Club 7 Cinema

Va impressionar al Festival de Berlín 2023, on algunes veus clamaven perquè li donessin l’Ós d’Or a la Millor Pel·lícula i certament el Jurat li va atorgar el seu Gran Premi. Per fi, divendres 14 de juny de 2024, “El cielo rojo” / “Le ciel rouge” / “Il cielo brucia” / “Rotter Himmel“, de Christian Petzold, s’estrena als cines de Catalunya.

Sinopsi: En Leon i en Fèlix tenien previst passar l’estiu junts en una casa de vacances a la costa del Bàltic. Volien ser-hi com a amics, però també per treballar: un, en el seu segon llibre; l’altre, muntant la seva carpeta d’art. Però la Nadja i el Devid també hi són, i porten moltes vibracions positives amb ells. Quatre joves experimentant amb l’amor, encara que això no li resulti fàcil a en Leon. El seu manuscrit inacabat el persegueix allà on va, ja sigui a la casa d’estiueig o a la platja. El bon humor dels altres sovint fa que el seu caigui en picat. La visita de l’editor és imminent. Però, quan aquest últim arriba amb el seu petit cotxe enginyós, el bosc comença a cremar. Plou cendra, el cel es torna vermell i una relació-drama que fusiona intensitat física i sublimació artística pren un gir cap a una nova dimensió.

Amb Thomas Schubert, Paula Beer, Langston Uibel, Enno Trebs, Matthias Brandt.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya.

La millor pel·lícula d’aquest estiu arriba abans del solstici, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) el punt de partida és l’enganyosa lleugeresa dels films estiuencs tal com els entenia Éric Rohmer. O sigui, com un marc on deixar al descobert les inseguretats i seguir les energies que acosten i allunyen els personatges. En aquest cas, tres homes i una dona joves que coincideixen durant uns dies en una casa al bosc i que experimenten variacions i fluxos en els seus vincles i afectes. Tots excepte en Leon, un escriptor capficat a acabar la seva segona novel·la que bloqueja amb paraules esquerpes les invitacions a l’espontaneïtat, sobretot quan aquestes venen de la Nadja, la seva accidental companya de peripècies (..).

Aquells que moren quan estimen, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Amb “El cielo rojo”, Petzold potser aporta la seva obra menys críptica i pesant perquè està impregnada d’una sensualitat (també d’una certa ironia) inspirada pel contacte amb la naturalesa. Tanmateix, la naturalesa s’invoca amb l’esperit del romanticisme, però també es fa present amb la consciència que, en separar-nos-en i destruir-la, està amenaçada: el ‘cel roig’ ho és pels incendis a conseqüència de la sequera i de la irresponsabilitat humana. En la trobada d’un fotògraf que retrata la gent mentre mira el mar, un escriptor egocèntric que no fa més que mirar sense veure res, una jove (Nadja) que mereix que els espectadors la descobreixin i un socorrista vital, la pel·lícula comença com una comèdia rohmeriana, en què el desig circula entre els personatges, i quasi acaba evocant el Rossellini inspirador de “Viaggio in Italia”: les mans entrellaçades de dos amants com els que s’han trobat a Pompeia. Una pel·lícula que es pot veure i recordar amb emoció.

Joan Millaret Valls, a X: (..) mostra un grup amical a l’estiuenca costa bàltica amb l’amenaça d’un foc llunyà. Sobresurt per una hàbil variabilitat de tons que van de la comèdia romàntica al retrat juvenil i al drama fatalista. Rialles i bromes amb amargura i dolor.

Nota: s’han publicat entrevistes al director, de les quals en parlo al final d’aquest apunt.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Berlinale.

