4 de febrer del ?42

En breu farà setanta anys que l’Ovidi Montllor va fer la primera alenada.

El 70è. aniversari d’algú amb la consistència que ell tenia i que ens ha brindat la seua obra, fruit d’una trajectòria plena de talent i de treball. Una herència oberta, que vessa d’actualitat i que enalteix la cançó i la interpretació a un esglaó creatiu, crític i autèntic com pocs han sabut fer. I és que Ovidi es va deixar la pell per dignificar aquestes dedicacions, perquè acaben assolint algun dia l’estimació que els pertany: són oficis.

Va ser dels primers de la cançó que vaig escoltar, que més endavant vaig anar coneixent amb detall i gaudint de cada regal que ens havia deixat. La seua manera de fer t’endinsa en un univers que va teixint-se quan sona la seua veu i va estenent-se en harmonia amb el moviment precís del seu cos. De la seua interpretació t’arriba la veritat d’allò que vol transmetre, genialment, aportant-te una visió humanista amb majúscules que també ens qüestiona i del singular viatge en queda un rastre gairebé visionari. Ens aporta tant escoltar-nos l’Ovidi!

És aleshores quan t’interesses per la seua vida, llegint ací i allà, escoltant diferents testimonis i veient la petjada que ha anat deixant. Ha estat, amb les contradiccions que tots tenim, algú que amb vida i obra ha sabut fer camí, sense dreceres ni amagatalls. I això diu molt d’ell.

Cadascú ha de fer el seu propi devindre, però sempre és bo saber, si vens de llocs comuns, si passes per camins en part semblants que, com un bon company, sempre el tens al teu costat.

La seua és una proximitat que fa possible que després de tants anys ‘de fer vacances’ ens acompanye i el seu esperit renasca en tanta gent, cada dia i a molts indrets.

Ovidi no es cap mite, Ovidi és molt més que això, és una realitat completa.

alfOnS Olmo

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *