Una de les escenes que més m’agrada de les pel.lícules de Harry Potter és aquella en què els aprenents de mag travessen una de les grans col.lumnes de totxana d’una estació de Londres.
Agafen carrera, tanquen els ulls, arriben a tocar a la columna de totxos més compactats que sòlids i, quan t’esperes que s’esclafin el nas i es trenquin tots els ossets del crani ja els trobes ben riallers a l’altra banda, en una estació similar però que no és gens igual a la que han deixat darrere el mur. És una estació on també hi ha trens, passatgers, maquinistes i pares que acomiaden la canalla que puja als vagons farcits de maletes i de ganes de tornar a Hogwarts. Un món paral.lel a l’altre, comunicat pel fet de tenir estadants comuns, però pertanyents a la condició afegida de mags.
La metàfora em val per referir-me a l’existència de mons paral.lels, no un de sol, sinó diversos, en una societat fragmentada com la nostra. No s’arriba a la incomunicació, perquè ni el món globalizat ni la naturalesa humana ho permeten, però els paral.lelismes sovint es tornen barreres invisibles i poc franquejables. Succeeix, per exemple, entre la societat, d’una banda, i el microcosmos de les malalties. Quan sovint es fa referència a un centre hospitalari se’n diu que és tot un món, o que tot ell sembla la reproducció d’una ciutat a una altra escala. No és que el món dels malalts i la societat en general no es comuniquin, però una vegada s’entra a formar part del primer, hom s’adona que és tot un univers on l’avenç de la ciència i de la recerca són absolutament imprescindibles, i on també és imprescindible el factor humà en la relació entre el sector mèdic i els pacients. I el món “normal” sovint queda portes enfora.
La reflexió ve a tomb perquè el passat diumenge era el Dia Mundial del Càncer, una commemoració el motiu de la qual no és cap novetat malhauradament, però no és fins l’any 2000 que la UNESCO la declara amb caràcter universal i la fixa el dia 4 de febrer. Per unes o altres raons el càncer sovint és notícia als mitjans de comunicació, però no tinc la impressió que el 4 de febrer ocupés gaire espais monogràfics. L’endemà, però, vaig tenir ocasió de veure l’entrevista que BTV va fer al Prof. Jordi Estapé, director científic de la FEFOC (www.fefoc.org ), fundació que data de 1996 i que té per objectius contribuir a l’educació pública i a la informació en càncer, i donar suport a la formació continuada dels professionals de la salut. Entre altres activitats (grups de suport per a pacients i familiars, consultori mèdic i psicooncològic, telèfon d’ajuda, voluntariat…), la FEFOC edita i distribueix materials formatius per a tota mena de públics, desenvolupa programes de grups de suport amb la col.laboració de la fundació Viure i Conviure de la Caixa de Catalunya i programes de formació i informació amb l’American Cancer Society (www.cancer.org) i la National Comprehensive Cancer Network (www.nccn.org) amb destinació a les persones afectades, perquè és el pacient qui ha de tenir la màxima informació de tot el procés.
El Professor Jordi Estapé, que ha estat el primer catedràtic d’oncologia d’Espanya, responsable de docència de l’Institut de Malalties Hemato-Oncològiques de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap del Servei de Coordinació Oncològica del mateix centre, i és personalitat reconeguda entre els centres i comitès especialitzats d’Europa i dels EUA, va donar tota una lliçó científica de caràcter divulgatiu en l’estona que va durar l’entrevista. Combina de meravella el vessant científic i el pedagògic, fins el punt que sé d’una pacient que se li emporta les notes que va elaborant mentre li explica el seu cas…
La història del càncer, diu el professor Estapé, és la història del suport que s’ha donat a qui el patia, i a hores d’ara el diagnòstic de càncer ha deixat de ser una sentència mortal. Davant de la pràctica mèdica dels EUA, una medicina massificada i defensiva degut a les mateixes característiques del sistema sanitari, reivindica una pràctica mèdica personalitzada més pròpia de la manera de fer de casa nostra, destinada a cada cas personal i a cada tipus de malaltia cancerígena. Perquè el càncer, assevera, té moltes etapes i mai no és un fet homogeni per a tothom. Avui dia un càncer és una malaltia crònica amb un cinquanta per cent de possibilitats de curació – genèricament; després, hi ha les dades sectoritzades corresponents a cada tipologia que de vegades arriben a tant per cent més elevats.
Les conclusions de l’entrevista són fàcils d’endevinar. No es farà mai prou, i cal reivindicar-ho sense baixar la guàrdia, per dotar la ciència i la investigació d’eines útils per al seu desenvolupament en favor de la humanitat, perquè les necessitats són infinites i creixents, i tot avenç és progrés i esperança. Des d’un altre vessant més immediat i proper, l’existència d’institucions com la FEFOC, que uneix un important capital de coneixement, d’esforç i de dedicació tant al sector mèdic com a l’atenció individual de pacients i familiars, és una realitat que posa de manifest la utilitat del coneixement en favor del progrés de la ciència i de l’atenció a les persones. Un esforç que fa que els mons no siguin paral.lels sinó una sola comunitat molt més humana.
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, febrer de 2007
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!