Vilabep de viatge

Pilar (Dimecres, 3/08/05, Hebron) Continuo bastant malalta, potser més que ahir i tot, però he pogut anar a Hebron amb la resta del grup, no em vull perdre res. És una mica agobiant això de viatjar estant malalta…
El centre de la ciutat d’Hebron és bastant dramàtic, l’assentament jueu és dins el nucli antic asfixiant els pocs palestins que encara es resisteixen a marxar. L’exèrcit té tota la ciutat tancada per "raons de seguretat", per sortir de la ciutat antiga hem hagut de donar una volta llarguíssima perquè els soldats no ens deixaven passar; amb el meu estat i el sol que queia, no ha estat gaire agradable, la veritat. I per què no ens deixaven passar? La resposta és la de sempre "security reasons", quins paios! Aquest és el quotidià dels palestins.
El mercat funciona poquíssim, només hi ha 4 o 5 botigues obertes, i, és clar, s’han posat les botes amb nosaltres, els mocadors palestins els he comprat aquí, així tindran un valor simbòlic. Es respira un ambient bastant desolador i depriment, el d’una ciutat fantasma amb un passat vital, una ciutat buida i molt cansada. Els colons d’Hebron tenen un costum bastant curiós: tiren les deixalles, pedres, runes, pixats i caques als carrers i les teulades on hi viuen els palestins. Tot plegat ho trobo bastant increïble, ho veig, però sóc incapaç de viure-ho, no me’n puc fer la idea que això sigui real… Em costa d’entendre que als jueus els agradi viure d’aquesta manera per molta Terra Promesa que es creguin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!