VerdCel

Diuen que el nom del seu grup és una metàfora de l’horitzó 
però ells, en cap moment, s’han marcat un límit fins on poden arribar.
Segons la prestigiosa revista “Enderrock” és un dels quinze artistes
amb més futur de l’escena actual de parla catalana. Provenen d’Alcoi i
València però cerquen al nord del Sènia majors possibilitats per fer el
que més els agrada, cantar. El seu darrer treball s’anomena Sàmara. Indiecat.tk ha pogut conversar amb Alfons Olmo, veu de VerdCel.

Entrevista a Alfons Olmo (Verdcel)

-Sàmara té  com a protagonistes a les dones. ¿Com va sortir
la idea de centrar les lletres en una dona de 90 anys i per què 
utilitzar la vida d’un sector de població que, en molts moments, ha
viscut un doble exili (el polític i el familiar)?

– Feia molt de temps que volíem fer un treball amb
aquest contingut, recollir aquest testimoni i fer un homenatge a
aquesta generació. Darrerament hem llençat un single digital, amb el
títol ARA, que recull el senzill “Ací” (també inclòs al disc Sàmara) en
una versió molt especial. Acompanyen el propi senzill tres cançons més;
una versió de “Perestroika” de Sau, una musicació nostra de poemes de Joan Brossa i una versió d’una tradicional Algueresa (Minyona Morena).Ho pots descarregar des del nostre web: http://www.verdcel.com/

– Per què  VerdCel es dedica a açò de la música?

– La vinculació  a la música ha estat cabdal en les nostres vides i
potser és una manera d’expressar molt directa i profunda; intangible en
els discos alhora que ens pot fer canviar fins i tot d’estat d’ànim, i
resulta la millor de les performances quan realitzes concerts. El
contingut, el missatge, les emocions, l’estètica, el moviment del cos,
l’art plàstic, la poètica, l’acció teatral, la imatge i el vídeo formen
part d’un tot en la nostra manera de fer; la música és allò eteri que
empasta tots aquests elements, alhora que és la substància – com l’oli
– que amaneix tots els ingredients; la música és principi i final.
Utilitzem diferents modes d’expressió per arribar més profundament a
l’espectador, aprofundim a través dels diferents sentits que tenim, per
mantindre un diàleg musical i emocional amb ell/a.

– I, per què  ho fa en català?

– És una qüestió de naturalitat. Pense que seria
una qüestió a fer-nos si no cantàrem en català; això sent d’on som i
parlant el que parlem és el més natural.

– Què  li falta a la música en valencià  per consolidar-se
als mercats i, amb això, aconseguir la promoció  discogràfica que
permetés els artistes viure del seu art?

– Hi ha molt avançat, potser considere que s’ha aconseguit molt en
els darrers anys, amb l’herència d’una etapa anterior (que enceta Raimon, i que continuen tants altres: Al Tall, Remigi Palmero, Tapineria, Obrint Pas, Feliu Ventura
i tants altres), però amb una espenta com mai s’ha tingut. Actualment
hi ha moltíssima diversitat, qualitat i un públic creixent en les
diferents vessants de la música – com dic, en un ample espectre
estilístic, conceptual i estètic – que s’estan conreant. Ganes i
sobretot una creixent qualitat de propostes, autèntiques i amb talent.
Però podem dir que fa falta un poc de moltes coses per desenvolupar
seriosament i de valent aquest potencial… mitjans de comunicació,
programació estable (sales, teatres, auditoris, festivals, cicles,
circuïts, etc. etc. ), indústria discogràfica i promocional, industria
de management, drets i condicions laborals de músics i del personal del
seu entorn, etc, etc.

– Quines possibilitats i quins perjudicis duu internet a la música en valencià?

– És un nou panorama, canvia de soca-rel, porta coses bones (moltes)
i altres que s’ha de reubicar. Potser l’antiga concepció discogràfica i
entitats com sgae, per no soltar el “pastís”, no permeten un
desenvolupament natural de les coses, sobretot a l’alçada de la
“pel·lícula” en què ens trobem envers a internet i les noves
tecnologies aplicades a tots els processos de producció i promoció,
venda, etc. de la música (que ja fa temps que estan desenvolupant-se, i
no s’aturen). Avui en dia no cal passar per un embut, com ara el
“mainstream” o la multinacional del conte de la “letxera”, sinó que
podem oferir allò que volem més directament els creadors amb la gent.
Produïm en gran part nosaltres mateixos, i omplim de continguts
nosaltres directament sense passar per filtres, ho promocionem (discos,
concerts…) sense haver estat elegits a dit per no sé quin interès
creat… hi ha major horitzontalitat, democratització en diuen. La
barreja de disciplines també en surten beneficiades, més ara amb la
cultura audiovisual tan present (el teatre, la dansa, el performance,
la il·lustració, el videojeing, etc…) i en això, en aquest camí,
nosaltres en tenim molt fet ja.

Tanmateix es pot caure en una certa mediocritat del que es dona per
creat (l’autenticitat o la qualitat poden estar per sota en l’escala de
valors, si tothom sense gaire esforç o coses a dir, fa propostes), o
una tendència a carregar d’altres feines als qui es suposa són creadors
i/o intèrprets.

– Dels nous grups que comencen a sortir en l’escena valenciana, en qui s’haveu fixat?

– Sincerament, en ningú. Admiració, per molta gent. D’ara i d’abans. Pep Laguarda i Tapineria, Raimon, Carles Dénia i la nova Rimaire, L’ham de foc, Remigi Palmero, Miquel Gil, Pep Botifarra, etc. etc. (la llista és més llarga).

– Monopolitza la música en valencià el vostre reproductor?

– No. Tampoc pense que fora sa. Anglès, castellà, francès, islandès,
independentment de la llengua, sabent alhora on estem. Les nostres
referències, poden ser moltes i variades, però allò interessant és
filtrar-ho ARA I ACÍ.

– Necessita la música en valencià accions cridaneres per
fer-se vorer o és qüestió de temps, de qualitat i de trencar prejudicis?

– Tota pedra fa paret. Reivindicació, actes per donar-se a conèixer,
però també  accions tipus el COMcert de Benifairó de la Valldigna del
passat 29 d’agost amb més de 20 actuacions en directe, realitzat pel
COM (Col·lectiu Ovidi Montllor). I com dius és qüestió de temps i
perseverança, les propostes han de ser, rodar i que tinguen vida
pròpia, cercar-la, crear-la; qualitat i trencar prejudicis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!