Club 7 Cinema

Aquest dia, pel Facebook em vaig assabentar que Carlos Losilla, el crític del diari Avui, havia llegit la seva tesi doctoral a la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, obtenint-ne la màxima valoració acadèmica possible. Una gran notícia, de la qual vaig voler fer-me’n ressó de seguida. Però em vaig frenar, en adonar-me que aquesta mena de boníssimes notícies del món acadèmic no solen aparèixer públicament i pensant que potser envairia un àmbit no sé si personal. En tot cas, com que és un terreny que no conec, vaig optar per ser prudent.

Avui, però, Imma Merino ha publicat un extraordinari article (El cine com a malenconia) al diari El Punt, centrat en la tesi doctoral de Losilla, i m’he decidit a fer el pas.

Aquest article de Merino l’he llegit amb delectança. Tot i que parla de conceptes i d’algun cineasta que, tot rufant el nas, em miro prou de cua d’ull (com sabeu), quin plaer! Permeteu que us reprodueixi aquest fragment -d’un text que, tot ell, no té pèrdua-: Carlos Losilla, que fa molts anys que escriu sobre cinema amb lucidesa malenconiosa i una exquisidesa de gran narrador, va defensar la seva tesi, titulada “La invenció de la modernitat”. Ho diré de manera tan simplificadora que pot arribar a ser equívoca i enganyosa: la modernitat en cinema es determina com una ruptura de les formes narratives clàssiques, que s’havien establert amb els codis de gènere. Posem-hi que el cinema modern (amb la figura referencial de Rossellini, amb les aportacions de Bergman i Antonioni, amb les aventures de les nouvelles vagues) va trencar amb el cinema de gènere per concedir-se llibertat, acostar-se a la realitat, respirar com la vida, aprofundir en la complexitat del que som. Losilla, però, constata una malenconia derivada de la consciència que aquest trencament potser comporta la mort del cinema.

Apassionant ha d’haver estat la lectura d’aquesta tesi i el debat posterior entre el doctorand i els membres del tribunal! Si en tenim de talent, a casa nostra! Gent que pensa i repensa, que escriu (i com escriu, de be!), que aporta perspectiva i transmet coneixement. A mi i perdoneu-me’n l’expressió, se me’n ben refot la discrepància diguem-ne ideològica que jo pugui tenir amb qui m’aporta saber i reflexió, amb qui aposta per la intel·ligència i la sensibilitat.

Ja veig a venir que em corriran pel cap, durant dies, coses com que Gerry (!) és un exercici de malenconia protagonitzat per dos nois que vaguen per un paisatge on temps abans el cinema hauria realitzat un “western” (“touché”!) o com els jocs de Godard a Pierrot le Fou (mira que encara m’hauré d’acabar empassant Film Socialisme, a Canes!)

FOTO Gerry, de Gus Van Sant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!