Club 7 Cinema

Nou vides de dona o, més ben dit, nou llesques de vida, com preses al vol, diferents i desiguals, dramàtiques. Nou pla seqüències que gairebé no ho semblen, planificats de manera eloqüent, narrats amb un ús prolífic de l’el·lipsi cinematogràfica. Rodrigo García, a Nou vides / Nine lives / Nueve vidas / 9 Vite da donna,  torna a demostrar una gran sensibilitat envers la complexitat sentimental femenina.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Les pel·lícules d’episodis solen cansar-me. L’acumulació d’una història rere l’altra, tant si es tracta d’ una simple juxtaposició, com si estan més o menys entrelligades, tendeix a esbravar el meu interés cap el que es projecta a la pantalla. I Nou vides / Nine lives / Nueve vidas / 9 Vite da donna no n’ha estat pas cap excepció, oimés perquè els diferents capítols són d’interés desigual, tant des d’un punt de vista temàtic com formal.

Sóc dels que ens ha entusiasmat l’episodi segon, el de la trobada de dos examants en un supermercat. El diàleg de mirades i els moviments coreogràfics entre  la càmera, Robin Wright Penn (Diana) i Jason Isaacs (Damian) ens parlen de sorpresa, de desig reviscolat, de renúncia, de retrets reglotats, de recança, del temps esvaït… Pura i pletòrica expressivitat audiovisual. I com ho fa acabar, Rodrigo García! De fet, el talent d’aquest home per l’el·lipsi el du a deixar de manera intel·ligent, oberta, gairebé totes i cadascuna de les històries: allò que més li interessa és el que ha mostrat, la llesca de vida que ens ha permès compartir, i no pas la perfecció d’un relat. Afortunadament, prioritza la dramatúrgia a la narrativa. Tot i així, en un parell o tres de casos, la resolució la hi discuteixo força

A l’episodi dedicat a Holly (Lisa Gay Hamilton), la noia que truca la porta de casa i reclama a la germanastre que avisi un tal Ron, el neguit de la protagonista, que balbuceja i es passeja dessassogedament per la casa, traspua la pantalla. La càmera no la deixa de petja, serena com la germanastra; però no surt de dins de la casa, com la germanastra, encara que Holly corri per l’eixida, reconeixent i tocant els objectes i els espais que algun dia llunyà havien estat l’atrezzo de la seva felicitat. La mirada comprensiva del cineasta, ostensible en el to i el manteniment del punt de vista, col·lisiona frontalment i prodigiosament amb la urgència vital, el delit peremptori de la protagonista. Llàstima, en aquesta ocasió, del final. No perquè el deixi penjat, sinó per la situació que hi planteja, sorollosament desfermada, massa efectista.

La violència d’una parella acabada, en l’episodi que Holly Hunter (Sonia) i Stephen Dillane (Martin) visiten uns amics al seu pis de luxe acabat d’estrenar, és una violència glacial, esgarrifosa, que arriba a l’espectador no pas perquè hi hagi patacades ni corredisses, sinó gràcies a la manera com Rodrigo García ho ha planificat. El fràgil autoengany de Sonia i la silent defecció de Martin aboquen a una irrefrenable escalada de retrets… i la càmera, immòbil, que no deixa d’enmarcar-los, mantenint l’espectador com els amfitrions: testimonis silents d’un impúdica i agressiva guerra matrimonial.

Aparentment més simple, l’episodi de la noia que va amunt i avall, pel passadís de casa, entre el menjador on s’està el pare tetraplègic, la cambra on la mare (Sissy Spacek) feineja amb la roba i la seva pròpia habitació, visualitza perfectament el neguit davant d’una decisió important en la vida d’aquesta mossa, Samantha (Amanda Seyfried): anar a la Universitat i fer la seva vida o quedar-se a casa, a prop del pare i la mare, que són la seva gent i la necessiten. Una visualització potser un pèl esquemàtica, però eficaç. De fet, l’altíssim nivell dels actors i actrius hi ajuda molt (en aquest i en tots els episodis, els intèrprets ho broden).

De la trobada nocturna entre Ruth (Sissy Spacek) i Henry (Aidan Quinn), em quedo amb la tornada d’ell, que havia sortit a comprar. Engrescat, obre la porta i la tanca rere seu: la cara li canvia, s’adona que la nit s’ha acabat. Tot el que ha passat abans, ens situa; tot el que ve a continuació, enllesteix el relat: el punt d’inflexió es produeix en el precís instant que Henry tanca la porta rere seu. És un pla, un pla que val tot un episodi.

