Club 7 Cinema

El Jurat presidit per Jane Campion ha guardonat amb la Palma d’Or la humanista pel·lícula Somni d’hivern, del turc Nuri Bilge Ceylan; coincidint amb el Jurat de la Crítica Internacional, que ahir li va concedir també el premi FIPRESCI. Era un dels títols més votats a totes les graelles de la crítica internacional i va ser un dels films més aplaudits ran de la projecció oficial al certamen, segons expliquen les cròniques.

Poc es discutirà aquest guardó, en un palmarès que, en general, ha repartit força bé els premis entre pel·lícules que també havien estat especialment remarcades durant el Festival. Abans d’entrar en detall, però, cal assenyalar-hi una absència que alguns no dubtaran a qualificar d’escandalosa: la de Dos dies, una nit, dels germans Dardenne. Una cinta que ha convençut la premsa internacional fins al punt que la veien com la possible tercera Palma per als cineastes belgues i que havia dut el crític de Variety, Scott Foundas, a escriure que, efectivament, fóra escandalós que no se la reconegués amb un o altre premi. A qui no ha fet prou el pes, pel que es veu és al Jurat.

Potser les dues sorpreses han estat el premi a la Millor Direcció per al nord-americà Bennett Miller, per la seva Foxcatcher, i el Grand Prix per a Les meravelles, de la italiana Alice Rohrwacher. Tot i que hi ha qui (sobretot els anglosaxons) defensava especialment el film de Miller, el que n’hem llegit no sembla avalar específicament el treball de posada en escena ni que el valor fílmic d’aquesta obra justifiqui donar-li un reconeixement, i menys un de tan destacat com el de Millor Director. Quant al Grand Prix, no faltaran les veus que l’atribuiran més al feminisme de la presidenta del Jurat que als valors cinematogràfics de la pel·lícula. Efectivament, si Jane Campion (única dona que ha guanyat una Palma d’Or) va començar la seva feina de presidenta queixant-se de l’absència de les directores en els palmarès, s’ha de reconèixer que ella i el seu Jurat n’han fet present una en el segon guardó del certamen, per ordre d’importància. Tanmateix, la mena de sensibilitat que les cròniques destacaven en aquest film cap a la gent senzilla, en el seu vincle amb la Natura i en relació amb l’impacte enlluernador d’una estrella televisiva, són elements que, feminismes al marge, pode haver convençut la mateixa Campion, una Sofia Coppola (membre del Jurat), a part de sectors de la crítica (com així va ser).

Deia Carole Bouquet, membre del Jurat, el primer dia del Festival, que tots els films en Competició, ja que havien estat seleccionats, tenien el seu mèrit cinematogràfic. I és cert que, en alguns destaquen més certs aspectes que els altres. Per exemple, la interpretació de Timothy Spall, a Mr. Turner, de Mike Leigh, va ser remarcada per gairebé tothom. Per descomptat que hi havia altres candidats a Millor Actor; però guardonant Spall no tan sols es reconeix el paper que hi fa, sinó que també és una manera indirecta de premiar la pel·lícula. No tots els films preferits poden endur-se la Palma d’Or i s’accepta el joc que els millors tinguin algun reconeixement, mitjançant algun dels altres guardons.

Així les coses, el Premi del Jurat ex-aequo  a Mommy, de Xavier Dolan, i a Adéu al llenguatge, de Jean-Luc Godard, satisfà les expectatives creades respecte al jove autor quebequès i ret honors a la llegenda viva de la Nouvelle Vague. certament, hi haurà qui opinarà si no se’ls havia d’haver atorgat altres guardons, però ja s’entén que l’important és que siguin al Palmarès. per cert, a la roda de premsa del Jurat, posterior a la lectura dels premis, Jane Campion ha declarat: En Xavier Dolan és un autèntic geni i “Adéu al llenguatge” és un film tan modern, un film sense relat com una mena de poema. Godard és un home autènticament lliure.

De la mateixa manera, premiar el guió de Leviatan, el rus Andrei Zvyagintsev, no deixa de ser una manera de destacar aquest film d’entre els que competien. Era el guió, el millor? Potser hauria hagués estat més encertat donar-li el de Millor Direcció. Marge per a la polèmica en queda; però el que no sembla que es discuteixi és el fet mateix d’haver obtingut premi, ja que els festivalers en parlaven com de sorpresa de darrera hora i ja comptaven que d’una o altra manera seria al Palmarès.

Imma Merino, la crítica d’ El Punt Avui, ja va assenyalar Julianne Moore com una ferma candidata al Premi d’Interpretació Femenina, com així ha estat. El problema és que això ha significat guardonar Maps to the Stars, de David Cronenberg, que no va acabar de fer el pes. En canvi, si hagués recaigut en Marion Cotillard, hauria estat una manera de tenir al palmarès Dos dies, una nit, dels Dardenne; com, per cert, havia apuntat Xavi Serra, cronista del diari Ara. Però el Jurat no ha estat al cas. Ni tan sols ho ha aprofitat per guardonar Juliette Binoche, mal hagués estat per a reconèixer Sils Maria, d’Olivier Assayas, una altra gran absent.

El Jurat va dir que no llegiria la premsa i que miraria d’aïllar-se, per ser objectius, per decidir en base al que creguessin ells, sense pressions. I sembla que així ho han fet i que el resultat, interpretativament i en general, ja s’avé al que es preveia. El seu Palmarès té mancances i aspectes discutibles, com veiem; però cal reconèixer que no és pas dels més desastrosos que es recorden, ni de lluny. Veurem què en diuen demà els cronistes destacats al Festival.

FOTO Cartell internacional de Somni d’hivern, de Nuri Bilge Ceylan

---