Club 7 Cinema

Els que em coneixen saben que tinc mania, aversió empàtica, a Agnieszka Holland. No us penseu pas que no em neguitegi el fet que dos dels cineastes més importants per a mi, Kieslowski i Coppola, tinguin molt a veure amb ella. El primer, perquè la va prendre com a col·laboradora, si més no, a la trilogia dels colors; el segon, perquè ha estat productor en la fase americana de la directora polonesa. Tant se val, no hi puc fer més. Ja sé que no és racional; però fins una persona com jo, que em considero obert, molt obert, i no gens dogmàtic, tinc dret a les fílies i  fòbies -sempre que jugui net i ho faci saber a qui em llegeixi res que pugui estar afectat per aquest condicionant empàtic-. I si no n’hi tinc, de dret, vaig malament, perquè, en el cas d’Agnieszka Holland és superior a mi.

L’última pel·lícula que li han estrenat a casa nostra és Copying Bethoven, que no ha tingut pas gaire predicament entre la crítica nostrada. Imma Merino, bona amant de la música, del cinema i de l’art en general, li ha dedicat un article (El Punt, 1 de novembre de 2006) titulat "Els perills del retrat de l’artista genial", que comento tot seguit i en facilito l’enllaç, per poder-lo llegir íntegrament.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Per a Imma Merino, Copying Beethoven demostra que encara persevera la seductora idea romàntica del geni torturat que, en lluita contra el món i contra ell mateix, aspira a l’obra mestra i la persegueix obsessivament fins a exposar-se a l’autodestrucció (..) malgrat que aquesta idea  faci temps que estigui qüestionada i fins desacreditada. La crítica remarca que, a més, Copying Beethoven exemplifica a bastament (..) els perills d’aquesta idea romàntica en el moment que es concreta en retrat d’un artista genial (..): la grandiloqüència i l’excés, la frase sentenciosa dita per a la posteritat… I detalla el perquè afirma que la pel·lícula de Holland "ho exemplifica". Com a bona melòmana, Merino passa a parlar de la sonoritat amb què se sent la Novena de Beethoven al film, com a botó de mostra de la grandiloqüència i fins la impostura d’una obra en què no s’ha treballat la sonoritat d’una orquestra en l’època que s’ambienta, perquè allò que els importa és impactar, obligar l’emoció de l’espectador -conclou-. Finalment, Imma Merino esbossa les possibilitats que oferia el Beethoven dels Quartets de corda, en contraposició a la grandiloqüència simfònica amb què Holland tracta el personatge.

De lectura em sembla imprescindible per a qui vegi la pel·lícula, la crítica d’Imma Merino la trobem, clicant aquí: Copying Beethoven / Merino / El Punt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!