Club 7 Cinema

El discurs del rei (The King’s Speech / El discurso del rey / Le discours d’un roi / Il discorso del Re), de Tom Hooper.

No fa pas tants anys, els germans Weinstein –a través de Miramax– van consoldidar una fòrmula per a nodrir el mercat cinematogràfic de productes gairebé infal·libles en l’anomenada “temporada d’Òscar”. La cosa anava de films amb un caire de qualitat digerible per al gran públic, basats en alguna novel·la de pes o en alguna història de les que arriben al cor, interpretats per bons actors, sobretot molt ben fotografiats i, imprescindiblement, banyats amb música estovadora –que, en desconec el motiu, sempre solia ser de piano, perfumat per violins–. Després dels desgavells de la seva companyia, els Weinstein i la seva fòrmula “màgica” se n’han tornat a sortir, amb El discurs del rei.

Fragment del meu comentari, que podeu llegir sencer si cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

***

FOTO © Eagle Pictures El discurs del rei, de Tom Hooper

Comentari: “El discurs del rei”, de Tom Hooper

***

No fa pas tants anys, els germans Weinstein –a través de Miramax– van consoldidar una fòrmula per a nodrir el mercat cinematogràfic de productes gairebé infal·libles en l’anomenada “temporada d’Òscar”. La cosa anava de films amb un caire de qualitat digerible per al gran públic, basats en alguna novel·la de pes o en alguna història de les que arriben al cor, interpretats per bons actors, sobretot molt ben fotografiats i, imprescindiblement, banyats amb música estovadora –que, en desconec el motiu, sempre solia ser de piano, perfumat per violins–. Després dels desgavells de la seva companyia, els Weinstein i la seva fòrmula “màgica” se n’han tornat a sortir, amb El discurs del rei.

Efectivament, aquí tenim un argument tan atractiu com ho pot ser el quequeig d’un membre destacat de la casa reial britànica; tan simpàtic com pot resultar la relació entre un home de le més alta societat, que en el fons n’és víctima, i un plebeu mancat de credencials que el pot ajudar. Un relat que entreté, si és que ens entretenen tafaneries de premsa rosa –les maneres poc aristocràtiques de la divorciada Wallis Simpson; les febleses del dandy Eduard VIII; el tarannà senzill de la dona del futur Jordi VI, que després esdevindria la popular “reina mare” d’Isabel II; la mateixa infantesa de l’actual reina d’Anglaterra…–. També posa en pantalla alguns moments que poden captar l’atenció dels interessats en la Història: la succesió dinàstica i la consegüent por al buit de poder, especialment, davant el temor per l’expansió del nazisme i el comunisme, el paper del primer ministre Stanley Baldwin i el de Winston Churchill. I per descomptat, la pel·lícula ens recrea l’interessant moment que la globalització de l’ús de la ràdio obliga els grans dignataris a comptar-hi. Sumem-hi encara, els mètodes logopèdics i els no sé si dir-ne deliris actorals de Lionel Logue (Geoffrey Rush).

Aquest material narratiu, portat de manera equilibrada i fluïda, es posa al servei del vincle entre el duc de York –i després rei– i el seu ben poc convencional logopeda, tot buscant la complicitat de l’espectador, dosificadament. Es va fent aparèixer l’humor, amb amable i suau ironia anglesa, a costa de les tibantors dels monàrquics; o bé forçant un xic el caire excèntric del personatge que incorpora Rush –coproductor del film–, ja sigui a la consulta amb les seves sortides shakespearianes –autèntiques digressions–. I es va fent aparèixer el drama, just per emocionar, sense passar-se de la ratlla.

