Quadern de Terramar

Va ser el matí assolellat del passat dissabte que Eugeni d’Ors va tornar a Vilanova i la Geltrú i per unes hores el seu esperit va planar pel Molí de Mar, on es va analitzar i debatre la personalitat i l’obra de l’escriptor i filòsof.
El programa “1906 Lletres” que ha organitzat enguany la Institució de les Lletres Catalanes per tal de commemorar el centenari d’un conjunt d’obres cabdals per a la literatura catalana moderna – Enllà de Joan Maragall, La Nacionalitat Catalana, d’Enric Prat de la Riba, Horacianes, de Miquel Costa i Llobera, Les Multituds de Raimon Casellas, Pilar Prim de Narcís Oller, Josafat de Prudenci Bertrana…- incloïa també el “Glosari 1906” d’Eugeni d’Ors. Hi van prendre part, entre altres, professors, com Carles Garriga, escriptors com Oriol Pi de Cabanyes, Sam Abrams, Francesc Garriga o Dolors Miquel, investigadors com Mary Ann Newmann i qui signa aquest Marge Llarg. L’aproximació a d’Ors va anar girant pels angles més variats: estudis acadèmics, discursos assagístics, valoracions de la seva aportació intel.lectual i artística, atacs sense contemplacions, comentaris displicents… Les intervencions van oferir tota la gamma de percepcions que l’obra d’Ors a hores d’ara provoca en les diverses sensibilitats. El retorn de Xènius a Vilanova ha constatat, una vegada més, que encara aixeca les passions més viscerals. Confirma, també una vegada més, que la seva obra mereix, com a mínim, un debat des de la més estricta objectivació si és que es vol deixar clar que una cosa són el sistema literari i la història cultural, i l’altra els parers personals, sempre respectables, en els que la visceralitat hi és predominant. No ho dic només per la jornada d’orsiana de Vilanova, sinó per la dificultat d’afrontar tant el personatge, complexe com ell sol, com l’etapa en què entre Prat de la Riba i ell articulen les bases en què es fonamenta la política cultural dels anys del Noucentisme. De la mateixa manera que el Modernisme ha esdevingut una etapa agraïda, entranyable, capaç de generar tota mena d’entusiasmes fins el punt de la seva assimilació al triomf de la rauxa i de la creativitat sumades i potenciades, i ens hi aboquem a cor què vols amb motius o sense, el Noucentisme sembla que continuï relegat a segon terme, sempre sota sospita. I, amb ell, Eugeni d’Ors. Només quan concretem algunes de les obres individuals i col.lectives més significatives del Noucentisme – els poemes de Josep Carner, els quadres de Joaquim Sunyer, el Palau del Maricel i la urbanització de Terramar, la xarxa de biblioteques populars catalanes nascuda el 1918, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Biblioteca de Catalunya, la recuperació de les pintures murals de les ermites romàniques del Pirineu català i el seu trasllat al Museu d’Art de Catalunya, l’obra de normalització de la llengua catalana realitzada per Pompeu Fabra …- ens adonem que la conjunció de creativitat, intel.lectualitat i institucionalització cultural és alguna cosa de més volada, i que supera el cúmul de tòpics reduccionistes. Quan parlar d’Ors i del Noucentisme deixi de ser mig tabú i ens decidim a guanyar definitivament el gran capítol d’història cultural que és el Noucentisme amb totes les seves grandeses i limitacions, com també les va tenir el Modernisme, haurem assolit un grau més de maduresa i de normalitat cultural. La confrontació estètica i, fins i tot, personal mantinguda per individualitats destacades d’una i altra tendència, i les exclusions que els Noucentistes van intentar fer d’alguns dels personatges del Modernisme -Eugeni d’Ors contra Santiago Rusiñol, sense anar més lluny…- van passar a la història en el seu moment. Per tant, a hores d’ara, no hi ha anacronismes que valguin; el que calen son molts exercicis d’objectivació per no confondre els termes estètics i cronològics. El retorn d’Eugeni d’Ors a Vilanova ha servit per anar fent camí vers aquest objectiu. No ha estat ni el primer ni l’únic; el 2004 l’Institut d’Estudis Penedesencs li va dedicar un Simposi que, celebrat entre Vilanova i Vilafranca, va contribuir a posar en valor-lo en valor a l’entrada del segle XXI. La recent publicació del volum d’estudis “Oceanografia de Xènius” (Universitat de Girona, 2005) per part d’un grup internacional de professors el resitua entre la comunitat interdisciplinar de la recerca, ja que la recepció d’Ors, a hores d’ara, és un fet d’abast universal. Com deia Sam Abrams en la seva intervenció, les dues lleixes de llibres que configuren l’obra d’Eugeni d’Ors mereixen, encara, de primer la lectura, i després, la reflexió, l’estudi i l’opinió.(L’Eco de Sitges, 3 de juny de 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!