Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Les imatges de la pel·lícula no superen es pot dir mai l’estadi de simples il·lustracions del text que declama la veu en “off” i dels estats anímics que aquesta veu ens narra. Les frases que sentim i poden tenir algun interès no prenen cos, no agafen en la representació dramàtica dels actors protagonistes. Isabel Coixet malda per a compensar-ho, aplicant-hi el seu ofici, la tècnica de posada en escena, amb imatges impecables, dignes de qui s’ha forjat al terreny del cinema publicitari. Però el metratge avança i tant Ben Kingsley com Penélope Cruz es limiten a incorporar els seus respectius papers, sense transmetre veritables emocions. Banyats per il·luminacions acuradíssimes, en ambients prou selectes i ben reconstruïts, acompanyats per músiques detalladament triades, són tan sols els personatges que “la veu” ens descriu i els passa –fins interiorment, sobretot interiorment– el que la “veu” ens explica.
La crítica sencera, anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO Cartell català d’ Elegy, d’Isabel Coixet
Crítica d’ Elegy que publicaré a la revista Som-hi! de maig de 2008
Si heu llegit alguns articles del munt que s’han publicat ran de l’estrena de la nova pel·lícula d’Isabel Coixet, segurament ja estareu assabentats que es tracta d’una obra que li ha encomanat la productora nord-americana Lakeshore i que es tracta de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la “L’animal moribund”, de Philip Roth, i no pas del relat “Everyman”, editat en castellà a casa nostra amb el títol “Elegía”. Que sigui un encàrrec i l’adaptació d’un autor considerat difícil ens explica algunes de les limitacions de la pel·lícula; tot i que no són pas uns condicionants insuperables.
Tampoc hauria de ser un problema que el fil conductor del relat sigui la veu en “off” del protagonista –Ben Kingsley, en el paper de David Kepesh, madur professor de literatura que a la seva edat segueix avesat a seduir alumnes–. Però resulta que les imatges de la pel·lícula no superen es pot dir mai l’estadi de simples il·lustracions del text que declama aquesta veu i dels estats anímics que ens narra. Les frases que sentim i poden tenir algun interès no prenen cos, no agafen en la representació dramàtica dels actors protagonistes. Isabel Coixet malda per a compensar-ho, aplicant-hi el seu ofici, la tècnica de posada en escena, amb imatges impecables, dignes de qui s’ha forjat al terreny del cinema publicitari. Però el metratge avança i tant Ben Kingsley com Penélope Cruz es limiten a incorporar els seus respectius papers, sense transmetre veritables emocions. Banyats per il·luminacions acuradíssimes, en ambients prou selectes i ben reconstruïts, acompanyats per músiques detalladament triades, són tan sols els personatges que “la veu” ens descriu i els passa –fins interiorment, sobretot interiorment– el que la “veu” ens explica.
Certament, el guió de Nicholas Meyer –responsable del de l’anterior adaptació d’un altra obre de Roth, “La marca de l’home”– no dóna per a més. El neguit de Keplesh, aquest home gran, forjat en la joventut de la revolució sexual i ara encarat al pes inexorable de la vellesa, queda reduït a la patètica, irrisòria, revolta d’un immadur que ha estat i és encara un etern adolescent. I l’amor pur, primer traït i després redimit, de Consuela Castillo –Penélope Cruz– cap a aquest home, en lloc de fer de contrast esdevé una mena d’estranya i sorprenent reivindicació de la dona de casta, en el sentit més tradicionalment hispà –i, deixeu-m’ho dir, “carca”– del terme.
Tanmateix, hi ha alguns moments que la pel·lícula puja. Especialment, en les seqüències que apareix l’actor Peter Sarsgaard –en el rol del fill del professor–. I això em sembla que demostra fins a quin punt Ben Kingsley i Penélope Cruz són responsables que Elegy resulti tan buida, tan fluixa, durant tanta estona. Perquè el mateix guió i la mateixa directora donen peu a imatges de força quan en pantalla hi ha un intèrpret de debò.
Hom tenia l’esperança que aquí passés com en l’anterior pel·lícula d’Isabel Coixet, La vida secreta de les paraules, en què, després d’un preludi essencialment narratiu i prou simple, s’abocava a fons en les ferides interiors dels dos protagonistes –en aquell cas, la “infermera” Sarah Polley i el “pacient” Tim Robbins– i l’obra acabava prenent una important alçada humanista. I l’esquema és a punt de repetir-se. Al cap de setanta o vuitanta minuts de deambulacions de l’home gelós de la joventut que es nega a reconèixer que –fa temps– ha perdut, finalment apareixen conflictes amb cert valor, quan entra en escena el fill, l’amic —Dennis Hopper— pateix el col·lapse i li tornen l’amant —Patrícia Clarkson— i l’enamorada. Però, si bé amb el fill, l’amic i l’amant, encara s’encen alguna flama dramàtica, amb escenes de gruix notable, en què brollen el conflicte generacional, la infelicitat en les relacions de parella, la pregona insatisfacció sentimental..; no podem pas dir el mateix del retrobament entre el professor i l’alumna enamorada. Ni la malaltia d’ella ni l’abismal replantejament de la vida per part d’ell no ens posen davant de fractures íntimes, sinó que serveixen per untar la pel·lícula amb convencional greix melodramàtic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!