Club 7 Cinema

Trust (Trust / Trust. Confía en mi / Trust Me / Trust. Fidati), de Hal Hartley (1990)

Sinopsi Matthew és un petit geni de l’electrònica, de caràcter tempestuós; un rebel indomable desil·lusionat de la vida. Va pel món, desmanegat, amb el botó de la corbata descordat i amb una granada de mà -que son pare s’endugué de la guerra-, a la butxaca de l’americana. Fuma de cantó, porta grenyes i li agrada llegir llibres i escoltar música clàssica. I no obstant això, a casa seva es comporta de manera submissa davant del pare autoritari i violent, enderiat amb la neteja. Per això es refugia sovint en una casa abandonada, on no hi ha família que l’aclapari. Maria, estudiant insolent i coqueta, que no beu llet perquè li faria sortir grans i que, éssent miop, no du ulleres per no semblar una “noia llesta”, fa saber als seus pares que està prenyada i hi ha un daltabaix. Poc després de fer-la fora de casa, son pare mor d’un atac de cor. Maria dóna al seu xicot la notícia de la futura paternitat; però el noi, l’aspiració del qual és entrar a la Universitat… per jugar-hi a futbol americà, passa d’ella. Maria s’assabenta que sense voler ha mort el pare… i la mare torna a fer-la fora de casa. De manera que va a raure al refugi de la casa abandonada, on coincideix amb Matthew. A partir d’aquesta trobada atzarosa, els nostres protagonistes comencen l’aventura de ser una parella “normal”; però la vida…

Director i guionista Hal HARTLEY. Ajudant de direcció Ted Hope. Música The Great Outdoors, Philip Reed. Fotografia Michael Spiller. Muntatge Nick Gómez. Productors Hal Hartley i Bruce Weiss. Productor executiu Jerome Brownstein. Producció True Fiction Pictures (EUA), Channel Four Films (Regne Unit), Republic Pictures (IEUA), Zenith Entertainment Ltd. (Regne Unit). Durada 1h47. Festivals i premis Toronto 1990; Sundance (Waldo Salt Screenwriting Award) ; Houston (Gran Premi); Deauville (premi del Públic); Sao Paulo (premi del Públic)

Repartiment Adrienne Shelly (Maria Coughlin), Martin Donovan (Matthew Slaughter), Merritt Nelson (Jean Coughlin, mare de Maria), John MacKay (Jim Slaughter, pare de Matthew), Eddie Falco (Peg Coughlin, germana de Maria), Gary Sauer (Anthony), Matt Malloy (Ed), Suzanne Costollos (Rachel), Jeff Howard (Robert), Karen Sillas (infermera Paine), Tom Thon (l’adroguer), Patricua Sullivan (Ruark Boss), Marko Hunt (John Coughlin, pare de Maria), Bill Sage (John Bill)

Per seguir: Vull Llegir la resta de l’article.

FOTO Martin Donovan i Adrienne Shelly, a Trust, de Hal Hartley

INFORMACIÓ

Més informació [imdb (angl.)] [allocine (fr.)] [commeaucinema (fr.)] [mymovies (it.)]

Dist. Fr. [Diaphana] Dist. Esp. [Prime Films]

***

FRAGMENTS D’UN MEU ARTICLE

Fragments d’un treball extens que, sobre la pel·lícula, vaig fer per al Cineclub Garbí, de Malgrat, amb motiu de la projecció que en va fer el 8 d’abril de 1994

Podríem tractar els temes que toca Trust: les relacions pares-fills (les coartades, les culpabilitzacions, l’autoritat, els deutes filials, etc.); la societat post-industrial (marits rutinaris, matrimonis alienats, manifestacions antiavortistes, el materialisme…); els refugis (l’alcohol…); l’amor… També podríem centrar-nos en l’estructura narrativa de la pel·lícula, bastida des de l’evolució dels personatges principals. Però crec més oportú parlar de l’estil de Hartley (..)

