El pèndol de petites oscil·lacions

La mar molt plana, tintada per ditades opaques, una superfície de vidre, quasi un estany nacrat. Els pescadors de cada dia , un home vell i un de jove, a l’espadat del Moll Vell. L’horitzó corbat.

La ciutat dibuixada en ombres de carbó, difuminada . Les branques nues dels lledoners i els oms, artèries escleròtiques  al llindar d’una mort aparent. Ocells menuts, arrufats , com fulles esparses, donen fe de vida, encara. He hagut de veure’ls prendre el vol per saber que no eren les darreres fulles resistents a les ventades.

Les branques dels fassers i les washingtonianes pentinen el vent i el cobricel de núvols prims i esparsos, com a cotó de filadora, en ziga-zaga.

Les restes del pleniluni , damunt d’un cel blau fosc, color de nit, de bon matí. Sorprèn, com un regal insòlit, inesperat, un lliurament repetit d’amor universal.

Els personatges de sempre, amb tota la seva vigència , urgència i servituds: l’agranador de fulles, el captaire insomne, els estudiants percinglats, els funcionaris amb jaquetots de pell i bufandes  negligents, les dones de fer net uniformades, els escolars carregats de motxilles, innecessàries i pesades, a l’espatlla, el rei en Jaume cagat fins a les celles per les colomes blanques, impàvides i ignorants d’aquella majestat.

S’aixeca el dia i el cel va tornant pàl·lid, mentre la lluna continua diàfana i brillant, impagable espectacle. De la serra puja una boira grisa, talment les restes de cendra de la foguera santantoniera, un no-res, fi i volàtil, que s’escampa i tot ho cobreix.

Els esternuts d’ací i d’allí omplen intermitentment de gotes minúscules l’aire. Si no acaba l’autobús sencer a son Dureta, serà un miracle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!