Club 7 Cinema

Foto El orfanato, de J.A. Bayona, que congria opinions matisadament contrastades i un debat sobre referents i comparacions.

Carlos Losilla (Avui, 11 d’octubre de 2007) comença la seva crítica reconeixent que es fa difícil parlar d’El orfanato, per la maquinària publicitària que envolta el producte. El crític -diu- pot caure o bé en l’elogi indiscriminat o bé en la reacció oposada, és a dir, en un enfrontament rancuniós que acabi esquitxant el judici sobre la pel·lícula com a tal. I, en un acte d’equanimitat i maduresa, d’aquells que en alguna ocasió anterior li havia trobat a faltar, afirma que no n’hi ha per tant, ni per un costat ni per l’altre. Així, qualifica El orfanato d’"opera prima" ambiciosa, una peça de gènere ben acabada i tècnicament irreprotxable, amb els seus defectes i les seves virtuts. Pel cantó dels retrets: un excés de zel en la recerca d’un embolcall sense fissures (..). I, quant als aspectes positius: la voluntat de construir un discurs més enllà dels tòpics del gènere, que de vegades sobresurt com una reflexió sobre els seus mites fundacionals. La tònica d’alternar-ne una de freda amb una de calenta, Losilla la manté, bo i descrivint el relat argumental com una trama angoixant que potser vol parlar de massa coses, però que també mostra una força suggeridora capaç de barrejar Polanski amb Spielberg sense complexos. Considera que El orfanato parla finalment de la necessitat de compartir el dolor i de la dificultat de créixer; cosa que el du a veure-la com una versió perversa de Peter Pan i, alhora, com una radiografia involuntària del cinema comercial de l’Estat espanyol.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Tots som orfes

Per seguir amb més crítiques i articles, cliqueu aquí: Vull llegir la resta de l’article.

Àngel Quintana (El Punt, 11 d’octubre de 2007) també té en compte l’enrenou que s’ha muntat ran de la presentació d’ El orfanato, a l’hora d’encarar-ne la crítica. Literalment, divideix l’article en dues parts i, si en el segon se centra en la pel·lícula, primer dedica tot un paràgraf a comentar el rebombori del qual, inevitablement, no ens en podem escapar gran part dels espectadors catalans. Considera que a El orfanato li resulta massa feixuga tota la càrrega (..) d’haver de salvar la desastrosa temporada del cinema espanyol (..), d’haver esdevingut "la" pel·lícula amb projecció exterior (..), d’haver d’aguantar el mite mediàtic de la seva presència als Estats Units (..) amb la promesa llunyana de la hipotètica nominació als Oscar… Dit això, passa a parlar d’ El orfanato simplement com una "opera prima", realitzada amb professionalitat per un cineasta que domina l’ofici i que es troba limitada per les coordenades del gènere i per la manca d’originalitat del seu argument. Considera que la pel·lícula funciona molt més com a promesa que com a realitat. (..) Promet -diu- una obra de gènere original i llaminera; la realitat, en canvi, ens ofereix un producte que dóna voltes a l’entorn dels recursos clàssics de les històries de fantasmes (..) Remarca Quintana que, com en totes les pel·lícules del gènere, hi trobem una mansió de ressonàncies gòtiques, una història traumàtica del passat que torna en el present i el condiciona, l’existència d’un procés d’exorcisme que permet la comunicació amb els habitants del més enllà (..); elements que Bayona posa a la seva peculiar olla de pressió, amanits amb alguna idea provinent de The inocents, de Jack Clayton, i de Los otros, d’Amenábar (..). La barreja -conclou- funciona discretament, com a pel·lícula de gènere. Admet que Bayona roda la pel·lícula amb certa elegància, controla els cops d’efecte i disposa d’una bona interpretació de Belén Rueda, però li retreu que, mentre el personatge femení està esplèndidament dibuixat, el personatge masculí resulta ridícul. I, tancant el cercle, Àngel Quintana opina que, si bé és cert que El orfanato promet una certa bona carrera professional de Bayona, l’accelerada que ha pres la pel·lícula, fa preveure que al seu director li costi saber posar els frens.

La crítica sencera d’Àngel Quintana, clicant aquí: Promeses i expectatives

Quim Casas (Èxit, núm 48, suplement d’El Periódico, setmana de l’11 al 17 d’octubre de 2007) destaca especialment la contenció i l’equilibri d’ El orfanato. Recorda que Juan Antonio Bayona té a l’esquena diversos curts i videoclips on ha demostrat un sentit del temps i de l’espai visual més que notables (..) i fa notar que, efectivament, a El orfanato, Bayona es pren el temps necessari, generalment pausat, per relatar una història clàssica de fantasmes que invoca sense problemes el pretèrit (el relat gòtic, l’ombra de Henry James…) per instal·lar-se en el present del cinema de terror realitzat aquí, encara que a vegades amb maneres de pel·lícula internacional … Després de retreure-li alguns passatges una mica desconnectats de l’atmosfera gòtica de la història (esmentant específicament tot el que afecta el personatge de Geraldine Chaplin), Quim Casas discrepa obertament d’alguns col·legues, quant a les comparacions d’ El orfanato amb algunes versions de la novel·la "Un altre pas de rosca", de James, o fins i tot amb Los otros, d’ Amenábar: ho troba inútil, innecessari, massa fàcil. I explica una afirmació tan discutible, perquè tot i que parli de fantasmes, de confusions entre el que és real i el que s’ha somiat i de casalots inquietants, la proposta de Bayona intenta trascendir la matèria de base (..), per buscar l’equilibri entre forma i fons. Té Bayona per molt llest i -coincidint amb els col·legues- subratlla l’elegància amb què filma; per bé que hi afegeix que el jove cineasta busca sobretot un "tempo" precís, una maquinària ben greixada sobre la qual bastir una història que renuncia als cops d’efecte i cristal·litza en un desenllaç coherent.

La crítica sencera de Quim Casas, "Un conte gòtic inquietant i estilitzat" [article sense enllaç], podem llegir-la  a la pàgina 7 d’ Èxit, núm 48, suplement d’El Periódico, setmana de l’11 al 17 d’octubre de 2007.

Pep Prieto (Diari de Girona, 16.10.2007) també considera que comparar El orfanato amb Los otros és un exercici del tot estèril (..), perquè -diu- el debutant Bayona es revela com un artesà molt més honest que Amenábar a l´hora de conjugar les seves múltiples referències. Per Prieto, El orfanato no amaga els seus fonaments visuals i narratius (..) i Bayona  se serveix dels patrons d´un gènere per dir la seva sobre l´imaginari clàssic. Posats a fer comparacions, troba que aquest film s´assembla més a El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro, perquè també vol ser una posada al dia dels plantejaments de Peter Pan, és a dir, una mirada al fet de créixer com a metàfora de la pèrdua i el dolor… Opina que El orfanato conté paranys i irregularitats pròpies d´un debutant (..); però que, a grans trets, és una cinta notable, plena d´apunts suggestius (..) i que es permet el luxe de tenir fins a tres finals que, sorpresa, funcionen al mateix nivell. Precisament, Pep Prieto enllesteix l’article comentant breument cadascun d’aquests tres finals: Un, el més aconseguit i torbador, conclou de forma inesperadament dramàtica la línia narrativa dedicada a la pèrdua (..); el segon, molt arriscat i emotiu, referma amb amargor la influència del mite de Peter Pan; i el tercer, singular, és el que configura el darrer pla del film, en què Bayona reivindica la màgia del fantàstic enfront de la condició tràgica del món real.

Podem llegir la crítica de Pep Prieto, clicant aquí: El refugi de Peter Pan.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!