Victor Terradellas

El bloc d'en Victor Terradellas

21 de juliol de 2008
Sense categoria
7 comentaris

La llengua d’un president o la llengua d’un habitant

Alguns han fet passar aquest fet com a natural però ens semblaria impensable un Arnold Swarzeneger fent classes d’anglès un cop arribat a Governador de Califòrnia o a un polític israelià de la diàspora fent classes d’hebreu un cop arribat a la Knésset (parlament israelià). Siguem clars, aquí justifiquem un fet que enllà ens semblaria directament ridícul.

José Montilla no és un nouvingut. José Montilla ha fet la tria, legítima però opinable, de fer de l’espanyol la seva llengua d’ús privat i públic principal durant els darrers quaranta anys. José Montilla ha optat per la immersió lingüística en alemany per al seus fills i aquesta també ha estat una opció lingüística legítima però opinable.

Tots aquests factors configuren una personalitat i una forma de fer que malgrat ser, insistim, absolutament legítima fan de José Montilla un model d’immigrant allunyat dels paràmeres dels que desitjaríem que a Catalunya els immigrants fossin un nou pilar de consolidació i progrés nacional.

El progrés polític, social i econòmic de José Montilla rau en el fet essencial que un bon dia va decidir abandonar una terra i acostar-se a una nació que li ha ofert les millors possibilitats de promoció i millora. A canvi, José Montilla no ha considerat oportú conéixer i dominar la llengua del país, no ha considerat important conéixer, aprofundir i participar en la identitat i la cultura de la nació que l’ha acollit. Un i altre fet, no haurien estat contradictoris amb la conservació, amor i respecte per a la seva llengua i la seva cultura originàries, però tot i així José Montilla no ha fet cap pas en aquest sentit fins al cap de quaranta anys, quan la seva posició institucional ho ha fet ineludible. Alguns han fet passar aquest fet com a natural però ens semblaria impensable un Arnold Swarzeneger fent classes d’anglès un cop arribat a Governador de Califòrnia o a un polític israelià de la diàspora fent classes d’hebreu un cop arribat a la Knésset (parlament israelià). Siguem clars, aquí justifiquem un fet que enllà ens semblaria directament ridícul.

A casa nostra, probablement el debat no és com s’expressa o com entona el català José Montilla en les seves aparicions públiques al cap de quaranta anys d’arribar a Catalunya. El debat hauria de ser sobre en què ens hem equivocat perquè José Montilla, i molts d’altres, no hagin tingut cap interès per fer seva la llengua i la cultura del país malgrat l’innegable progrés personal que la nació els ha ofert; el debat és saber perquè han sabut aprofitar les oportunitats mentre no han volgut assumir cap deure vers els signes fonamentals de la nació on viuen.

El que resulta innegable és que si la majoria d’immigrants que arriben a Catalunya fan el mateix procés de José Montilla poden arribar a tenir l’oportunitat de presidir el país però si no assumeixen un mínim de deures vers la nació tindran una greu responsabilitat en l’endarreriment de l’ús social de la llengua i en el manteniment i progrés de la cultura i de la nació catalanes.

  1. Només des de l’estretor mental de la xenofòbia es pot comprendre aquest article. Només cal una cosa per arribar a qualsevol lloc de responsabilitat política: i aquesta cosa és el bon -el correcte- funcionament de la democràcia. I res més. Analitzar si algú parla prou bé un idioma és molt perillós: després hi podries afegir que dugui cognoms prou “catalans”, o que demostri no sé quina característica genètica. I així de simplement hem arribat al feixisme, com el que ens van mostrar fa pocs dies l’inefable Felip Puig o el ridícul Oriol Pujol.
    D’altra banda, una anàlisi de la dicció dels polítics en deixaria uns quants fora de la llista. El sr. Trias, candidat vitalici per CiU a l’Ajuntament de Barcelona, seria el primer de caure: provoca una certa vergonya aliena, fins i tot. El sr. Duran el catòlic, un altre. I si filem prim, tampoc en Mas sembla massa afortunat (i ja no parlo de la seva migrada capacitat intel·lectual, només).
    En Baltasar porcel (home de qui admiro l’obra però no pas l’home) té un bon article a “La Vanguardia” d’avui, en el qual inesperadament posa els punts sobre les is en aquest inútil dilema. Inútil dilema com tots els dilemes que soleu plantejar els nacionalistes: un pensament estèril només genera debats estèrils.

  2. No conec l’historial del president Montilla, segur que hauria estat molt bo que hagués parlat millor el català des de fa anys, però que malament parlen bona part dels polítics! I molts locutors. Es evident que en Tries parla molt pitjor que en Montilla ara.

  3. No conec l’historial del president Montilla, segur que hauria estat molt bo que hagués parlat millor el català des de fa anys, però que malament parlen bona part dels polítics! I molts locutors. Es evident que en Tries parla molt pitjor que en Montilla ara.

  4. Sincerament crec que en Felip Puig l’ha cagat.

    No es pot parlar així del president de Catalunya. Dit això, el fet que més em preocupa és que el senyor Montilla ha decidit, o s’ha vist obligat a millorar el seu català ara que és president del país. Aleshores, per passiva, no en tenia aquesta necessitat quan era alcalde d’una ciutat de Catalunya, o president de la Diputació de Barcelona, o fins i tot, secretari d’organització d’un dels dos partits que sempre estan al govern de totes les institucions.
    Sincerament crec que això provoca un divorci entre dues catalunyes. Una Catalunya metropolitana, on el català no és necessari, i on per molta gent pot arribar a ser una molèstia, i una catalunya, rera país.
    Si fins ara el president Montilla no ha vist la necessitat de parlar el català amb un a certa qualitat, és que ha pensat sempre en una Catalunya metropolitana i prou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!