Wilhem Tár ha reclamat, a Twitter: Os d’Or per a Christian Petzold. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La Voz de Galícia’: No ens agafa gens de sorpresa que l’alemany Christian Petzold hagi servit, al seu pas per la competició, el cinema de la més alta nissaga creativa i emocional amb “Afire” (..) Amb una veta d’humor molt brillant, gairebé identificable amb el cinema dels Coen, també [ha estat] molt aplaudida a la projecció de premsa (..) Petzold suma així la seva candidatura a un Ós d’Or que se li ha negat en tres dècades de carrera. Ben Croll, a la seva crítica a ‘IndieWire’: El cineasta canvia la història amb H majúscula de “Phoenix” i la fantasia romàntica d’”Undine” per un estudi de personatges més suau, i de vegades sorprenentment divertit (..). Jonathan Romney, a ‘Screen International’: Hi ha moltes més rialles a “Afire” del que mai hi ha hagut en una pel·lícula de Christian Petzold, però de mena irònica i sofisticada. Gerard Casau n’ha piulat: A ‘Afire’, un escriptor és perseguit per l’acte (el treball) creatiu, convertit en una barrera per a relacionar-se amb el món. I Christian Petzold hi conjuga inesperadament la dinàmica entre els personatges com una ‘screwball’ baixada de revolucions. Violeta Kovacsics escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: No entrava als nostres plans que el cineasta alemany brindés una pel·lícula que, per moments, és una comèdia. A “Roter Himmel” [“Afire”], Leon, un jove escriptor, passa uns dies a casa d’un amic a la costa bàltica alemanya. La idea és que ell pugui acabar el manuscrit mentre el seu company prepara una carpeta per a una escola de fotografia. Tot i això, aviat queda clar que el paradís de la inspiració no serà tal, perquè res surt segons el previst: el cotxe s’espatlla a mig camí, un incendi assetja la zona i en arribar a la casa hi ha una llogatera inesperada, Nadja. En aquesta discordança entre les expectatives del recés de pau i la realitat de la vida en moviment hi ha el neuròtic Leon (..) Hi ha gairebé una lliçó de vida a la pel·lícula de Petzold: la d’entendre que, fins i tot en aquests moments de productivitat desbocada, a més de treballar, per crear, cal viure. L’escriptor pot crear mirant-se a penes el melic? No és des de la realitat, des del gest de mirar els altres, que neix l’art? Aquestes són algunes de les qüestions que planteja “Roter Himmel” (..) A “Roter Himmel”, la comèdia habita la pel·lícula però que no la posseeix. El film tampoc rebutja el misteri o fins i tot la tragèdia, i a la part final cau amb els dos peus a terra del drama. Encara que aquest canvi en el to pugui semblar abrupte, al llarg de la pel·lícula n’hi ha una amenaça latent (..) Petzold és un cineasta únic a l’hora de plantejar el suggeriment, el que s’intueix. A “Roter Himmel”, passa sobretot a través del so, del que se sent, però roman fora de camp (..) Hi ha el que s’escolta però no es veu, i també el que s’observa però no se sent (..) És una pel·lícula una mica més complexa del que aparenta, però Petzold aconsegueix que tot sembli fàcil (..). David Rooney, a la seva crítica per a ‘The Hollywood Reporter’ en diu: Deixant enrere l’enigma de conte de fades de la seva darrera pel·lícula, “Undine”, Christian Petzold, a “Afire” torna al realisme cru més característic de la seva obra, fins i tot quan ha flirtejat amb el gènere, des del ‘noir’ ¡ el melodrama fins al thriller hitchcockià. L’autor alemany també s’allunya de les ciutats densament poblades que han estat habituals a la seva filmografia, deixant els seus personatges en l’entorn aparentment tranquil d’una ciutat de platja adormida al mar Bàltic i una casa d’estiueig en boscos idíl·lics. Però el cel es torna vermell a mesura que els incendis forestals s’acosten, plou cendra i la vida salvatge fuig. L’ansietat provocada pel desastre natural es fa ressò dels dubtes sobre si mateix del personatge central, Leon (Thomas Schubert), que ha fugit de Berlín per treballar en el manuscrit de la seva nova novel·la, amb l’ànim tocat per la resposta tèbia del seu editor. L’acompanya en Felix (Langston Uibel), la família del qual és propietària de la casa on s’allotjaran. Però els seus plans comencen a fallar de seguida quan el cotxe d’en Fèlix s’avaria a 12 quilòmetres del seu destí.  