Club 7 Cinema

Comentari de True Grit (True Grit / Valor de ley / Il Grinta), de Joel i Ethan Coen

La pel·lícula queda clarament dividida en dues parts. Una primera, que transcorre en una localitat “civilitzada”, amb el seu xèrif i el seu jutjat, on es penja els que no han respectat la llei i es retreu als algutzirs que actuin com els antics pistolers… Una ciutat on tanmateix no es farà justícia per l’assassinat del pare de la protagonista, de manera que ella i un d’aquests algutzirs –acompanyats d’un ranger texà, nostàlgic del Sud derrotat– travessen el riu i s’endinsen cap al territori salvatge, començant la segona part de True Grit. Aquest territori indòmit, que té absoluta base històrica, esdevé alhora una al·legoria d’un cert estat de coses latent en la societat nord-americana. És l’espai on la justícia que no garanteixen les institucions de la civilització és substituïda per la cacera a l’home –incentivada per recompenses, sobretot les dels poderosos– o més descaradament, la venjança.

Fragment del comentari, que trobareu sencer clicant aquí: Vull llegir la resta de l’article.

FOTO © Paramount Jeff Bridges, a True Grit, de Joel i Ethan Coen

Comentari de True Grit (True Grit / Valor de ley / Il Grinta), de Joel i Ethan Coen

***

Al seu anterior film, Un home seriós (A simple man), els germans Coen ens narraven l’enfonsament de tot un món personal i alhora la desintegració i la pèrdua de sentit de la comunitat jueva en què s’ambientava –als Estats Units de 1967–, emfasitzant particularment la manca de resposta i pregona perplexitat dels seus ideòlegs, els rabins. Ara tornen amb True Grit, la descoberta iniciàtica que desmenteix la seguretat plúmbia d’una noieta de 14 anys, saberuda i pertinaç, filla modèlica –fins a la caricatura– d’una família metodista. Si Un home seriós començava amb una frase de caràcter religiós –Rep de manera senzilla tot el que et passa– i gairebé acabava amb una altra frase, pronunciada per la màxima autoritat entre els rabins de l’indret –Quan es descobreix que la veritat és mentida, l’alegria dintre teu s’apaga–, True Grit també arranca amb una citació bíblica –L’impiu no té qui el persegueixi–, reblada per la veu “en off” de la protagonista a la seqüència inicial –comentant que l’assassí del seu pare és dels que es pensen que se’n sortiran sense pagar pel que han fet, quan res en aquest món no surt gratis, llevat de la Gràcia de Déu– i acaba amb una escèptica, supervivencial, reflexió de la mateixa protagonista –baldada per la vida– sobre l’inexorable pas del temps.

Sembla doncs que, a la seva descreguda mirada sobre les arrels de l’actual societat nord-americana, els Coen hi estan incorporant de ple la qüestió religiosa, sobretot vista com a factor fonamental en la construcció d’aquell país. Així com a Un home seriós es reconstruia el món en què van créixer els cineastes, True Grit retroba l’època immediatament posterior a la Guerra de Secessió, situant-se al 1870, en l’última frontera de l’Oest americà. Els indis a penes hi apareixen i els seus protagonistes adults són sudistes ex-combatents, antics pioners que no acaben d’encaixar a la societat civilitzada que es va intentant instituir, fugitius…

La pel·lícula queda clarament dividida en dues parts. Una primera, que transcorre en una localitat “civilitzada”, amb el seu xèrif i el seu jutjat, on es penja els que no han respectat la llei i es retreu als algutzirs que actuin com els antics pistolers… Una ciutat on tanmateix no es farà justícia per l’assassinat del pare de la protagonista, de manera que ella i un d’aquests algutzirs –acompanyats d’un ranger texà, nostàlgic del Sud derrotat– travessen el riu i s’endinsen cap al territori salvatge, començant la segona part de True Grit. Aquest territori indòmit, que té absoluta base històrica, esdevé alhora una al·legoria d’un cert estat de coses latent en la societat nord-americana. És l’espai on la justícia que no garanteixen les institucions de la civilització és substituïda per la cacera a l’home –incentivada per recompenses, sobretot les dels poderosos– o més descaradament, la venjança.

La noieta de 14 anys, saberuda i metodista com és, s’encarrega d’anar evocant el diguem-ne estat de dret i, de retruc, la “civilització”, a mesura que se’n van allunyant, físicament i espiritualment. El seu candor també va quedant més en evidència, com més clar queda que l’única llei que allà impera és la del vell Oest, la de qui més de pressa dispara, tant se val si a traidoria. I al final, el seu ambigu propòsit justicier, es converteix en estricte execució venjativa –per bé que els germans Coen l’hi mixtifiquen un pèl, presentant-ho com un acte de supervivència–: de les utopies amb què l’han educada a casa seva, ja no en queda res. I una imatge ho remarca de manera ben eloqüent: la noia, enllestida la feina, cau en un forat, com l’Alícia del conte, però en lloc d’anar a parar a una terra de meravelles, el que hi troba és un cadàver en descomposició, ple de serps.