Exageració caricaturesca d’algunes situacions. (..) Hal Hartley deforma la realitat de manera caricaturesca, cosa que ens dóna la pauta del seu personal sentit de l’humor; però també li permet de fer-nos conèixer en un no res les circumstàncies dels protagonistes. (..) Hartley fuig del naturalisme i no es preocupa per la versemblança de les situacions: allò que li interessa és que la pantalla reflecteixi la veritable relació entre els personatges (..) Se’ns descriu l’amoltonament i el cinisme de la societat actual , simplement amb petits tocs: la cua de gent que du a arreglar el televisor o, a la baralla a la sala d’espera de l’hospital, quan Matthew agredeix el tipus frívol que acompanya una noia a avortar per enèssima vegada. Decididament, l’exageració és un recurs d’extraordinària eficàcia en la seva obra.

Els diàlegs. Després que sa mare l’hagi tornada a expulsar de casa, Maria acaba asseguda en un banc, davant d’un supermercat, on es troba amb una dona i parlen. De fet, són dos monòlegs simultanis, que ens transmeten el drama de cadascuna, la respectiva perplexitat emotiva. És com si s’expliquessin mútuament les penes i ens en fessin cinc a nosaltres; però no mantenen una veritable conversa. Tanmatetix, si ens en diu de coses -incomunicació, infelicitat estesa…-, aquesta forma de presentar-ho!

Més endavant, quan Matthew és al bar i parla amb la noia vestida de negre, el seu diàleg és una autèntica suma de dos monòlegs entre gent que no escolta, tot garlant d’obvietats. Només quan ell s’atura, calla, llavors s’apunta el naixement d’una relació, d’una intercomunicació (..) -en el silenci es comuniquen més que amb els mots!-.

Un altre diàleg significativament muntat és el que s’estableix entre Maria i la seva germana Peg, a la cambra d’aquesta (..): l’aparent contradicció del que diuen revela les contradiccions sentimentals de cadascuna i el conflicte entre sentiments i matrimoni.

La coreografia del gest. (..) la baralla és més gestual que no pas una acció violenta. (..) un cop-de-puny que és tan sols indicat, com si fos una petita peça de ballet. Sens dubte, així ens transmet tota la significació moral del gest.

El noi ha rebut el cop al ventre, engaltat per son pare. la càmera ens mostra el xicot caient a terra, sobre els genolls i amb les mans a l’estómac adolorit. És, però, més un dolor dels sentiments que no pas físic i això se’ns transmet mostrant-nos tota la gestualitat d’aquesta caiguda, que té més de derrota que d’esvaniment físic -al capdavall, el fill és un individu apersonat que en fa dos del pare-.

En una escena, Matthew entra al bar a la manera d’un cowboy (..) Enllà de la broma paròdica del western, el llenguatge dels moviments dels personatges ens resumeix i remarca la posició del noi respecte dels altres i reforça la mirada irònica de Hartley cap a l’amoltonament col·lectiu. A més, apropa la solitud del protagonista a la mítica del cowboy solitari i temut.

El muntatge. Gràcies al diàleg entre plans, el qüestionari sanitari que la infermera passa a l’embarassada Maria, Hartley el converteix en la plasmació del problema humà que hi ha al darrere (..)

Separant Matthew i Maria amb plans aïllats i fent que les paraules d’un personatge no entrin en la imatge que ens mostra l’altre, ens talla la relació entre ambdós, n’assenyala la separació encara tangible (..)

Contraposa significativament elements fílmics: La iteració d’un pla centrat en Maria, amb les respectives variacions, reflecteix l’evolució del personatge al llarg del film (..) La continuïtat de dues seqüències en què es culpabilitza els fills provoca un ressó intern i uneix apriorísticament Matthew i Maria, que encara no es coneixen (..) L’alternància inicial d’imatges dedicades als dos homes de Maria genera un eloqüent efecte contrast, que ens informa sobre l’abismal diferència entre ells dos. En altres moments, alguns plans s’alternen per crear un efecte d’apropament, d’identificació en la similitud.

La música. El silenci, els sorolls i les paraules componen bàsicament la banda sonora del film. La música hi té un paper de reforç (..)

Tema musical iteratiu, que lliga les escenes de rebel·lió. (..)

Els temes de música clàssica essencialment serveixen per a perfilar la personalitat, el bagatge, el tarannà de Matthew (..)