Petzold, retratista de personatges molt incisiu, no perd el temps a mostrar-nos com de diferents són aquests dos amics (..) Les molèsties de l’escriptor continuen quan finalment arriben a la casa i descobreixen que la compartiran amb una dona que la mare de Felix es va oblidar d’esmentar (..) Els dos homes no es troben físicament amb la seva companya de casa sorpresa, Nadja (Paula Beer), fins al cap de dos dies, però la senten cada nit fent sexe sorollós i vigorós a l’habitació del costat (..) Tot això sembla inusualment lleuger i magre per a una pel·lícula de Petzold, sense els seus elements habituals de context polític, econòmic, històric o social, gairebé com si es desviés cap al territori d’Eric Rohmer, amb un toc de Mia Hansen-Løve. Però a mesura que les informacions sobre els incendis es tornen més preocupants i el so dels bombardejos d’aigua sobrevolant la zona es fa més freqüent, s’hi introdueix un subtil indici de mal presentiment. De vegades, això recorda el thriller eròtic d’Alain Guiraudie “El desconegut del llac”, tot i que el temor a “Afire” no funciona de la manera que podríeu esperar (..) Feta sense música no diegètica ni treball de càmera que cridi l’atenció, en línia amb l’estètica minimalista de l’escola de Berlín, aquesta és una pel·lícula enganyosament senzilla i directa, però amb capes emocionals, ben interpretada per un repartiment ajustat. (..) Per a un director conegut pel seu treball amb protagonistes femenines (amb Nina Hoss com a musa de llarga data abans de Beer), la perspectiva masculina aquí és una relativa raresa. Però no es fa a costa del caràcter de Beer; La Nadja és totalment autònoma i no es defineix de cap manera per la manera com la veuen els homes (..). Florent Boutet escriu a ‘Le bleu du miroir’: “Mal que el cineasta diu que ho havia concebut com una història estiuenca de vacances, les primeres escenes ens aboquen en una atmosfera de film de terror, amb els dos homes que pateixen l’avaria del cotxe en ple bosc i han de seguir anant a peu per un univers inquietant (..) La pel·lícula demostra de seguida que no s’avé al que ens n’havíem imaginat, metamorfosant-se des que ens pensàvem haver-la copsat (..) Un potencial film de terror, Petzold el transforma en educació sentimental amb la irrupció sorpresa d’un tercer personatge, Nadja, i encara un quart, Devid (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) comença com una comèdia lleugera, però les aparences enganyen. Com en una pel·lícula de Rohmer, tot passa a l’estiu, les relacions amoroses flueixen, i hi ha un personatge permanentment insatisfet, Leon, un escriptor que està acabant la segona novel·la en una casa a peu de costa, al voltant del qual s’articulen les energies dels que l’acompanyen, i també d’una naturalesa que acabarà sent devastadora (..) Petzold, que es diverteix posant-lo en evidència [al personatge de Leon], també l’observa des de la compassió a través d’un personatge deliciós, Nadja (la magnífica Paula Beer d’Ondina), que combina lucidesa i alegria de viure. En la que potser és la pel·lícula més accessible de la seva filmografia, el director de “Phoenix” deriva la seva pel·lícula cap a allò tràgic amb mà invisible, però la mutació interna del relat mai no resulta arbitrària. Serveix per demostrar que a la ficció sempre han de ressonar els ecos de la vida. Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) Com en una pel·lícula estiuenca d’Éric Rohmer, els personatges xerren, passegen i s’equivoquen, sobretot el protagonista, que sembla sortit d’una comèdia de Judd Apatow. I tot és lleuger i divertit fins que deixa de ser-ho en un tram final sublim que ens recorda l’altura de Petzold com a director.