Kathy Baker, en el paper de Camille, una dona que arriba a l’habitació de l’hospital i la preparen per una operació quirúrgica, passa a engrandir la llista de personatges femenins que, a Nou vides / Nine lives / Nueve vidas / 9 Vite da donna estan particularment nervioses. Rodrigo García, com ha fet amb la neguitosa Holly que ha trucat a la porta de la germanastra, se la mira serenament, a la manera que Joe Mantegna (el marit ) besa el front de la malalta quan finalment es queda sedadament tranquil·la. Però aquest contrast, entre la xerrameca compulsiva de la protagonista i la calma discreta de la càmera, no busca tant el xoc amb una criatura desesperada de la vida com vol mostra una evidència soterrada: la consciència de Camille que alguna cosa se li acaba, que el control de les coses se li escapa de les mans. Tot i que, amb la por davant els primers símptomes evidents de finiment, s’hi rebel·la, ella és intel·ligent i sap que això és ja inel·luctable. El petó de Joe Mantegna és com un bes comprensiu i compassiu a la nostra pròpia condició mortal.

No em convenç gens la història de Lorna, que va a un enterrament, en el qual va trobant tot de gent que la fa culpable dels fets que han dut a la mort la dona traspassada. Sobretot en discuteixo la seqüència amb l’exmarit, per inversemblant i sobretot perquè redueix a un acte espuri la comprensió i fins la possible solidaritat de Lorna cap a aquell home. Una resolució impròpia de la sensibilitat de García per la condició femenina.

Resulten significatius els episodis amb què el cineasta comença i acaba la pel·lícula. El primer de tots, ambientat a la presó on s’està la dissortada Sandra, s’avé a l’estètica i als tòpics del cinema carcerari i els conflictes dramàtics que hi viu Sandra van sobrecarregats d’efectismes melodramàtics (força a to amb el caràcter llatí de la protagonista); però aquest episodi impacta i ja ens avança les dimensions tràgiques del que viuran les dones de les històries següents. L’ultim relat, en què Glenn Close visita el cementiri amb una filla petita (molt jove, per l’edat que representa la mare) és en canvi l’episodi més abstracte, el que finalment et bufeteja i et deixa distret, el que mostra una realitat més bonica (com un parc per anar-hi amb la canalla, tot i ser un cementiri) però que resulta ser terriblement imaginada (novament un instant de cinema val per tot l’episodi sencer, aquesta panoràmica completament circular i el corresponent capgirament de la nostra percepció de les coses, serà tan virtuosa i exhibicionista de talent com es vuilgui, però et sacseja i et trasbalsa de dalt a baix!)

El recurs dels fora de camps acústics i visuals; l’excel·lent treball de planificació que hme comentat; l’el·lipsi elegant, eficaç i lúcida que gasta el cineasta; els moviments i desplaçaments de la càmera; el joc amb el punt de vista… formalment Nou vides / Nine lives / Nueve vidas / 9 Vite da donna és, en la seva desigualtat, digna d’elogi.

Tanmateix, el que més em meravella d’aquesta pel·lícula és el té d’estudi admirat de la complexitat sentimental de la dona. Aquesta Sandra feble i dissortada, reclosa a la presó i certament, amb els sentiments protectors de la mare que no podrà ser per a la seva filla. Aquesta Diana a qui reviscola el desig, a penes conformada amb una vida sentimental que intuïm molt menys apassionada i alhora menys dolorosa que la viscuda amb l’examant fa molt de temps. Aquesta Ruth que, en ple naufragi marimonial, malda per sobreviure tot aferrant-se a la fusta corcada de la felicitat aparent, delerosa de respirar si més no alguna cosa que pugui semblar felicitat. Aquesta Ruth que busca en una sortida noctura l’espurna d’alegria, esvaïda a casa des que la malaltia del marit acabà massa d’hora amb una esplendor juvenil compartida. Una Ruth certament mare, també. Com Maggie (el personatge de Glenn Close), que també intenta reviure la maternitat esvaïda, amb les visites al cementiri. Dolor, sacrifici, lliurament, delit de vida, sensibilitat… posem en contrast els diversos personatges i trobem que "dialoguen" entre ells, es complementen; perquè, amb aquests nou dones, Rodrigo Garcia s’ha apropat tant com ha pogut a "la dona", en genèric.

No voldria acabar sense fer esment de la presència d’actors d’un episodi en altres episodis. En alguna ocasió, jo crec que és ben clar que es tracta del mateix personatge (Ruth, quan surt de nit, és la mateixa Ruth casada amb el tetraplègic). En algun altre cas, la cosa més penjada (lLisa Gay Hamilton fa d’infermera a l’hospital on ingressa Camille i no necessàriament ha d’estar incorporant el personatge de Holly; és a dir, no és segur que aquella infermera sigui precisament la noia que truca la porta de  la germanastra al tercer episodi). De totes maneres, aquestes presències obren la interpretació sobre com evolucionen les diverses històries, les posen en cert ordre cronològic i permet reflexionar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!