Aquesta és la pregunta que fan
en una enquesta de l’Avui. Admeten tres respostes: “Sí,
i greu”, “Sí, però redreçable” i “No”.
Jo diria que sí, però aclariria que la paraula crisi
no ha de tenir necessàriament connotacions negatives si
l’entenem com a canvi.
El catalanisme polític va entrar
en crisi en el moment en què la CiU de Jordi Pujol va perdre
l’hegemonia que havia tingut durant 23 anys. Perdre l’hegemonia no
vol dir deixar de ser la força més votada (i així
m’avanço a un dels arguments habituals d’alguns dels meus
lectors crítics, com l’Andreu), sinó perdre la majoria
absoluta i trobar-se que ningú no vol formar govern amb tu
pels motius que sigui.
Aquella crisi ha donat pas un període
de transició en què està per veure quin serà
finalment el model. Hi ha dues possibilitats: un és el retorn
a la situació anterior previ desgast d’Esquerra per haver
pactat amb el PSC i amb l’arraconament definitiu d’aquest partit; ara
com ara, però, no hi ha símptomes gaire clars que això
pugui passar, perquè els vots que perd Esquerra prefereixen
passar a l’abstenció o al blanc abans que tornar a CiU. El
votant d’ERC és ja massa independentista per trobar-se còmode
dins del vague i incert nacionalisme de CiU.
La segona possibilitat és que
s’acabi de construir el doble front que sempre hem defensat des
d’aquest bloc, amb una Esquerra a la conquesta de l’hegemonia del
centreesquerra i una CiU ja hegemònica al centredreta, tots
dos amb la ferma voluntat de superar el marc estatutari.
No veig que hi hagi una altra sortida
que aquesta per al catalanisme polític. Independència o
estancament. Si hi ha altres opcions, és millor saber-ho ara
que vénen congressos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salut Xavier,
Estic d’acord amb la dicotomia que presentes: o ERC es converteix definitivament en una força important del catalanisme d’esquerres o es pot tornar a una situació semblant a la dels 80s i 90s, on CiU i PSC es reparteixen el pastís.
Tot depèn, però, de les decisions que es prenguin als propers congressos, i molt especialment al congrés d’Esquerra: si ERC no abandona la submissió al PSC-PSOE i planteja la batalla per l’hegemonia a l’esquerra en termes d’oposició electoral a l’unionisme ja no podrà recuperar la confiança dels antics (i fins i tot dels actuals) votants.
He mirat d’expressar de forma àmplia els antecedents de la situació actual de crisi del sobiranisme parlamentari en tres entrades consecutives al meu bloc (una mica llargues, sí, però he mirat de fer-les amenes i entenedores).
http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/view/id/6294
Hi pensava aquest matí perquè al programa Àgora tractaran avui aquest tema del catalanisme.
I l’únic que se m’acut de dir és això mateix: independència o estancament.
Xavier,
Com pots imaginar estic d’acord amb la segona possibilitat que indiques. Tot i ser de CDC i no sentir-me en absoluta davant de l’opció centredreta, ja que soc on soc per qüestions històriques, és a dir, Jordi Pujol, abono aquesta opció.
I si no rieue per, diem-ne, un plantejament infantil, simplement faig una formulació idealista del problema, jo diria que, les dues branques del nacionalisme haurien de defensar idèntics postulats sobiranistes, pactats, i anar per lliure, cadascú amb els seus plantejaments ideològics, en la resta.
És per això pel que lluitaria.
El catalanisme ha arribat a la fi del camí, i s’ha trobat una cruïlla amb dues direccions: El sobiranisme i l’independentisme, representats principalment, -que no únicament- per CiU i ERC. Aquest es el problema, per un costat els de CiU s’han quedat sense el discurs que els hi ha donat vots els darrers trenta anys, i no s’atreveixen – al menys la cúpula- a donar un pas més i anar cap el sobiranisme sense pors. I per l’altre banda ens trobem amb un partit que vol la independència però amb la por a fracassà si corren massa, i apliquen una estratègia anti-por , mes pendents “del que diran”, que del “que diguin el que vulguin”.
