Vicent Luna i Sirera

                Parlar,
escriure o manifestar l’opinió sobre el conflicte entre ETA i els estats
espanyol i francés no és gens agradable en una societat tant mediatitzada com
la que vivim, on el que es considera políticament correcte és millor no
parlar-ne. Docs bé, sóc d’aquells que pensem que aquest conflicte  mai es resoldrà  per la via d’ignorar-lo, amb l’estratègia de
no acceptar que hi existeix. Si totes tres parts no cedeixen i s’asseuen a
parlar, no hi ha res a fer.

                L’esmentat
conflicte està tan enquistat en la societat basca i espanyola, afecta tantes famílies d’etarres i de víctimes
assassinades per aquesta banda que, per molts nous Plans Antiterroristes que es
porten a cap pels diferents Governs estatals, tard o d’hora, ( i al llarg dels
anys ho hem pogut comprovar) i quan es pensava que la banda estava
desapareguda, ha tornat a revifar i a portar a cap nous atemptats. El resultat
d’aquests 43 anys de conflicte és l’esgarrifosa xifra de  829 víctimes mortals, d’elles  343 civils i 486 membres de les Forces
Armades o Cossos Policial. A més a més hem d’afegir-hi ( desconec la xifra)
tots els etarres que han perdut la vida, els centenars de presos tancats en les
presons, el sofriment i ràbia de centenars de famílies desfetes per les persones
estimades perdudes i , en general  l’odi
que es tenen  milers i milers de veïns i
veïnes. Un odi, desconfiança i menyspreu que es respira amb més intensitat en Heuskal Herria. Aquesta és, ens agrade o no, la
realitat.

                L’experiència
acumulada, fruit d’altres conflictes arreu del món, ens diu que la millor
manera de resoldre aquesta mena de conflictes és cercant l’ajuda d’institucions
i personalitats independents que puguen liderar un procés de pau. Així, l’any
2010 es constituí el Grup Internacional de Contacte (GIC)
liderat per  Brian
Currin. Aquest advocat sudàfrica, que va créixer
políticament al costat de Nelson Mandela, ha participat en processos de pau en
països com Ruanda, Sri Lanka, Bòsnia o Irlanda del Nord. La seua experiència
com a mitjancer en aquesta mena de conflictes va fer que quatre Premis Nobles
donaren suport a l’esmentat GIC en la
coneguda  Declaració de Brusel·les. El
primer pas estava donat, malgrat el menyspreu
del Govern i del principal partit de l’oposició, el PP.

                L’estratègia
del GIC, amb el suport de Lokarri ( una xarxa ciutadana que va nàixer el 1992
per defensar i mobilitzar el model de solució pacífica i dialogada al conflicte
basc) consistí en, per una banda  instar
a l’esquerra abertzale a obrir un
camí de rebuig a la violència i d’apostar
només per les vies polítiques i pacífiques ( cosa que així succeí amb el
suport  de més del 80% de la seua
militància), i per una altra exigir a ETA un “alto al foc, permanent, general i verificable”, exigència que
l’organització decretà el 10 de gener del 2011. Amb aquestes dues condicions
bàsiques i necessàries hem arribat a la situació actual. Moment que requeria
donar un tercer pas valent i decidit: la celebració d’una conferència de pau,
la Conferència Internacional per promoure
la resolució del conflicte al País Basc, celebrada aquest 17 d’octubre a
Sant Sebastià.

                Però malgrat l’esforç del
GIC en la constitució d’aquesta conferència,
encapçalada per l’exsecretari general de l’ONU Kofi Annan,
el líder del Sinn Féin, Gerry Adams i d’altres personalitats com Bertie Ahern, Pierre Joxe, Gro Harlem Brundtland i Jonathan Powell, a
més del suport i assistència de tots els partits polítics bascos, tots els
sindicats, la patronal Confebasc, l’Església
basca i nombrosos organismes socials,  deia que malgrat
tot aquest suport mai vist al voltant del conflicte basc, el PP, el partit que
aspira a tindre la majoria en les properes eleccions, no envià cap representat,
quina vergonya!!. Aquest partit té la gosadia de voler-nos convéncer que, com
ha manifestat l’inefable Esteban González Pons “no tienen ni puñetera
idea de que al País Basco
no ha habido
un conflicto ni una guerra” A l’endemà de
la conferència els titolars de la caverna mediàtica, que donen suport  a la idea que té el PP sobre el conflicte,
feien venir ganes de plorar: “ Al
servicio de ETA” (ABC); “El festival
de San Sebastián” (El Mundo) o  “17-O. El dia de la infamia” ( La Razón).
El veritable problema actual del PP, i dels mitjans que li donen suport, és que
ETA declare abans de les eleccions de novembre ( i tot fa pensar que així serà)
un cesse definitiu de la violència, i aquesta notícia que tots esperem puga ser
capitalitzada pel PSOE , restant-li vots a Mariano
Rajoy.

                El problema de
tot plegat, i que ens ha portat on som ara, és que precisament l’estat espanyol
mai ha volgut acceptar que al País Basc s’arrossega un conflicte, ens agrade o
no. Li ha fet pànic que aquest acabés internacionalitzant-se, i que la resta
del món veieren i analitzaren el veritable origen del conflicte. Però la
majoria de bascos i basques, agrade o no al PP, estan per donar suport a
aquesta Conferència Internacional que pose les bases per solucionar,
definitivament, aquest conflicte que mai hagués hagut de començar. ETA té una
oportunitat, segurament la darrera, en cessar definitivament la lluita armada
davant l’atenta  mirada d’organismes
internacional. Per altra banda l’estat espanyol també té la responsabilitat, i
en especial el PSOE , d’aprofitar el moment per reconèixer el conflicte i fer
tot el possible perquè s’hi donen els passos que falten per tancar-lo
definitivament. És evident, i això passa en qualsevol conflicte, que per
resoldre’l ls tres  parts han de cedir alguna cosa, si no és així,
com hem dit,  no hi ha res a fer.

                Fet i fet,  el més trist de tot és que al final de tot
aquest  llarga conflicte, de segur
que  més d’un acabarà pensant si ha
valgut la pena vessar tanta sang innocent de persones que passaven per allí,
ocupaven un càrrec polític, lluitaven per un dret, tenien uns ideals, pensaven
diferent, tenien una empresa,…. Uns demanant, diuen, el dret a decidir. Els
altres, diuen, mantenint la unitat. Tot i així, alguns continuem pensant, com
deia més amunt, que analitzant, dialogant, aprenent de la història i pactant,
tot, tot, i tot és, o hauria de ser, 
possible.

Alcoi, 17 d’ octubre del 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!