Club 7 Cinema

(..) els productors han escollit David Fincher, que no és només un director amb talent, sinó també un cineasta capaç d’aixecar projectes impossibles (“El curiós cas de Benjamin Button”), d’oferir les dues cares d’una mateixa moneda (l’escabrosa “Seven” i la continguda “Zodiac”) i de fer una obra molt personal amb la vida d’un personatge de sobres conegut com Mark Zuckerberg (“La xarxa social”). (..) La pel·lícula recorre a l’original literari sense oblidar el film de Niels Arden Oplev, filtrat tot per la visió d’un Fincher pletòric tant en l’anècdota com en l’atmosfera, i content -es nota- de tornar a parlar de crims i criminals (La sèrie ‘Millennium’, al gust de David Fincher (Quim Casas, El Periódico)

Fincher (..) afronta la seva tasca tal com va afrontar “Zodiac” o “La xarxa social”, amb una eficàcia freda. Interessat en el que fan els personatges, en el procediment més que en els seus sentiments. La seva mestria de director és meditada, cerebral, treballada. No deixa res a l’atzar. Quasevol petit moviment de càmera, qualsevol presa, té el seu significat. Perquè en Fincher tot és necessari. I així aconsegueix una altra vegada un relat sense greix, nerviüt, musculós, que veiem com si aquesta fos la primera vegada, encara que sapiguem la història de memòria (La dona que demanava permís -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 13.01.2012)

El director aposta per les accions paral·leles, els microflashbacks i altres recursos narratius que fan fluir la història i la fan atractiva malgrat ser prou ben coneguda per la majoria d’espectadors. Però tot i això, ‘Millenium’ no acaba de treure’s de sobre certa pàtina de pel·lícula impersonal i d’encàrrec, una obra d’impàs després de l’èxit rotund de ‘La red social’ i un film menor en la trajectòria d’un cineasta amb encara força a dir (El director que relata grans investigacions, Judith Vives, Capgròs i blog Espai Isidor)

En mans de Fincher, totes les línies argumentals resulten nítides i els canvis de perspectiva i d’època transcorren amb ritme. Els títols de crèdit, plantejats com si fossin un videoclip, deixen clar que Fincher es mou en el terreny de la musicalitat, d’un muntatge que vibra al toc de la banda sonora de Trent Reznor i Atticus Ross (A ritme de suspens, Violeta Kovacsics, Ara – Time Out Cap de 7mana i Time Out Barcelona).

David Fincher: “Em va atreure la personalitat de MIkael Blomkvist (Daniel Craig) i Lisbeth Salander (Rooney Mara), no sé si perquè desafien l’autoritat o perquè la qüestionen” (..) “Quan ets a Suècia t’adones que aquesta història pertany a Suècia (..) Necessita un tipus d’ambient entre rural i cosmopolita, una facilitat de tracte social i alhora una rigidesa d’estructura social que només s’observa a allà” (“Fer justícia a Larsson” -sense enllaç-, Salvador Llopart, La Vanguardia Cat, 13.01.2012)

David Fincher: “(..) no hi ha gaire gent a Hollywood que es dediqui a fer cine comercial per a gent adulta” (David Fincher: «Algú ha de parlar del nostre costat fosc» (Nando Salvà, El Periódico).

***

FOTO © Sony Rooney Mara, a Els homes que no estimaven les dones, de David Fincher