Club 7 Cinema

Ahir vespre, per fi, vaig veure Cataluña-Espanya. La pel·lícula, d’Isona Passola. La van projectar al Centre, de Malgrat -el meu poble- i va presentar-la la mateixa Isona Passola. Els d’ERC, organitzadors de la sessió, m’havien demanat que hi intervingués, però jo no havia vist el film i, havent-hi l’autora, em semblava que li esqueia a ella, presentar-la; de manera que vaig optar per acceptar -una mica força per allò que, a base de rebutjar oferiments i propostes, a vegades dec semblar un repulsiu ‘Dr. No’-. En decidir-me, però, vaig tenir clar que em limitaria al que podia fer: un perfil d’Isona Passola i donar-li entrada amb una primera qüestió: és aquesta La pelota vasca catalana?

Anant a Vull llegir la resta de l’article, trobareu el comentari que publico a Som-hi! i que he escrit aquest mateix matí, a la ratlla del tancament definitiu del número de juny d’aquesta revista.

Per raons òbvies, vull remarcar-ne el paràgraf final -i ampliar-lo un xic-: La convicció que Cataluña-Espanya. La pel·lícula havia precisament d’arribar als no convençuts, ha dut els responsables del film a publicitar-la de manera tan eficaç -els bons resultats de taquilla canten- com, si se’m permet, discutible; ja que, per mi, els missatges publicitaris no acaben d’avenir-se amb el contingut del documental. Per exemple, s’ha dit que això era ‘La pelota vasca’ (Julio Medem) catalana i, home, en una i altra pel·lícula s’ha enregistrat declaracions que després s’han triat i muntat; però, així com al País Basc hi ha el problema de la violència terrorista i aquí no, també Medem expressava i investigava el dolor per la situació, en termes que Passola -afortunadament- no ha d’entrar. També Medem, en aquell documental, havia de resoldre el seu personal problema amb el seu propi país; mentre que Passola, a Cataluña-Espanya. La pel·lícula, el té ben clar, el seu país. Igualment, el cineasta basc hi féu una obra de creació cinematogràfica, i la productora/directora catalana ha volgut fer sobretot un document audiovisual útil, eficaç, didàctic -si cal- i, amb dignitat, hi ha reeixit. Per altra banda, no acabo d’entendre la necessitat d’haver redactat els textos publicitaris com s’ha fet. Vista la pel·lícula, queda ben desmentit que els catalans hàgim d’explicar-nos, si més no, perquè s’evidencia que ja ho hem fet i ho estem fent abastament -tant que esgarrifa constatar l’obvietat que tants empresaris, catedràtics i dirigents econòmics hi segueixin perdent el temps!-. Si l’heu vista -si si no l’heu vista, podeu llegir el que en dic-, digueu-me si s’avenen al discurs fílmic coses com ara: Fins ara, sembla que no s’hagi trobat la manera que Catalunya i Espanya s’entenguin. La desinformació, el desconeixement i la poca difusió de la realitat catalana a la resta de l’Estat, fan que sigui necessari, ara més que mai, un esforç de reflexió de la societat civil. I, francament, tampoc em sembla que sigui un elemento de reflexión sobre las tensiones territoriales que existen en España para abrir puntos de vista desde la máxima libertad de expresión (traducció: un element de reflexió sobre les tensions territorials que hi ha a Espanya per a obrir punts de vista des de la màxima llibertat d’expressió): Catalunya és el subjecte d’aquesta pel·lícula -i de retruc, els territoris germans, igualment expoliats- i no pas Espanya, les tensions territorials de què es parla apareixen en funció del nostre país. Podria entendre que, amb aquests textos, es vulgui cridar l’atenció al potencial públic no català; però ja ho veurem si funcionen quan s’estreni a Madrid i rodalies, si és que s’hi acaba estrenant -diuen que no hi ha pitjor sord que…-

En un altre ‘post’ que penjaré ben aviat, recolliré el perfil d’Isona Passola que ahir vaig dibuixar al públic malgratenc i que em permetrà matisar i situar al contexte adequat el que sobre ella dic a l’article Aviat: “Cataluña Espanya. La pel·lícula” (Isona Passola).

