Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula: True Grit (True Grit / Valor de ley / Il Grinta), de Joel i Ethan Coen

(..) una aventura iniciàtica que no condueix cap al coneixement sinó cap a l’horror d’una civilització construïda sobre la violència i la mort (Aprenent el mal, Carlos Losilla, Avui+ElPunt)

Al final del viatge, sembla com si el vell món de la frontera, que no és mai vist pels Coen com un lloc d’heroisme sinó de demència, ha estat domesticat. La frontera ha estat substituïda pel seu simulacre. El temps ho esborra tot, fins i tot el mal s’ha convertit en una simple representació. «Valor de ley» ens parla d’Amèrica. La nena i el país s’han convertit en adults, han transformat el passat en llegenda i han aixecat el present després de domesticar els espectres del passat (Espectres, Àngel Quintana, Avui+ElPunt · Els miralls de la ficció)

(..) si ens volem prendre una mica seriosament «True Grit», aquest primer pla [inicial, magnífic, una llarga fosa en què anem distingint de mica en mica (..) un cadàver a la neu, el del pare de la nena] (..) i aquesta cursa nocturna fins a l’esgotament assenyalen el que el cinema dels Coen manté encara d’imaginari: la imatge feixuga i llustrosa d’una Amèrica encara per explorar, de la qual no s’haurien escatit encara tots els misteris, ni identificat tots els seus habitants (..), ni honrat tots els cadàvers (..), ni cartografiat totes les nits, cosa a què col·labora modestament aquesta pel·lícula de vacances [dels Coen], tot esperant la següent  (Les Coen à l’Ouest —sense enllaç—, Jean-Philippe Tessé, Cahiers du Cinéma, núm. 664, febrer 2011)

(..) l’aproximació dels Coen a la història difereix tant de la de Hathaway com de la Michael Portis, l’autor del llibre en què es basen les dues pel·lícules. És més estranya, el to més macabre, el resultat més exagerat i la protagonista (..) una mica més jove, gairebé una nena (..) “Sí, va ser una decisió conscient”, explica Ethan Coen. “té a veure amb la idea que un cop Mattie creua el riu i entra en territori indi, passa com a A través del mirall  i s’endinsa en un lloc estrany i salvatge, habitat per criatures quasi d’un altre món” (No és país per a nenes —sense enllaç— (Ara · Time Out Cultura, núm 12, i Time Out Barcelona) 

Les característiques bàsiques dels personatges i la situació general que viuen (..) es respecten gairebé escrupolosament en relació amb el film de Hathaway, però els Coen hi posen molt de la seva collita (..), alenteixen el temps, estructuren el relat de manera diferent, amb un inici i un final que li atorguen un altre sentit, i se senten respectuosos amb (..) el “western” clàssic, a la vegada que el modernitzen (Reinventar el classicisme del gènere perdut —sense enllaç—, Quim Casas, e-Periódico, 11.02.2011)

Els Coen són uns revisionistes i aquí l’han encertat plenament. El seu «Valor de ley» apel·la a alguns elements clàssics del gènere però ofereix en tot moment una visió moderna, o postmoderna, del cinema de l’Oest: és la pel·lícula que millor representa com es pot veure i fer avui un “western”  (Els Coen revisen el ‘western’ a «Valor de ley» —sense enllaç—, Quim Casas, El Periódico · iCult, 11.02.2011)

Els Coen articulen un mordaç discurs polític contrari a l’essència del western, ja que qüestiona l’ideal il·lustrat de pau, justícia i llibertat que va donar a llum els Estats Units ( Valor de ley , Antonio José Navarro, Ara · Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

Ethan Coen: “La voluntat d’explorar el gènere no és el motiu pel qual vam fer la pel·lícula, sinó perquè ens va fascinar la novel·la en què s’inspira” (Joel i Ethan Coen: “Jeff Bridges és més icònic que John Wayne” , Nando Salvà, El Periódico) 

Joel Coen també va voler destacar que “fer un western, de la manera que els feia John Ford, no tenia cap interès per a nosaltres. Que estigués ambientada en el 1870 –continua– és una qüestió arbitrària; «Valor de ley» és un western per accident” (Els Coen cavalquen lliures —amb enllaç de pagament—, Xavi Serra, Ara, 11.02.2011)

Aparentment, hi ha la inesperada resurrecció d’un entreteniment popular, el western (..) Si es torna a veure la pel·lícula, cosa que val molt la pena, es veu en «True Grit» la continuació d’ «Un home senzill» , el film anterior dels Coen. Després de  les qüestions metafísiques que perseguien els immigrants jueus dels “shtelt” de l’Europa de l’Est fins a les planes del Mitjà Oest, ara és l’exegesi de les imprecacions bíbliques dels pioners. La pel·lícula comença per una citació del llibre dels Proverbis: “L’impiu fuig sense que ningú no el persegueixi” (Les frères Coen ressuscitent le western, Thomas Sotinel, Le Monde)

«True Grit» és menys inquietant que [«La nit del caçador»] (..) però els Coen hi injecten alguna cosa dels seu to de macabre conte de fades, tot mantenint els tocs grotescos del llibre [de Charles Portis] i afegint-n’hi (True Grit, Ben Walters, Sight & Sound)

(..)  els Coen semblen més obsessionats estilísticament en les paraules que en les imatges (True Grit, Nicolas Rapold, Film Comment) 

(..) el comentarista cultural Daniel Menaker no ha dubtat a afirmar que «True Grit», que (..) ha aconseguit un considerable èxit a l’altre cantó de l’Atlàntic (hi ha recaptat en 13 dies d’exhibició comercial més que els 7 films anteriors dels Coen en 13 anys!) era el perfecte film “Tea Party”, sobretot perquè a l’Estat, representat pel xèrif, se’l presenta com incapaç de resoldre els problemes de violència entre ciutadans i que, al llarg del metratge, la legítima defensa i la necessitat de disposar d’una arma són coses molt valorades  (Borgne to be alive, Didier Péron, Gilles Reanult, Libération)

FOTO © Paramount Hailee Steinfeld i Barry Pepper, a True Grit, dels germans Coen

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!