom
explica la fira segons li hagi anat; no cal dir-ne gran cosa més.
Potser només caldria que el president d’Esquerra expliqués
molt més clarament què volia dir quan va dir que tot
plegat és conseqüència de pressions d’uns
poderosos poders fàctics econòmics. Si no vol que això
sembli una excusa de mal pagador caldria clarificar-ho molt més;
altrament, queda un malèvol dubte sobre l’honorabilitat dels
partits que encara queden al govern.
De la qüestió
de possibles aliances postelectorals i del cap de llista dels
socialistes, crec que el més calent és a l’aigüera.
Tot dependrà de les “dependeduries”, com diu un fi
analista polític que tenim a la tertúlia del cafè
d’Ivars. És a dir, que en aquests moments parlar de
“sociovergència”, de “tripartit-2”, de si el candidat
socialista serà Maragall o de qualssevulla altra combinació
no passa d’això, de xerrameca de cafè.
Del que podem estar
segurs és que el 18 de juny hi haurà el referèndum
de l’estatut, que les eleccions es convocaran abans de cap d’any
i que es faran en la data que li sigui més favorable a qui les
convoqui; i que finalment, i aquí rau la gràcia de la
cosa, serà el poble qui digui què en cada un d’aquests
afers. Evidentment!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!