Quadern de Terramar

L’escultora Maïs exposa una antològica de la seva obra (1986-2006) a l’Edifici Miramar de Sitges. Una obra que mai no deixa indiferent…(El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 29 d’abril de 2006)
La trajectòria artística que l’escultora Maïs ve portant a terme des de 1986 es mostra en forma d’exposició antològica a les sales de l’Edifici Miramar fins a finals de maig. Els seus vint anys llargs de treball es veuen avalats per l’èxit de la crítica i dels seguidors que l’obra d’aquesta escultora atreu i sedueix. El pròleg que Baltasar Porcel ha escrit per al catàleg de la mostra – una edició acurada i documentada- travessa la ruta de l’escultora entre reflexions sobre l’art, la seva evolució vital, la seva resposta estètica i la seva situació en l’entorn de l’escultura contemporània. Porcel, que a més de ser un excel.lent escriptor és un dels millors experts sobre art, dels que mai no l’erren en les seves apostes d’art contemporani, ha arribat fins els orígens de cadascuna de les etapes de l’escultora amb una precisió i un aprofundiment impecables. Maïs compta, doncs, amb una monografia breu i valuosa que la situa en primera línia i que la projecta vers el futur amb els millors auguris. L’escultura de Maïs no deixa mai indiferent. Ni és una escultura amable, ni fa concessions a cap mena de públic ni de galeria. A hores d’ara el ferro constitueix la matèria prima amb què construeix els fragments del seu univers personal a partir de sèries d’elements d’aparença senzilla: escales, caixes, cases. El treball actual ve precedit d’una primera etapa d’utilització de l’esmalt fins a l’essència més primària d’aquest material; posteriorment va portar a terme una llarga i corprenedora reflexió sobre els orígens de la vida amb la representació de diverses siluetes de fetus, reelaboració conceptual de la gènesi dels éssers. No, l’escultura de Maïs no és la d’un món amable ni la d’un univers displicentment acollidor, perquè les formes que es concreten en escales, en caixes, en cases o habitacles no són peces d’art concebudes per complaure. La recerca artística de Maïs des de mitjans dels anys noranta fins l’actualitat es fonamenta en la voluntat estètica i expressiva, sí, però sobretot en la reacció moral, visible en totes i cadascuna de les seves escultures. El pròleg de Porcel traça de manera simbiòtica l’itinerari vital i l’evolució artística de l’escultora. La visió de la mostra antològica corrobora aquesta simbiosi. Això fa que ens trobem davant d’una obra en la que, tant en conjunt com considerant les peces aïlladament d’una en una, la forma esdevé sempre discurs. És un discurs rotund, dur, en el que l’obra d’art no prové de tocar el cel en el clímax del procés creatiu, sinó que emergeix del pas per l’infern que pot arribar a esdevenir la vida dels éssers. La insinuació a l’espectador que la contempla pot ser lleu – “La Gàbia d’Or”, per exemple- o pot reblar, volgudament, el significat profund i tràgic de la seva motivació, com “Cambra de l’infortuni”, “Darrer comiat” o “L’himeneu”, entre altres. La darrera etapa que l’artista ens mostra és la de l’aïllament, el relatiu aïllament dels éssers en la sèrie concebuda a partir de les petites construccions que, a manera de cases, tanquen i incomuniquen els interiors del magma universal. La lectura de la sèrie s’esdevé entre ambivalències: hi ha reclusions, hi ha presons, hi ha voluntat de retrobament en l’espai interior, i hi ha, també, un cert espai de descongestió -“Fil per randa”- que no sabem, encara, vers on ens evolucionarà; potser vers la nit que es manifesta en la darrera obra del catàleg. Sense concessions al sentiment, l’obra de Maïs és la d’una humanista motivada per les tragèdies que atenallen la condició humana global i pels quiets daltabaixos que transcorren en l’interior dels éssers. No sé si he dit que era una obra profundament sincera, no sé si cal dir-ho explícitament perquè aquesta és una de les primeres qualitats que el visitant aprecia. És una escultura que, sorgida de la recerca estètica, ha esdevingut reacció i discurs moral que, esdevinguda obra d’art, commou per tot el que té d’experiència humana. Vinyet PanyellaMaïs 1986 2006. Del 8 d’abril al 7 de maig. Edifici Miramar Sitges

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!