Club 7 Cinema

El dia 9 es va acabar la 80a Mostra de Cinema de Venècia; però em quedava pendent de recollir algunes reaccions a la darrera jornada de la competició, la del dia abans, la del 8. I afegir-hi les de la jornada de cloenda, amb el film de J.A. Bayona. Vaig tard (he estat de festa major!), però allò que es promet, és un deute!

Mostra de Venècia 2023. La Competició.

De Michel FRANCO, “MEMORY“. Durada: 1h40. Producció: Mêxic, EUA. Amb Jessica Chastain, Peter Sarsgaard, Brooke Timber, Merritt Wever, Elsie Fisher, Jessica Harper, Josh Charles. Guió: Michel Franco. La Sylvia és treballadora social, amb una vida senzilla i organitzada entre la filla, la feina i reunions d’Alcohòlics Anònims. Tot s’ensorra quan en Saül l’acompanya a casa després d’un retrobament entre antics companys d’escola: la trobada inesperada els sacsejarà a tots dos, perquè els obrirà la porta al passat. Comentari del director del Festival: reelabora els temes típics del cinema gòtic amb una imaginació i magnificència visual extraordinàries. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) centrada en la reunió entre dos éssers traumatitzats –ell (Peter Sarsgaard) no pot recordar; ella (Jessica Chastain) no pot oblidar- que coincideixen en el temps per llepar-se les ferides -ell, la de la demència; ella, la dels abusos que la van portar a l’alcoholisme. Franco, que tendeix a jugar brut amb el seu material narratiu, necessita posar la pederàstia al centre de la seva pel·lícula per donar-li una intensitat dramàtica que no té. Ryan Lattanzio, a la crònica per a ‘IndieWire’: (..) melodrama lluminosament trist protagonitzat pel Peter Sarsgaard. “Memory”, de Michel Franco, segueix l tradició de les pel·lícules sobre persones destrossdes que s’uneixen, amb tota l’angoixa i el melodrama necessaris. Però “Memory” supera la tradició de les pel·lícules fredes fetes anteriorment pel director (..). “Memory” (..) és un plor, però segueix sent un plor per a aquells que els odien, ja que el cineasta mexicà manté 10 peus de distància emocional dels seus personatges en tot monet, fins que deixa de fer-ho (..). Chastain demostra una vegada més per què és una de les millors actrius nord-americanes que treballen, aquí sense maquillatge ni artificis, alliberada de les pròtesis i perruques que hem vist en els seus últims papers (..). Sarsgaard interpreta en Saul amb una energia vacil·lantsovint amb els ulls buits fins que enfoca (..). Peter Debruge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Franco tracta els seus personatges com a persones reals, més que com a constructes, i en aquest cas, els actors són especialment convincents en els seus papers. Chastain ha fet pel·lícules molt més premiables que aquesta, però mai no ha aparegut més vulnerable a la pantalla, tant com a personatge com a intèrpret disposat a abordar el que segurament serà un personatge divisor. D’acord amb les pel·lícules anteriors de Franco, “Memory” es va fer en un registre auster i bressonià (el director també pot ser el Michael Haneke de Mèxic). Els seus actors practiquen amagar les seves emocions la major part del temps, la càmera del DP Yves Cape gairebé mai es mou i no hi ha partitura musical (..).

De Stéphane BRIZÉ, “HORS-SAISON“. Durada: 1h55. Producció: França. Amb Guillaume Canet, Alba Rohrwacher. Guió: Stéphane Brizé, Marie Drucker. En Mathieu viu a París, l’Alice viu en un petit poble costaner a l’oest de França. Ell té una cinquantena d’anys, és un actor conegut. Ella té més de quaranta anys, és professora de piano. Es van enamorar fa quinze anys. Després, separats. Des d’aleshores, el temps ha passat, cadascú ha anat pel seu camí i les ferides s’han anat tancant de mica en mica. Quan en Mathieu ve a diluir la seva malenconia als banys d’hidromassatge, troba l’Alícia per casualitat. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La química entre Guillaume Canet i Alba Rohrwacher, esplèndids, és palpable, i la progressió dramàtica de les seves cites, creïble i veraç en la seva tendresa i intimitat compartida. Jonathan Romney, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Demostra que els romanços cinematogràfics poden ser emotius sense ser kitsch. Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’ en remarca: Dos amants perduts tenen una segona oportunitat d’acomiadar-se a la delicada peça d’humor de Stéphane Brizé.  El director francès trenca amb la seva sèrie de pel·lícules furibundes sobre la política laboral per aquest romanç íntim del que podria haver estat, interpretat magníficament per Guillaume Canet i Alba Rohrwacher (..).