FOTO © Baditri Cataluña-Espanya, d’Isona Passola

Comentari: “Cataluña-Espanya”, d’Isona Passola

Article que publica la revista Som-hi! de juny de 2009

***

De Catalunya, quedi clar, jo no en busco ni demano cap essència: tot just la independència, escrivia el 1998 el filòsof Xavier Rubert de Ventós, al seu llibre Catalunya: de la identitat a la independència -que li prologà Pasqual Maragall- (Ed. Empúries, Barcelona, 1999). L’espanyolisme declarat de Rubert de Ventós -entès com a admiració i respecte a Espanya-, compatible amb la seva pregona convicció independentista catalana –per a poder-nos abraçar hem de ser dos, diu-  és el moll de l’òs ideològic del documental amb què la productora Isona Passola debuta al cinema. Si més no, Rubert, les seves madures, pensades i serenes reflexions davant la càmera, esdevenen el pal de paller al voltant del qual es van afegint les intervencions de la resta de personalitats i personatges que apareixen en pantalla.

No és neutral, ni en vol ser, Cataluña-Espanya. La pel·lícula. Certament, s’hi dóna veu a opinions diverses, contràries; però no es tracta ni d’un simple recull de declaracions, ni d’un document informatiu a la manera televisiva. Passola l’ha construït amb discurs -catalanista- i des del punt de vista dramàtic -en el que ‘dramàtic’ té a veure amb representació del conflicte-. I ho ha bastit seguint diversos eixos. D’una banda, la pel·lícula avança per blocs temàtics -la llengua, les infraestructures, el finançament, l’autodeterminació…-. En cada bloc, ens mostra diversitat d’opinions, muntades a tall de rèplica, amb perspectiva catalanista. Per altre cantó, aprofita el fet que bona part dels entrevistats vagin reapareixen per a fer palès com, al decurs del metratge, evolucionen les seves posicions: alguns, del pactisme català al pessimisme sobre l’entesa amb Espanya; altres, des d’argumentacions espanyolistes a enrocaments prepotents, i el bufó d’en Boadella, des de la ‘seriositat’ amb què representa el seu espanyolisme fins a exhibir una murrieria tan ostensible, en què se’l nota xalant de valent tot practicant l’art de la provocació -per irresponsable que sigui-

Els temes de Cataluña-Espanya. La pel·lícula són els del catalanisme de començament del segle XXI. En lloc d’entretenir-se amb les raons històriques, la nostra legitimitat nacional o la repressió patida -que, si escau, mai no es nega, implícitament o explícia-, Passola ho centra -sobretot en una bona part del film- en les balances fiscals, la desinversió estatal a Catalunya, les autopistes, els aeroports, els trens… I sí, també, en els nostres drets com a nació, però anant a l’arrel, al concepte mateix de la paraula, a com s’ha entès de manera diferent en el context europeu, a com la Constitució Espanyol del 1978 ho encaixava diferent de la interpretació que se n’ha fet des del cop d’estat del 23F i sobretot a com es pot encarar mirant el futur. Molt significativament, recupera el pròleg que Rubert de Ventós -per encàrrec del president Maragall- havia escrit per a l’Estatut d’Autonomia del 2006 -l’actual-, en què la llibertat de Catalunya s’identifica amb les llibertats -polítiques, identitàries, religioses…- de la seva gent. Certament, les qüestions que toca Cataluña-Espanya. La pel·lícula ens resulten tòpiques per als que llegim certs diaris, escoltem determinades tertúlies de ràdio i mirem una mena molt concreta de debats televisius, ja que en ve a ser el compendi. Però també n’és un redimensionament, el que permet el format gran, col·lectiu, del cinema, posant aquests temes a l’abast de més gent. Sobretot de persones més diverses.

La convicció que Cataluña-Espanya. La pel·lícula havia precisament d’arribar als no convençuts, ha dut els responsables del film a publicitar-la de manera tan eficaç -els bons resultats de taquilla canten- com, si se’m permet, discutible; ja que, per mi, els missatges publicitaris no acaben d’avenir-se amb el contingut del documental. Per exemple, s’ha dit que això era La pelota vasca (Julio Medem) catalana i, home, en una i altra pel·lícula s’ha enregistrat declaracions que després s’han triat i muntat; però, així com al País Basc hi ha el problema de la violència terrorista i aquí no, també Medem expressava i investigava el dolor per la situació, en termes que Passola -afortunadament- no ha d’entrar. També Medem, en aquell documental, havia de resoldre el seu personal problema amb el seu propi país; mentre que Passola, a Cataluña-Espanya. La pel·lícula, el té ben clar, el seu país. Igualment, el cineasta basc hi féu una obra de creació cinematogràfica, i la productora/directora catalana ha volgut fer sobretot un document audiovisual útil, eficaç, didàctic -si cal- i, amb dignitat, hi ha reeixit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!