Club 7 Cinema

Lectura de crítiques i altres articles publicats sobre la pel·lícula: Mil cretins, de Ventura Pons

(..) fa una mena d’homenatge a un primitiu cinema teatralitzat. L’homenatge li surt una mica mecànic en la que consta com a segona part de la pel·lícula. En la primera, força el mecanisme de les vides creuades posant lleugerament en relació diversos contes en què palpita la dimensió tràgica que s’ha anat adherint als textos del gran Monzó. Però hi ha alguna cosa del text que no s’ha traspassat a la imatge i que, potser a excepció del radical “Dissabte” (..), provoca la sensació que Monzó ha estat reduït a l’anècdota i fins a tot a l’acudit. La tercera i última part té com a referent el magnífic conte “L’arribada de la primavera”, en què el narrador visita els seus pares al geriàtric. Pons hi afegeix una invocació felliniana: Els personatges s’apareixen a l’autor. Potser sí que la creació salva. Tanmateix, l’autor Monzó pot semblar desaprofitat (Retorn a Monzó, Imma Merino, Avui+ElPunt) 

Sembla que l’adoració que Pons sent per l’obra de Monzó es tradueix, finalment, en una literalitat un xic mandrosa. Perquè això no són quinze adaptacions, són quinze transcripcions. Radionovel·les que Ventura Pons ha decidit il·lustrar amb imatges planes, sense més relleu que el d’un grapat d’actors que s’ajusten al text com un guant (Mil Cretins, Sergi Sánchez, Ara – Time Out Cultura i Time Out Barcelona)

***

FOTO © Els Films de la Rambla Mil cretins, de Ventura Pons

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!