Club 7 Cinema

NEDS (NEDS / NEDS —No educados y delincuentes—), de Peter Mullan

La mirada crua i inclement de Mullan el connecta amb la tradició britànica de cinema social, sempre atent a explicar les derives de l’individu en el context de la societat (Mort i fàstic a Glasgow —sense enllaç—, Xavi Serra, Time Out Barcelona)

La recreació del Glasgow dels setanta, d’una escola, d’una família, de la decisió de trencar amb tot i abraçar l’autodestrucció, són elements que pertanyen a una tradició literària i cinematogràfica que Mullan vol fer seva amb un tarannà personal, lliure, desimbolt. I la veritat és que li funciona a estones, quan l’estil és més directe i realista, no tant a la manera pulcra de Loach com a la del Free Cinema. En canvi, quan el to vol ser poètic i metafòric les coses es compliquen i la pel·lícula voreja el ridícul, sobretot en una part final literalment delirant (La ràbia, Carlos Losilla, Avui+ElPunt) 

Esforçada i coherent, en fi, «Neds» deixa entreveure la imatge d’un cineasta amb ganes i idees que, per ara, únicament és capaç d’expressar-se de manera confusa i atropellada (NEDS, Carlos Losilla, Ara-Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

(..) John Mc Gill [el protagonista] va passant d’un costat a l’altre d’una manera que sembla força arbitrària i les seves successives reconversions suposen girs argumentals i dramàtics amb tendència a l’efectisme i la truculència (Just reconeixement , Imma Merino, Avui+El Punt – Crònica de Sant Sebastià 2010)

(..) un contundent drama social, electritzantment caòtic, sobre allò que essencialment ens defineix, ens agradi o no: la classe i l’entorn (Violent i astut al·legat (Nando Salvà, El Periódico)

***

FOTO NEDS, de Peter Mullan

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!