VerdCel
Entre pedres, ens perdrem...
Lladren, senyal que cavalquem!
S’enceta amb aquest primer post una sèrie
d’anotacions al voltant de certes coses que circumden el món de VerdCel, en el
seu dia a dia, i també concretament en l’esdevindre de la gira de PetjAdeS. Una
espècie de diari obert sobre pensaments, reflexions, descripcions, anècdotes i
altres fets. Supose que la cosa serà variada – encara és prompte per saber
quins fruïts donarà. Potser un ventall ampli de temes, i els seus racons
amagats; des dels paisatges que transitem, les seues gents, el públic, el/s
poble/s per als que actuem, la situació social actual, fets concrets d’aquesta
societat, del nostre territori o d’arreu, la creació i l’art per a altres, o
com funciona l’ofici per nosaltres: açò de la música-art per dins (en els
diferents aspectes que hi comporta i la nostra visió i possibles aportacions
que en faríem), etc, etc.
I el fil conductor seran simbòlicament una
bateria d’espardenyes desgastades, el testimoni del trajecte entre els
diferents punts, les vivències i idees que queden al bell mig entre una PASsa i
altra. Allò que de vegades flota durant un temps, allà suspès en terra de ningú,
enlluernat temporalment, i que s’esvaeix si no es plasma d’alguna manera.
I com a mostra un botó. Aquestes primeres
espardenyes: “les de l’estrela, d’una revolució – també interior – amb un front
que en forma de fletxa s’endinsa més enllà, que la protegeix i la fa avançar
amb determinació”.
Amb els braços cansats, de sostindre molt de
pes, després dels esdeveniments passats, amb què vam estar víctimes de continues
agressions per part d’un sector de l’ultradreta espanyola, després de tota
aquella angoixa, que sempre apaivaga, quedava veure l’efecte que havia tingut
en els ulls de la gent. Evidentment va haver i hi ha una resposta de
solidaritat amb el fet, massiva, personal i col·lectiva, que hem volgut agrair
personalment a cadascun de vosaltres. I alhora en menor mesura, però perquè no
dir-ho, hi hagut un reflex molt propi d’aquesta societat, de vegades disfressada
de progre i tolerant, però en realitat poc valenta, extremadament fràgil,
tancada i dòcil, que “quatre fatxes provincians” amb aquest afany de
desprestigiar-nos, insultar-nos i criminalitzar-nos, han aconseguit que ens
gire una miqueta l’esquena. Doncs, clar està, allà ells amb la seua actitud,
“ja s’apanyaran”.
Però és encara més estrany el fet que certa
gent, poca però del “rotllo”, d’aquells que diuen amb les coses clares, també han
mostrat actituds dubtoses però en l’altre extrem.
Però bo, tampoc ens hauria d’estranyar tant,
molta gent que es considera amb dret de jutjar qui és compromès i qui no ho és,
ho ha fet des de sempre: “que si no eres suficientment radical, que les lletres
– totes – no són explícites”, etc. I, clar està, això també amb un component
estètic unívoc, que no admet la diferència i molt menys la diversitat… Gent
que al cap i a la fi basa el seu (pre-)judici en estereotips, modes i altres mandangues de caire superficial: ja ens
passava a l’adolescència i més tard, però el problema és que encara dura: has
d’escoltar una certa música, portar uns cabells concrets, i no sé què més, i
evidentment el discurs ha de ser el mateix.
La incoherència de fons fa que els pols es
toquen, i aquests extrems descrits segons l’experiència viscuda són d’alguna
forma connectats.
En tot cas, nosaltres sempre ho hem considerat
tot transcendent per avançar; estètiques diverses, corrents culturals, més
profundes i minoritàries, més explícites o massives, més poètiques… totes.
Endavant l’estrela amb la fletxa..
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llops amb pell d´anyell, i anyells amb dents de llop.
Un avi, assegut a l´ateneu, comenta que en les trinxeres, en les de veres, no en les de la televisió, és on l´home despulla la seva natura.
L´amic et dona l´esquena i l´extrany et para la mà.
Recita que quan la dama que cega, ronda a prop, les coses prenen
l ´entonació d´una crua realitat, que participa en l´individu. Buidant-lo de respecte i de civisme.
El despulla, mostrant-ne les seves pors, les falses aparences, els valors infundats, la falta d´hàbit i de reflexió, tot retornant-lo a la caverna i desproveïnt-lo d´allò que l´evolució li ha regalat, la coherència.