Vicent Luna i Sirera

No me trobareu al debat del proper dimarts al Centre Ovidi Montllor però, faré la meua aportació des d’aquest mateix blog que l’anuncia. Abans, també diré que m’ompli de goig que iniciatives d’aquest tipus s’hi facen amb total normalitat al casal del qual sóc soci ben orgullosament.

En tot el temps que ens ha tocat viure d’ençà la mort d’en Franco hem tingut oportunitat  d’aprendre moltes coses del món de la política i del propi règim que l’heretà. La tan oïda i baquejada transició democràtica, exemple deien, de virtuts exportables a d’altres contrades de vivencies semblants, no fou sinó l’inici d’un enorme engany, un repartiment de l’Estat en porcions adients a cadascuna de les organitzacions que d’aleshores ençà, en conformarien l’ànima. No poguerem gaudir d’un període constituent, formatiu de l’embrió institucional i de debat que hagués acabat amb una Constitució com calia. No, a Espanya les coses foren d’una altra manera, quatre gats amb noms i cognoms ben coneguts pactaren el repartiment de la dita herència franquista a canvi d’un mirar cap endavant sense exigir la restauració del dret i la demanda de responsabilitats criminals. El resultat despres de trenta anys n’és evident. Corrupció generalitzada en tot l’entramat institucional, de la base del règim local fins a les Corts i la casa reial. I com ha estat possible això?

Si la democràcia en un règim de llibertat política consisteix en la participació del poble en els afers que li pertoquen mitjançant diputats electes en àmbits territorials d’un nombre de població determinada i la conjunció de tots plegats en les Corts on hom debat propostes, les vota i consigna lleis. Resulta què la partitocràcia que sofrim ens sostreu, primer, l’elecció del diputat, que n’és triat per la gerència del partit o en tot cas l’organització reduidíssima del mateix, el debat parlamentari que consisteix en un empobriment extrem de les propostes de llei, una per cada partit institucional. I el vot amb noms i cognoms dels diputats. Hi ha una fèrria disciplina de vot o de partit i qui es mogui no eixirà en la foto o caurà de la llista. Només amb aquestes consideracions n’hi hauria prou per a desqualificar un règim pretesament democràtic però a Espanya passa per ser capdavanter i l’essència mateixa de la llibertat! Punyetes.

Si entrarem en l’anàlisi de la separació de poders, condició sine qua-non d’una democràcia, ens trobaríem total i absolutament desemparats. I el mal és, que no potser de cap altra manera. Si resulta que qui talla el bacallar en l’àmbit judicial, allò que nomenen Consejo General del Poder Judicial és motiu de grapades d’uns i altres quina independència judicial voleu que hi haja? No pot haver-ne gens ni miqueta. I la judicatura s’hi mou al ritme que li marquen també els partits. Ara el del govern i adés el de l’oposició. Els corol.laris tenen ben poca cosa a dir però, com a contrapartida en son abastament remunerats.

A tall de colofó diré que en som més i més els qui cada dia que passa veiem més clar tot l’entramat parany ordit per una casta oligàrquica que reclama periòdicament el vist i plau de la ciutadania per a que res no canvie. I avisem de que no son gens de fiar el qui resolguen a dir  que la democràcia espanyola és equiparable a la de qualsevol país occidental. Son els qui l’endemà del dia d’urnes s’hi passaran per l’entrecuix promeses, il.lusions que potser algun dia cobejaren.