Cal reconèixer que aquesta imatge és de les poques de la pel·lícula que ens recorden la potència visual molt més treballada pels Coen en anteriors ocasions. Tot i així, no pot pas menystenir la força, per exemple, del pla amb què ens mostren l’estesa de cadàvers resultant del duel inapel·lable en un western com aquest: metàfora impressionant de la destrucció a què ens mena la violència primària. I tampoc podem passar per alt moments cinematogràfics singulars com la fosa inicial –del negre absolut anem cap a una llum gens nítida que finalment es revela com la imatge del pare de la protagonista, en nom del qual s’esdevé l’argument fílmic, estirat a terra, mort al davant d’un local–, que entra en relació dialèctica amb la fosa que ens du a la darrera imatge d’aquell antic Oest –i que, seguint una evolució visual similar, es revela com la casa on la noieta perd el braç–.

La iconografia del cavall negre corrent fins a l’extenuació en una cursa contra rellotge, una nit il·luminada per un cel puerilment estelat, per salvar la noieta, tant rebla la fi de la innocència com anticipa l’epíleg fílmic. L’espectre nocturn de la mort, la cicatriu que fa ostensible el braç tallat… no tan sols evoquen tot el que ha passat, sinó que es projecten al present narratiu de la pel·lícula, des del qual la protagonista ens ho explica tot, força anys després. I, per analogia, es projecta al nostre present: al capdavall, els Coen sempre s’han interessat per les ferides internes de la seva societat, que solen supurar en forma d’una violència tremendament consubstancial.

He de reconèixer que no m’acaba de fer el pes el fet que, en aquesta seqüència de la cavalcada nocturna, hi ha una certa redempció del personatge que interpreta Jeff Bridges. No hi calia, però hi és. De fet, al llarg del metratge, ja ens ho han anat preparant. El fan passar de ser un individu esquerp a un home castigat que entreté el trajecte amb la noieta anant explicant-li la seva vida; de manera que, ajudant i salvat aquesta mossa, retroba una dignitat que des de fa molt de temps té ofegada en alcohol. La pel·lícula no necessitava que aquest personatge es redimís: pertany a una època, s’ha adaptat d’aquella manera a la nova societat fent una feina que li permet “respirar” com en temps passats i acaba treballant en un espectacle que explota el mite del “far west” per al públic que ja no l’ha conegut. Ni ell, ni cap dels que som com ell, calia que passessin pel sedàs expiatori, com tampoc era imprescindible que Jeff Bridges l’interpretés d’una manera tan òbvia, fins excessiva, sobretot quan fa d’alcohòlic –de manera que, al seu costat, Matt Damon queda impecable–.

Avesats a la ironia, als Coen se’ls ha anat una mica la tinta amb el personatge de Bridges. En canvi, se’n surten molt millor en representar com la noieta estova gairebé tota la colla de pistolers coriacis amb què se les ha. Per ella o causa d’ella, algun fins i tot arriba a comportar-se amb certa cavallerositat –això sí, d’acord a una mena de codi de l’Oest americà–. Un subtil tractament irònic, que també ha conegut experiències més reeixides al llarg de la filmografia coeniana, però que, malgrat tot, els du a plantejaments sorneguers com el d’evidenciar el plaer que el duel, l’enfrontament cara a cara, dóna als mateixos pistolers que, ben poc abans, es movien –diguem-ho així– per estratègies.

True Grit té algun desnivell, des del punt de vista de com està cinematogràficament construïda. Mentre la part que transcorre al món “civilitzat” és d’una gran precisió, amb els plans impecablement amesurats; l’altra, la que va per territori salvatge, resulta molt més laxa. Certament, ja ha de ser així, fins a cert punt, perquè el món que s’hi representa queda fora del cartesianisme racional, hi poden brotar aparicions surrealistes –com la del “metge” amb pell d’os i que fa negocis amb cossos humans, com si de bèsties es tractés– i s’hi avenen digressions precisament “a la Coen” com la d’uns dits tallats fruit d’una tensa discussió. La distensió del ritme en aquesta part, fins ens fa pensar d’alguna manera en Dead Man, de Jim Jarmusch –un altre western terminal, per cert–. Però el problema és que el trajecte de la noieta i l’algutzir es va convertint en una mena d’enfilall d’episodis de funció essencialment narrativa –i jo em pregunto si la producció executiva de Steven Spielberg hi té cap responsabilitat: si fos així, potser s’hauria de qüestionar si paradoxalment Spielberg no està diluint l’obra dels cineastes que, per altra banda, poden treballar al Hollywood d’ara mateix perquè ell els produeix, es diguin Coen o Eastwood?–.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!