« Així puc anar amb tu sense cap compliment
pels camins i els treballs d?aquesta primavera
que és la vida i la mort eternament ».
(Jordi Sarsanedas)
(Dijous, 16 de novembre, vespre)
Fa una estona m’han dit m?han dit que ja no hi eres. Ja era fosc i ploviscava. Encara no fa un parell de mesos t?havia vingut a visitar a la residència. Va ser un migdia d?aquesta calor africana que es fa més intensa al compàs de la sorollada dels cotxes i del brogit d?una ciutat cada vegada menys humana i més agressiva per als seus vianants. Ciutat que honora escassament els seus poetes: els que, com tu i en llengua pròpia, s?hi han dedicat amb il.lusions i afanys. Des de la teva talaia contemplaves de prop els turons de Barcelona, lluny de mar. Al teu voltant, tot placidesa i quietud per als qui la necessiten. De tant en tant ens tornaves la mirada des de l?esforç de concretar el present i els referents que se?t feien escàpols. Nosaltres t?hi volíem instal.lar per a una estona. Tu ens somreies des de lluny.
Tots dos paràmetres, vida i mort, han flanquejat els dies de la teva existència entre el goig i la tragèdia, amb l?esforç de la continuïtat travessant el pas dels dies i amb la mirada posada més enllà, contemplant el món amb ulls i el cor, i deixant-ne l?empremta en la teva poesia. Et vaig conèixer primer pels versos que figuraven a les antologies, aquella Poesia catalana del segle XX de JM.Castellet i de Joaquim Molas, que em va fer adonar de la intensitat de la lírica per mitjà d?una munió de veus que, com la teva, interpretaven el nostre temps des dels angles poètics del Noucentisme ençà. Vaig situar-te enmig dels poetes de les ciutats des de La Rambla de les flors.
Després, he estat afortunada per tant de temps de tracte, connivències i d?afectes : al PEN Club català, a Serra d?Or, i, sempre, entre poetes i amb la poesia per tot nord. Per això vam celebrar que et decidissis a publicar la poesia editada a Fins a un cert punt : poesia (1945-1989) (1989), però encara vam celebrar més els títols amb què des de llavors has donat fe de vida i existència lírica a Cor meu, el món. (1999); L’enlluernament, al cap del carrer (2001); Com una tornada, sí (2003); Silenci, respostes, variacions (2005).
Guardo per a mi els moments difícils al PEN Club, les perplexitats enfront de les situacions polítiques i institucionals, la tristesa dels darrers dies a l?Ateneu Barcelonès. Situacions que em van fer encara més evident les qualitats que t?han acompanyat de per vida: el compromís moral,
– ??oh jacobins beats i gaditans metòdics,
ben satisfets i grassos en esperit,
us conec el rebuf quan ens trobeu
arbre torçat, mesell, tan obstinat a viure,
en un racó molest
del racional jardí geopolític.
I què hi farem, si som el poble-nosa,
si el món, almenys aquí, es refusa a assemblar-se
a la imatge que en fa el vostre desig?
No heu d’esperar que presentem excuses? – ,
la qualitat humana i la tendresa infinita del teu tracte. Guardo, també, el record dels poemes que vam compartir, els que ens vam adreçar l?un a l?altre en lletra impresa, el ressò de la veu càlida i greu quan els llegies. Juntament amb tots ells conservo la darrera instantània d?aquesta primavera: alçada i còrpora, amb el barret als hiverns i el bastó dels últims anys, la fragilitat que de tard en tard et llegíem als ulls.
Diu que ja no hi ets, i demà els diaris ens ho faran encara més avinent. Però tu i jo sabem que no has marxat del tot, perquè la vida continua en els poemes. Ho apuntaves, entre altres versos, en aquest fragment del poema que m?és car perquè es titula Ambre i perquè parla de la perdurabilitat de la poesia, més enllà de la fosca i de la mort:
?Per a tu i per a mi,
darrere la fosca i el calfred,
una llum, humil o augusta, s?encastella
en la minúcia o la vastitud significada,
com si al capdvall pogués tenir sentit
alguna conclusiva pertinència
de valentia i victòria.
I no hi ha lliçó, és clar,
només els llavis segellats,
la força persuasiva del cos de llum encès
i el breu jardí de signes.?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!