De Malgorata SZUMOWSKA i Michael ENGLERT, “WOMAN OF” / “KOBIETA Z…” (“Lubie Wracac”). Durada: 2h12. Producció: Polònia, Suècia. Amb Małgorzata Hajewska-Krzysztofik, Joanna Kulig, Bogumila Bajor, Mateusz Wieclawek. Comentari del director del Festival: també ha desagradat al règim polonès com la història autèntica d’un home transexual que es casa i després descobreix que en el fons és una dona, però que es llança molt tard a la vida, en un dels països més transfòbics d’Europa; una pel·lícula que afavoreix els sentiments d’aquells que volen veure el dret a ser qui se’ls reconeix, el protagonista del qual en realitat és transexual. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) denuncia la manca d’una llei ‘trans’ en un país tan reaccionari com Polònia, molt contrari a reconèixer els drets del col·lectiu LGTBI, a través de la història d’un home que vol transicionar a dona ben entrat a la maduresa, convertint-se en un pària per a la pròpia família i els veïns del seu petit poble. Pel·lícula necessària per als temps que corren però que incorre en alguns errors de càsting, i que allarga i recargola en excés el recorregut melodramàtic de la seva heroïna per subratllar-ne la constància i determinació.

Mostra de Venècia 2023. Fora de Competició.

De J. A. BAYONA, “LA SOCIEDAD DE LA NIEVE” / “SOCIETY OF THE SNOW”. Durada: 2h24. Producció: Espanya, Uruguai, Xile. Amb Enzo Vogrincic, Matías Recalt, Agustín Pardella, Esteban Kukuriczka, Tomas Wolf. Guió de J.A. Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marques i Nicolás Casariego, basat en el llibre homònim, de Pablo Vierci. Thriller de supervivència sobre la tragèdia dels Andes de 1972, quan un avió s’hi estavellà i els supervivents van bregar de valent per a sortir-se’n, arribant al canibalisme. El vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana, que duia un equip de rugby a Xile, es va estavellar contra una glacera al cor dels Andes. Només en van sobreviure 29 dels 45 passatgers. Atrapats en un entorn inaccessible i hostil, es van veure obligats a recórrer a mesures extremes per a mantenir-se amb vida. Nota: producte Netflix. Enllaços: IMDB, MyMovies.

Algunes reaccions:

Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Aquesta és una raó sòlida perquè J.a.Bayona torni a explicar la història, amb un repartiment sense estrelles i que parlen espanyol, a la seva musculosa i eficaç pel·lícula lacrimògena “La sociedad de la nieve”, que se la fa seva amb onades de temor, horror i alleujament commovedor, fins i tot quan gairebé no pot sorprendre. Una altra és la font aquesta vegada: el llibre homònim del periodista uruguaià Pablo Vierci, de 2009, que el va escriure en col·laboració amb molts dels supervivents de l’accident i, fent ús dels seus relats de primera mà molt detallats íntimament, intenta atorgar una perspectiva tant als vius com als morts. La pel·lícula de Bayona intenta la mateixa maniobra complicada, prenent inesperadament com a protagonista i narrador no un dels supervivents més destacats del desastre, sinó una noble víctima: Numa Turcatti (actor uruguaià Enzo Vogrincic), un estudiant de dret de 24 anys que fa de mena de consciència moral per al col·lectiu, tant abans com fora de la tomba. Alguns espectadors poden qüestionar la conveniència d’escriure especulativament el testimoni final d’un mort: “Avui, la meva veu porta les seves paraules”, diu Numa en veu en off, afirmant parlar per totes les ànimes que van marxar o van quedar a la muntanya, però (..) aquesta llicència dramàtica bé es pot prendre amb el seu espiritualisme matisat i no confessional, que la distingeix encara més del resum d’aventures més senzillament inspirador de la pel·lícula anterior. Cosa que no vol dir que Bayoni escatimi elements d’acció: com era d’esperar del director espanyol del drama sobre el tsunami de l’Oceà Índic de 2012, “Lo impossible”, una vegada més aconsegueix una reconstrucció tremendament visceral d’una catàstrofe de la vida real, impactant l’audiència amb pirotècnia formal (..) abans de canvar l’enfoc a la devastada crisi personal de tot plegat. (..) “La sociedad de la nieve” dedica un temps mínim a cortesies bàsiques de preesntació de personatges abans de llançar-se a una de les seqüències d’accidents aeris més horriblement creïbles mai vistes en una pantalla (..). Manu Yáñez entrevista en Bayona per a la seva crònica al diari ‘Ara’: J.A. Bayona: “Les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen”. Pregunta: “La sociedad de la nieve” és una pel·lícula eminentment sensorial, plena de primers plans que capturen la desesperació i l’esperit de supervivència dels protagonistes. Com va trobar la forma del film? Resposta: Venia de dues produccions americanes en què tot s’havia fet d’una manera molt mesurada. Però aquí necessitava una altra cosa. Sabia que no podia fer-la amb un guió tancat. De fet, un personatge de la pel·lícula diu: “El que està passant aquí no es pot veure amb els ulls d’abans”. En conseqüència, vaig decidir fer un reset i apostar per un procés creatiu al marge de qualsevol dogma. El que volia aconseguir era una aproximació visceral a l’experiència límit que van viure els protagonistes de la història. Quan parles de la vida i la mort, és molt difícil donar respostes concloents. El màxim que pots fer com a cineasta és convidar l’espectador a participar en una experiència sensorial. Pregunta: D’altra banda, hi ha un moment de la pel·lícula en què la veu en off diu: “S’ha de tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia”. Tinc la impressió que, respectant l’experiència real dels personatges, t’has apropat al passat amb una gran llibertat. Resposta:  El que més em va impactar del llibre de Pablo Vierci són les converses que ell escriu entre els vius i els morts, com si els que van perdre la vida encara fossin allà. Per això la pel·lícula comença amb la frase: “Hem de tornar a la muntanya”. Hi havia alguna cosa pendent d’explicar. Al llarg del film veiem la imatge recurrent d’una silueta davant la immensitat blanca de la muntanya. Aquesta imatge invoca la idea de l’ésser humà confrontat al no-res, intentant trobar un sentit a la seva existència. I això és la pel·lícula, un intent de trobar un sentit a aquella experiència extrema (..). Sergi Sánchez, a Facebook. En Sergi Sánchez recull declaracions d’en Bayona. Pregunta: Pel·lícules com “Supervivientes de los Andes” o “Viven” ja van abordar aquesta mateixa història. De quina manera va influir l’existència d’aquestes pel·lícules a “La sociedad de la nieve”? Resposta: Quan vaig llegir el llibre de Pablo Vierci en què s’inspira el film, vaig tenir la sensació que no coneixia realment la història, que l’abast era molt més gran. Crec que la gran transgressió del text és posar el punt de vista no en els que van tornar, sinó en els que es van quedar. Hi havia com una sensació de ferida no tancada, que, al llibre, està en moltes de les declaracions dels supervivents. I això em va impulsar a creure que valia la pena explicar aquesta història. Pregunta: A tota la seva filmografia, des de “El orfanato”, hi ha una clara fascinació per la mort, bé pel dol, bé per lluitar contra ella per sobreviure… Resposta: Hi estic d’acord, però mai no m’he psicoanalitzat per descobrir d’on prové aquesta fascinació. No m’interessa el cine fosc. Al revés, m’interessa entrar a la foscor per sortir a la llum. I en aquesta pel·lícula era evident: parla de la vida en un lloc on la vida no és possible, i la vida es veu obligada a reinventar-se i alhora la societat es converteix en un reflex de nosaltres mateixos i allò que ens fa humans. Això em recorda el que deien les novel·les de Jack London sobre els exploradors, on cal oblidar qui és per adaptar-se, i si no s’adapta, mor. En aquests moments de tanta intensitat sorgeix un esperit de camaraderia i d’amor al proïsme. Pregunta: El canibalisme és el gran tabú d’aquesta història de supervivència. Com es va plantejar representar-ho? Resposta: L‘important era no posar el punt de vista en el que menja, sinó en el que dóna el seu cos a l’amic perquè torni. I la decisió passa de ser un acte morbós a ser un acte d’amor. D’altra banda, t’adones que, els primers dies dels 72 que van ser als Andes, els supervivents es van acostumar a menjar la carn dels cossos, el van convertir en un fet rutinari i van deixar de donar-hi importància. Durant les dues hores que dura una pel·lícula això és difícil de transmetre, perquè la mirada sempre és exterior, no és la mirada de la muntanya. Així que vam decidir no ser gaire explícits perquè era impossible entendre aquesta quotidianitat des de la butaca. I també per una qüestió de respecte als cossos i la intimitat dels supervivents, és clar. (..) Pregunta: Aquesta minuciosa fidelitat a allò real, va ser una limitació o un estímul? Resposta: Vam diferenciar allò real del que és veritable. Havíem de trobar allò que realment reflectís com ho van viure ells, i així explicar el que els va passar i no el que va passar. Ens hem pres llicències perquè la pel·lícula tingui una lectura més propera al record que tenien ells de la seva experiència que no pas al que va passar realment.

No Ficcions (Documentals).

De Giorgio VERDELLI, “ENZO JANNACCI VENGO ANCH’IO“. Durada: 1h37. Producció: Itàlia. Documental biogràfic sobre el geni musical creatiu Enzo Jannacci. El mateix Jannacci és el narrador de la pel·lícula, que parla de la seva història i les seves aventures en una entrevista a Verdelli el 2005. Enllaços: IMDB, MyMovies.

FOTO DE L’APUNT: “La sociedad de la nieve”, de J. A. Bayona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!