Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

De nou la web de noticies de la llengua catalana i dels Països Catalans
www.catalunyaradio.ca
ens obsequia amb aquest bell escrit i bona notícia des del punt de vista de l’avenç que significa, migrat avenç per les desigualtats de dret en cada territori, però esperançat per la nostra gent i la nostra terra, ja enteneu que al parlar d’esperança no em refereixo sols a la gent del Principat sinó a la gent de tota la nació catalana.

———————

UN CAMBRER NO TÉ OBLIGACIÓ D´ENTENDRE EL CATALÀ A VINARÒS, PERÒ SÍ A ALCANAR

(“Un suc de taronja, per favor” és un escrit de Víctor Baeta que demostra que un cambrer, per exemple, ha d´entendre el català a Alcanar, però no a Vinaròs. “Levante”,10/VIII/20006)

La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, el valencià, cap persona, des d´Oriola a Vinaròs, té l´obligació d´entendre-la. La llengua de la metròpoli, el castellà, sí. A la Comunitat Valenciana -Regne o País- cap cambrer té l´obligació legal d´atendre´m quan li demane «Un suc de taronja, per favor» perquè cap llei l´obliga a entendre el valencià. Però si m´hi dirigisc en castellà i/o espanyol i li demane «Un zumo de naranja», llavors sí té l´obligació d´entendre´m i en conseqüència d´atendre´m.
Això diuen les lleis del nostre Estat de dret. La llei de la metròpoli, la Constitució monàrquica de 1978, ens diu: Artículo 3. 1. «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2.Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos».
El nostre estatut, la llei aprovada des de la metròpoli per als valencians, l´Estatut d´Autonomia de la Comunitat Valenciana, diu: Article 6. 1. «La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L´idioma valencià és l´oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l´idioma oficial de l´Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l´ensenyament del, i en, idioma valencià».
«Deber de conocerla», la llengua espanyola, el castellà, ens diu la Constitució de 1978. «Dret a conèixer-lo», l´idioma valencià, ens diu l´Estatut de la Comunitat Valenciana del 2006. Un idioma, pel que es veu, sense prou categoria per als legisladors que han redactat i aprovat l´estatut, perquè els ciutadans valencians no tenen el deure de conèixer-lo, i en conseqüència el dret a utilitzar-lo queda en no res. El legislador ens ve a dir: «Vostè parle com vullga, com si vol parlar en anglès o en xinès, i si li diuen que no l´entenen és el seu problema». No passa el mateix amb el castellà, perquè aquest sí que tot ciutadà valencià té l´obligació legal de conèixer-lo. Deure de conèixer-lo, el castellà; dret a conèixer-lo, el valencià. S´hauran quedat descansats! Perquè, algú em pot llevar el dret a conèixer l´anglès, el xinès o qualsevol altra llengua?
Així estan les coses per als indígenes valencians i la nostra llengua en el nostre territori: si els valencians volem parlar la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana cap ciutadà resident en aquest territori té el deure d´entendre´ns. Davant d´aquesta actitud, emparada per la llei, els valencians tenim dues opcions: o donar mitja volta i renunciar a prendre un suc de taronja o doblar-nos davant del cambrer i fer-nos entendre amb la llengua de la metròpoli, que aquesta sí està obligat a conèixer-la. La situació s´agreuja quan en comptes d´un cambrer l´interlocutor és un funcionari de la metròpoli amb pistola, llavors no pots donar mitja volta, o et doblegues i parles en la llengua d´ells o se t´emporten.
Malgrat tot, hi ha un altre territori, sotmès també a la metròpoli, on els valencians sí que estem més reconeguts per les lleis que en la nostra pròpia Comunitat i on podem exercir la nostra valencianitat: Catalunya. I per què ho diem? Perquè a Catalunya, hui entra en vigor, després de la seua publicació al BOE (20-7-2006) un estatut, aprovat també en la metròpoli per als catalans que diu: Article 6. Apartat 2. «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l´Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d´utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d´establir les mesures necessàries per a facilitar l´exercici d´aquests drets i el compliment d´aquest deure».
El dret i el deure de conèixer el català a Catalunya -diu l´estatut català-, és a dir el dret i el deure de conèixer, també, el valencià. Amb la qual cosa, si el mateix ciutadà valencià que demana «Un suc de taronja, per favor» en Vinaròs i el mateix cambrer que no té l´obligació d´entendre´l, creuen els dos el Sénia i es troben, posem per cas, en un restaurant de Cases d´Alcanar, i fet que la llengua catalana i l´ idioma valencià, -oh, sorpresa!- coincideixen, el cambrer que a Vinaròs no entenia el valencià, ara en Cases d´Alcanar el mateix cambrer tindrà el deure de entendre´l i de segur que entendrà al client valencià. Mira per on la llei que els catalans han aconseguit de la metròpoli va també a favor dels valencians que parlem l´ idioma valencià.

A Catalunya el català (el nostre valencià) està a la mateixa altura legal, té la mateixa categoria, que la llengua de la metròpoli, el castellà. A la Comunitat Valenciana, no; ací el castellà està per damunt de l´ idioma valencià. Qui ens anava a dir que caldria travessar el Sénia perquè els valencians, poguérem exercir la nostra valencianitat, poguérem demanar «Un suc de taronja, per favor» i no passar la ignomínia que ens diguen, com ens passa en la nostra terra valenciana, que no ens entenen quan parlem en valencià, l´ idioma que, segons diuen, tant estimen els que van pactar aquest estatut de vergonya, el president valencià Francisco Camps i el cap de l´oposició valenciana, el senyor Juan Ignacio Pla.

* Associació, cultural i republicana,
Constantí Llombart

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!