Club 7 Cinema

Javier Bardem incorpora el paper d’un assassí fred i expeditiu, psicòpata i sanguinari en aquesta adaptació que els germans Coen han fet de la novel·la de Cormac McCarthy –que, com ja he dit en un apunt anterior, Edicions 62 la treu al mercat ben aviat–. Caracteritzat de manera estrafolària, amb una cabellera feminitzadora i les parpelles pintades, taciturn i amb cara de pocs amics, el caricaturesc personatge de Bardem tragina les armes més aparatoses i protagonitza les situacions més “còmiques”, d’un humor negre negríssim, mentre va carregant-se qualsevol individu que troba pel camí, en el seu encalç del caçador que, unes hores abans i a la vora de la frontera mexicana, ha topat amb un reguitzell de cadàvers, una partida d’heroïna i una maleta carregada de dòlars. Josh Brolin és aquest ferreny caçador que, enduent-se els diners, provoca que el segueixin els traficants, agents d’una companyia implicada, el policia encarnat pel veterà Tommy Lee Jones i… Bardem.

Per seguir, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article

---

FOTO Javier Bardem, a No Country for Old Men, de Joel i Ethan Coen

A No Contry for Old Men, els germans Coen retroben l’estilitzada negror de la seva primera pel·lícula, Sang fàcil; però també l’ambient tèrbol i de criminalitat de Fargo, així com la claustrofòbia de Barton Fink es respira en les seqüències de l’hotel fronterer on es troben perseguit i perseguidor. Un reciclatge del seu propi cinema, que no cau en l’estancament gràcies al vigor amb què mantenen l’estil, caracteritzat per una madura força visual i un ús intel·ligent i murri de l’el·lipsi narrativa. Una fidelitat estilística que deixa igualment intacta la seva tendència al "grand guignol", fins al punt que l’efectisme entretenidor i divertit, ens enlluerna i eclipsa les nombroses referències a la moral del diner com a única imperant en una societat en què matar és un mitjà assumit, en la qual tothom acaba arrossegat pels bitllets, tacats o no de sang, on el boig sanguinari és l’únic que es mou amb un “codi ètic”, per delirant que sigui, i on, efectivament, ja no hi ha lloc per als homes d’abans.
 

Parem atenció, però, al caire espectral del personatge de Bardem –calificat de "secundari", però absolutament imprescindible–. La presència en pantalla d’aquest individu fugisser, a voltes com imperceptible, d’altres d’aparició sobtada, esdevé com un malson. A vegades, la seva intervenció en la història resulta d’una lògica detectivesca; altres cops, simplement arriba als llocs o entra en contacte amb una gent clau, sense que ni puguis imaginar-te com és possible que sigui així. Figura esmunyedissa, que ens va quedant al llindar entre la racionalitat i la irracionalitat, pren un caràcter oníric, efectivament espectral. Encarnació del fantasma de la violència gratuïta i salvatge que se les campa en aquell món que ja no és "pels homes d’abans", esdevé una possibilitat, un estat d’esperit, un estat de coses. En ell, s’hi projecten els narcotraficants i els sicaris que, morts o vius, apareixen al film i s’hi evoca alhora la mena de cinema lúdicament violent de Quentin Tarantino i deixebles. Afegim-hi que la manera com va gornit Javier Bardem té alguna cosa que recorda vagament "la mare" de Psicosi (Alfred Hitchcock). I, dins del joc típicament cinèfil dels Coen, remarquem el ressó de Sed de mal, d’Orson Welles, en el que envolta l’hotel fronterer de la pel·lícula i en el nom del personatge "Carson Wells", a qui dóna vida Woody Harrelson.