Volia confirmar algunes intuicions que tenia, així que he anat a la pàgina oficial dels resultats electorals del Ministerio del Interior (el logo no és multilingüe, el que confirma la meva teoria que Espanya és l’Estat dels castellanoparlants, i si no ho ets et fots, tot i que tampoc tens dret a muntar-te la parada pel teu compte).
Heus aquí algunes dades interessants:
Resultats a Catalunya, eleccions al Congrés
2004, suma de l’abstenció, vot nul i vot en blanc: 25,25%
2008, suma de l’abstenció, vot nul i vot en blanc: 30,89%
És a dir, un augment del 5,64% d’aquestes opcions, que poden identificar-se a grans trets amb un desentendre’s del procés, un vot de protesta o un “no em sento prou motivat per anar a votar” (segurament em deixo alguna cosa).1 Caldria analitzar quin és el perfil d’aquest 30,89%, però la meva hipòtesi és que en aquest 30,89% hi ha més vot sobiranista que mai, és a dir, que el sobiranisme és el principal responsable d’aquest increment del 5,64% en abstenció/nul/blanc en quatre anys.
És clar, és només una hipòtesi, però és significatiu aquest decreixement de gairebé 5 punts percentuals en la participació a Catalunya (75,96% el 2004, 71,19% el 2008) i el diferencial de més de 4 punts percentuals amb la participació al conjunt d’Espanya aquest 2008 (71,19% a Catalunya, 75,32 a Espanya, que seria menor si li restem Catalunya, és clar).
Crec que aquestes xifres confirmen a grans trets la hipòtesi del Xavier Bru de Sala sobre el nou fenomen que va detectar a les eleccions catalanes del 2006, l’abstenció catalanista. Com deia l’altre dia, el partit (o moviment o plataforma) que trobi la fòrmula perquè aquests “desentesos” o “emprenyats” o “no prou motivats” tornin a participar, haurà fet un servei al seu partit i al país.
1 Sumo abstenció, vot nul i vot en blanc perquè en totes tres opcions s’hi pot trobar bosses importants de descontentament, i significativament les tres han pujat a Catalunya (el nul i el blanc gairebé s’han doblat respecte al 2004) i dos de les tres han estat superiors a Catalunya que al conjunt d’Espanya. El vot nul ha estat superior al conjunt de l’Estat, però això podria tenir una raó cultural (potser els catalans, assenyats com som, preferim ser cívics i mostrar netament que no ens agrada cap opció [vot blanc] en comptes d’anul·lar el nostre vot); el percentatge més alt de vot nul és el del País Basc, amb un significatiu 1% de vot nul (tot i que baixa des d’un espectacular 7,69% el 2004); i atenció, abstenció d’un 35,10% al País Basc, més de 10 punts percentuals superior a la del 2004; sembla ser que molt del vot nul del 2004 al País Basc aquest cop ha optat per l’abstenció a manca d’una proposta important d’acció coordinada.
Es curiós, com més va més, aquest blogger. Em cita a la seva aportació inicial, de franc, i sense cap base, qual Joan Colomo,” ell s’ho amaneix i ell s’ho como”(en montellíbaix), Com ja avança una resposta meva concreta, nomès li dirè que fa una gran pifia.No es aquesta.
I recordo que a molts llocs es governa en minoria, sense cap problema. Adhuc a la Catalunya del 80-84.Però es clar, governa en minoria, la major minoria, això sempre. I si hi ha acords signats, amb diners pel mig, des de fa anys amb els perdedors, passa el que passa.
El blogger creu en la dicotomia blanc/negre i la pifia. Perquè el mon i les decisions no es prenen en base al blanc o el negre (perdò, els totalitarismes sí).
I, fins i tot li recordaria, que la meva opinió me la formulo i l’exposo jo, sempre, si més no fins ara, i encara no he delegat en cap agent ni en cap blogger. De res.
I si vols comentar coses concretes, repassa els anteriors posts i veuràs que en tens alguns, amb comentaris meus, sense feed back. Tothom es lliure de fer el que vulgui, però, si us plau, no utilitzis el meu nom en va. No toca, saps.
Cordialment,
Andreu