Xavier Capdevila, en bloc

Poso “El cant dels ocells al Google i em surten cantant la nadala que va internacionalitzar Pau Casals, Victòria dels Àngels, Lluís Llach i fins i tot la eurovisiva Rosa López.

Però ara també “El cant dels ocells” és un experiment cinematogràfic d’Albert Serra que ha estat la pel·lícula més premiada (millor director, millor film en català, millor fotografia), al costat de “Vicky Cristina Barcelona” de Woody Allen en els primers Premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català.

Agraeixo la documentada i pedagògica critica d’Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia del 26 de gener i lamento no haver-la llegit, abans de ficar-me, induït pels premis i per la classificació “molt bona” atorgada per aquest diari, en el cinema Casablanca-Gràcia , un dels dos de Barcelona que projecten tan llorejat film i l’únic que ho fa en VO.
 
Estic d’acord amb Oriol Pi que el director Serra “no pensa en el cinema com a entreteniment sinó com a art“. I està molt clar: la pel lícula serà molt artística però és un tostón avorridíssim o, com diu Pi, “de morositat exasperant“.
La meva inquietud es multiplica mentre penso si Hollywood m’ha menjat el coco o si sóc massa vulgar. Però davant la novetat d’una Acadèmia Catalana i d’uns premis que copien format i glamour als que ja existien, em pregunto humilment:

– Poden barrejar-se Woody Allen (o Isabel Coixet, per citar-ne només  2) amb Albert Serra en una mateixa valoració cinematogràfica, compartint candidatures i premis?
 
– Un producte tan alternatiu (undergraund?) pot considerar-se el cinema millor dirigit del que es fa avui a Catalunya?

– Es pot premiar l’idioma d’una pel·lícula gairebé muda, amb l’excepció d’algun diàleg (de besucs?) en arameu (suposo que és el que parlen Josep i Maria) i en un català carregat de barbarismes, mal gravat i mal sonoritzat i, per a més inri, amb subtítols en castellà?

– Pot premiar-se la fotografia d’un film en blanc i negre que -almenys en la projecció del Casablanca-Gràcia- estava totalment desenfocat?

Dues hores veient uns Reis Mags de cavalcada pueblerina creuant deserts amb espardenyes de pagès no sé si és “minimalisme zen” com assenyala Oriol Pi, surrealisme decimonònic o freekismo transgressor però, en tot cas i si cal premiat, mereixeria una categoria “especial”, un avís per als entesos que no confongués el pobre espectador “normal”.

No té sentit que mentre altres estrenes a Barcelona penjaven el “no hi ha entrades”, el mateix diumenge de la setmana dels Gaudí, la pel lícula més premiada registrava una sala gairebé buida. Per cert i per a més cutrerio, la sala de “El cant dels ocells” feia pudor a claveguera, tenia butaques trencades i es colava el so de la sala del costat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!