Club 7 Cinema

Tamara Drewe (Tamara Drewe), de Stephen Frears

“Tamara Drewe” [la novel·la gràfica] (..) s’ha convertit en una pel·lícula notable de la mà de Stephen Frears: molts espectadors la miraran sense intuir que aquesta comèdia, entre costumista i negríssima, tan “british” que parla de “papanatismes” culturals, de crueltats quotidianes, d’ànecs lletjos convertits en cignes desestabilitzadors, de la cultura de la fama i de col·lisions de planetes irreconciliables (les literatures, el pop) sobre el paisatge de la ruralia anglesa prové d’un mitjà que s’ha hagut de guanyar a pols el prestigi. Qui vulgui comparar l’original i l’adaptació comprovarà que aquesta és més o menys modèlica, però que, curiosament, s’ha perdut certa complexitat —i certa crueltat— pel camí (Cita amb Drewe i Pilgrim, Jordi Costa, Avui+ElPunt – Quadern de Cinema)

No hi ha manera de rastrejar certa homogeneïtat en l’obra recent de Stephen Frears, esperó del cine britànic en temps de la dama de ferro i avui convertit en un correcte artesà  (Menys ironia que l’original, Quim Casas, El Periódico)

(..) només vol ser una comèdia agredolça que tracta de trobar un equilibrat to emocional en una narració farcida d’entremaliadures de dormitori, gags bulliciosos i diàlegs plens d’enginy, i que desemboca en un final feliç, tot i que prèviament hàgim assistit a una mort violenta i horrible. Això és el que ofereix «Tamara Drewe», que no és poc, renunciant de manera conscient i sincera al geni, a la brillantor. Potser perquè no cal, o potser perquè Frears no en sap més (Tamara Drewe, Antonio José Navarro, Time Out Barcelona)

FOTO © Diaphana Dominic Cooper, a Tamara Drewe, de Stephen Frears

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!