L’el·lipsi. Bona part de les accions són el·líptiques, en aquest film. (..) s’estalvia escenes sobreres, narra i expressa el que li interessa i remarca la caracterització dels personatges i les seves circumstàncies (..)

L’evolució dels personatges no ens l’explica, ens la trobem. Els veiem abans, durant i després, i ens sobten els canvis que els detectem: la lògica d’aquestes mutacions queda per a nosaltres, espectadors, que així quedem interpel·lats sobre les motivacions.

Els objectes. Les ulleres que Maria, acomplexada, no es volia posar inicialment; la granada de mà que Matthew duia a la butxaca; les ampolles de whisky com a refugi; el ganivet de cuina que, amb esgarrifança, separa mare i filla; els televisors i l’amoltonament col·lectiu…(..) els objectes prenen una significació.

Els personatges. Dibuixats amb quatre trets i perfilats a través de succesius contrastos.

John és un estudiant que aspira a entrar a la noble institució universitària… per jugar a futbol (sic), i té una filosofia de vida basada en els abdominals, les flexions i els beuratges fibrogènics. És masclista i egoista -no pot estar per Maria perquè té partit i exàmens, i no pot abandonar el seu futur d’aspiracions materialistes per la dona que ha prenyat i pel fill que n’espera-. Hartley ens el presenta gornit amb una samarreta dels Bulldogs, autèntica broma visual que reforça el caire primari, elemental, d’aquest aspirant universitari.

Matthew és apàtic a la feina, incapaç de treballar contra els seus principis, llegeix llibres, li agrada la música clàssica; però és tan rebel a la societat com submís a casa (sic). De fet, ell no abandona son pare, sinó que va, per solidaritat, a protegir Maria d’una eventual agressió de la mare. Aquests contrastos afaiçonen el personatge com un individu culte i encarat a la societat, però molt vinculat als sentiments fonamentals. Tant és així que el canvi d’actitud envers la feina es convertirà en la millor prova de solidaritat cap a la noia.

Maria passa de ser una adolescent pàmfila a convertir-se en una dona responsable. “Rebel” expulsada de casa, s’espanta quan veu la necessitat de rebel·lar-se d’aquella dona del supermercat (sic). I com que evoluciona, no acceptarà perdre l’estimat, la sinceritat, i això li permetrà solidaritzar-se amb aquella dona del supermercat, víctima del conformisme matrimonial. Algú ha dit que la pel•lícula és un conte sobre una santa, no en el sentit religiós, sinó com a personatge que, del contacte amb el món, segueix un camí des de l’egoisme cap a la bondat i és capaç d’influir positivament en els que l’envolten (Matthew sobretot).

(..) Tots els personatges estan vistos amb prou tendresa i amb diferent dosi d’ironia. I d’alguna manera, tots i cadascun són reflexos de diversos tipus socials.

***

ALTRES VEUS

Paco Vilallonga (Full de mà del Cinema/estudi Truffaut, de Girona, 24-30 de setembre de 1993):

“Trust revela que Hal Hartley és un director absolutament personal, que fa les coses a la seva manera, però que té una concepció lúcida del cinema que vol fer. El seu segon film és interessant des de diversos punts de vista: formal, estructural, temàtic i de llenguatge.

Els seus herois, o en aquest cas antiherois (..) es mouen per la pantalla com dos personatges a la recerca d’una identitat. Hartley els situa en un temps i un espai indefinits. El film és un bon exemple de descontextualització. L’únic que sabem és que viuen en un barri obrer d’una ciutat nord-americana qualsevol (..)

Trust és una pel·lícula austera, però alhora extremadament cuidada formalment, on la càmera sempre està situada en el lloc idoni. El guió de Hartley és precís, molt complex però excel·lentment estructurat, i els diàlegs són punyents i ocasionalment brillants (..)

L’estructura de Trust no és clàssica. Està feta de multitud de petits esquetxos, moments aïllats que van conformant la història. Els personatges reflexionen en veu alta, i en alguns moments la càmera esdevé una mena de convidat especial per conèixer les seves frustracions personals (..)”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!