L’actor Colin Firth, amb l’ofici competent i discret que el caracteritza, esdevé un bon “Bertie”, donant-ne una notable gamma de matisos –membre responsable de la Casa Reial; fill, germà i pare sensible; home mancat d’amics, mortificat pel seu entorn i el consegüent defecte a la parla…–. Però sobretot, Firth traspua bon cor; el seu aspecte de bon jan li desmenteix el tarannà “high society”, fa proper un personatge a qui socialment li toca ser distant. I que, com la majoria dels mortals, no vol ser carn de metges, sinó que li solucionin el problema que tragina. A més, a aquest intèrpret de trajectòria normaleta –que ara està passant per un bon moment–, apareix al film envoltat d’actors de pes, que l’ennobleixen: Derek Jacobi, en el rol de bisbe de Canterbury; Michael Gambon, com a rei Jordi V, pare de Bertie i Eduard; Timothy Spall, encarnant Winston Churchill…

L’ambient de palau, la modèstia de la consulta i de la casa del logopeda estan mesuradament recreats, sense més grandiloqüències que les protocolàries en l’àmbit reial, ni rabejos en les condicions comparativament magres dels Logue. El treball en la direcció artística de la pel·lícula, doncs, és digne d’esment i el reconeixem especialment gràcies al bon treball del director de fotografia Danny Cohen. Una fotografia subtilment realista, capaç d’enquadrar de manera eloqüent – als moments clau– la soledat del protagonista o el vincle amb el seu logopeda.

I esclar, la fòrmula no l’haurien aplicada del tot si no hi intervingués la musiqueta. Quan Bertie és a una de les primeres sessions de teràpia, apareix un tema musical extradiegètic que emfasitza el moment, el subratlla, el remarca. I l’estratègia es va repetint fins que, esclar, el triomf final que significa la dicció prou correcta del primer discurs –radiodifós– de Jordi VI sobre la declaració de guerra a Alemanya el reforcen amb les notes de la Simfonia núm. 7 en A Major: Allegretto, de Beethoven. Al llarg del metratge i fins als crèdits finals, la feina la fa la banda sonora d’Alexandre Desplat, òbviament carregada de violins i… amb les imprescindibles notes de piano –no en podrien passar sense!–.

Que la banda sonora sigui innecessàriament emfàtica –que no es limiti a acompanyar el moment dramàtic o còmic, o que senzillament no hi sigui, opció que faria descansar tota la força en la imatge, la interpretació i els diàlegs–, evidencia molt les intencions dels responsables del film quant a les ganes d’arrossegar emocionalment l’espectador. Tant, com el fet que l’estructura narrativa s’avingui a la bodegadíssima convenció anomenada “del salvament a l’últim moment”; és a dir, que l’eix sobre el qual gira tot plegat sigui un repte descomunal a vèncer i que, amb esforç, se l’acaba superant, en un commovedor, excitant “happy end” –que aquí gosen acompanyar d’aplaudiments fins i tot dins de la mateixa pel·lícula, com si fossim a un plató de televisió dels nostres dies!–. Perd molt, El discurs del rei, a mesura que va quedant clar que en Berti ve a ésser com un Rocky Ballboa de classe alta, que en lloc de superar-se a cops de puny en un quadrilàter ha de fer-ho amb la dicció davant d’un micròfon de ràdio.

No es pot pas dir que el guió del veterà Danny Cohen no apunti qüestions d’interès. Com passava a The Queen, de Stephen Frears, aquí també es poua en el costat “humà” de ses alteses reials. I, mal sigui de manera remota, aquí també ressona la tradició dels drames shakespearians sobre els monarques i el seus conflictes amb el destí. Tampoc costa gaire de trobar-hi el neguit britànic sobre la successió d’Isabel II, ni l’impacte de les noves teconologies en la gestió del poder. Fins i tot, sembla que vulgui reflexionar sobre la representació –Lionel, declamant Shakespeare; Jordi V dient a Bertie que ells han passat de ser figures uniformades a actors; el fracàs actoral de Lionel perquè només recita molt bé, sense interpretar, la mancança de Jordi VI, per so saber declamar…–. Però tot aquest potencial guioniístic ha estat neutralitzat pel delit d’oferir al respectable un espectacle eficaç, amb aspecte de producte de qualitat, seguint la vella fòrmula infal·libe.

L’argument, el bagatge temàtic, les dosis d’humor i drama, les interpretacions… tot plegat va quedant reduït a simples elements de l’espectacle. L’artifici es va imposant, en detriment del que hauria pogut ser una obra de debò i no pas un producte prefabricat per triomfar en temporada d’Òscar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!