Entrevistes al director.

Christian Petzold:  “Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat”, Bernat Salvà entrevista el cineasta, al diari ‘El Punt Avui’. Pregunta: És una pel·lícula d’estiu, però amb uns alemanys ocupats en coses molts diferents dels que coneixem a Mallorca…  Resposta: A Mallorca hi van o famílies amb nens o joves que només volen beure i anar de festa. Els joves d’aquesta pel·lícula el que volen és treballar (..) Van a la platja, però per preparar-se per treballar. Hi ha una nova joventut que ja no vol agafar avions, només van de vacances a on es pot arribar en bicicleta o en tren. Els protagonistes de la pel·lícula pertanyen una mica a aquest tipus de joventut. P: La idea va sorgir durant el confinament? R: En realitat ja tenia una altra pel·lícula escrita durant la pandèmia, una mena de distopia que era pertinent en aquell moment que vivíem. Però després vam anar a París amb Paula Beer, per fer la promoció d’”Ondina”, i ens vam contagiar de covid tots dos. Ens vam haver de quedar dues setmanes tancats a l’hotel, aïllats cadascú a la seva habitació, i el coproductor francès de la pel·lícula ens va regalar un kit de pel·lícules d’Éric Rohmer. Després de dues setmanes de llit i Éric Rohmer, ja no tenia ganes de rodar cap distopia, ni volia parlar de la fi del món. Volia parlar del contrari, de com de meravellós és el món. (..) P: Veient ‘El cielo rojo’ no sé si imaginar-me’l veient moltes pel·lícules o llegint molts llibres, per inspirar-se… R: Un amic meu, Alexander Horwath, que és director del Museu del Cinema de Viena, divideix els cineastes en tres categories: els que venen del món de la música, els que venen del món de la pintura i els que venen del món de la literatura. Quan m’ho va dir, jo li vaig dir de seguida que jo era del món de la música, però ell em va contestar: “No, noi, tu vens del món de la literatura.” Em vaig criar en una ciutat petita que no tenia cinema, però s’hi va obrir una llibreria. A Alemanya es pot anar a les llibreries a llegir, no és com aquí. Hi anava i passava moltes hores llegint. Tenia un aparador molt gran i em dedicava a llegir i a imaginar que l’aparador era una pantalla per on passava la vida.

Christian Petzold: “Les bones comèdies s’escriuen en grup i, preferiblement, molt fumats de marihuana”, Xavi Serra l’entrevista, al diari ‘Ara’. P: M’ha sorprès el to de la pel·lícula, la seva comicitat i lluminositat, sobretot coneixent el seu cinema anterior, més dramàtic. El cielo rojo sorgeix d’un lloc diferent? R: En els últims anys m’he adonat que hi ha moltes pel·lícules i sèries distòpiques a l’estil ‘The walking dead’, com si hi hagués una passió per fer ‘tabula rasa’ i recuperar el control sobre el món. I a mi em van venir ganes de defensar aquest món amb tota la seva complexitat i els seus problemes, de tornar a jugar amb aquest món. I casualment tenia actors i actrius a qui també els agrada jugar, així que ens hem dedicat a jugar i ballar: ens hem apropiat del guió de la pel·lícula i ha sigut una experiència meravellosa. P: La lleugeresa del cinema d’Éric Rohmer ha estat un referent d’”El cielo rojo”? R: La pel·lícula està rodada d’una manera molt diferent de les pel·lícules de Rohmer, però sí que comparteixen elements, com ara l’estiu. Rohmer va rodar moltes pel·lícules a l’estiu, que és un moment en què hi ha moltes coses en joc per als joves. Pensa en l’estiu del primer amor o en l’últim estiu abans de començar a treballar, quan es perden les utopies… Quan jo estudiava cinema, un professor deia que havíem de fer les pel·lícules de manera que trenta anys després la gent sabés com havíem estimat, com ens fèiem petons, com enganyem els altres… Tot això ho feien les pel·lícules de Rohmer, i jo també ho vull fer. Retratar un home jove que, a través de l’estiu i, específicament, de la mort l’estiu, s’adona que el seu món també s’està morint, i s’esforça a canviar. Intenta estimar, besar i trair, coses que no havia fet abans perquè era massa covard. P: No té cap escrúpol a mostrar la mesquinesa i l’egoisme del protagonista, tots els seus defectes. I, tanmateix, això fa que el retrat sigui més humanista, ens ajuda a comprendre’l millor, fins i tot a estimar-ho. R: Hi ha una cosa que hem oblidat perquè veiem massa pel·lícules en plataformes, però en la història del cinema sempre ha existit un gran interès per personatges que no són simpàtics. Les persones solitàries, rondinaires i covardes em desperten curiositat. No m’interessen els personatges que són bons des del principi perquè ja no es desenvolupen; en canvi, els imperfectes són interessants. A “Taxi driver”, Robert De Niro és un cretí, un feixista i un imbècil. (..) P: No coneixia l’actor protagonista, Thomas Schubert, i és tot un descobriment, com un Jonah Hill alemany. R: Sí, és molt bo. Jo l’havia vist en diverses pel·lícules, però mai li donaven el paper protagonista. Els directors el veuen com un ‘fumeta’ sense ambicions. Però en aquesta pel·lícula ha contagiat la seva aura a la resta d’actors, i a Paula Beer li ha encantat. No havia tingut mai dos actors protagonistes que riguessin tant en un rodatge.(..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!